Davant i darrere el tasser. Manel Santana
Les circumstàncies no eren les mateixes. Ni l’impacte, ni la desmesura. Hi hagué un temps en el qual la recepció de viatgers i dels primers turistes desfermà expectatives i moltes sorpreses. Eren temps de les fondes i les cases d’hostes. De visitants que s’enfonyaven en les coves enfosquides i misterioses del Port. Coves i platges, I penya-segats. I sol, molt de sol rutilant. Temps de visitants que arribaven amb maletes amb etiquetes d’hotels d’arreu d’Europa enganxades. Dels primers fotògrafs que retrataren el paradís abans de la seva devastació. I als anys 60 es passà de les fondes, hostals, diligències i carruatges als hotels, autocars i taxis. També als souvenirs i les boutiques. Aleshores el turisme no era cosa gens innocent, però sí un fenomen embruixador perquè obria les portes i les finestres perquè entràs aire fresc i molta claror en un temps en els quals el plom i les circumstàncies eren prou aspres i feixugues. Aquell vent lentament foragitava les olors de resclosit i de les sagristies més ràncies.
Per explicar algunes coses d’aquell turisme balbucejant i incipient la història del bar Jaume de Portocristo em resulta molt interessant. Es tracta d’un cafè amb una vida curta, intensa i apassionant. I això d’apassionant ho dic en el sentit literal perquè allà es varen covar rialles i enamoraments. Besades a la llum del dia. I de la nit. Festeigs de curta i de llarga durada. Alguns acabaren en unes noces. Altres en el cove dels records on s’esguarden els pensaments de les coses passades entelades de mel, sucre o aigua-sal. Hi ha llocs propicis per a congriar històries boniques i el bar Jaume fou, sens dubte, un d’ells.
Estava al carrer del Port, el carrer llarguerut que sembla abocar-se cap a la mar. Feia cap de cantó. Totes les coses, però, tenen un perquè, unes raons i circumstàncies que expliquen els seus orígens i el seu naixement.
En Mateu Jaume Duran “Cosme” havia nascut a Manacor el 1908. Na Maria Sureda Jaume “Copet” el 1920. Ella era perruquera i ell tenia pedrera de marès amb una vintena de treballadors. Un dia es va veure obligat a prendre una decisió. Les exigències dels nou temps obligaven a modernitzar-se, a comprar maquinària i això suposava acomiadar part dels obrers. Fer això o vendre el negoci i dedicar-se a una altra cosa. D’això se’n diu desflorar una flor pètal a pètal i en acabar, prendre una decisió. Així va ésser. Sí, no, sí, no, sí, no… Al final sí. Vendrien el negoci, cercarien un indret idoni per obrir un cafè amb una perruqueria. I es posaren a cercar amb molta pipella. Els nou temps miraven cap a la mar, a una costa on hi anaven estrangers a passar uns dies. Per aquest motiu cercaren arreu i trobaren un lloc a Portocristo. Allà farien un niu nou, per a la família. El matrimoni i tenia dues filles: na Caterina i na Maria Antònia.
El cafè obrí les portes, al carrer del Port la primavera del 1959. Era un moment clau. Moltes coses havien canviat a Europa. El Vell Continent s’havia refet dels estralls de la Segona Guerra Mundial, s’havia generalitzat el concepte de les vacances remunerades i el transport de viatgers en avió s’havia modernitzat i popularitzat. Indrets com Portocristo eren atractius. I exòtics. Per què, hi ha res més exòtic que una illa, una costa amb grutes que es podien visitar i sobretot una cultura en molts aspectes que conservava atavismes i costums ancorats en el passat? Arribaren progressivament i els esperava el cafè i la perruqueria d’en Mateu i na Maria.
Feren obra abans d’obrir. En primer lloc, cal explicar com era aquell cau. Petit perquè tan sols hi cabien mitja dotzena de taules. La primera gelera era de fusta i no era elèctrica. Això vol dir que cada dia li havien de posar barres gruixudes de gel. I el tasser, com els tassers dels cafès d’aleshores, era llarg i alt. Les parets estaven empaperades com dictava la moda d’aquell temps.
Així era quan obriren. Aleshores tan sols era cafè. La idea de posar una perruqueria es va ajornar. Un dels antics empleats de la pedrera, en Joan, els feu de cambrer. Arribaren els primers estrangers. Eren molts. Al juliol encara foren més. Per aquest motiu contractaren altres dos ajudants. La família llogà una casa i es traslladà a viure al Port. Ella, na Maria treballava en una perruqueria a Manacor i anava i venia cada dia.
Els turistes constituïen el gruix d’aquella clientela. Anglesos i alemanys. Mai no es barrejaven. En una filera els alemanys. En l’altra els anglesos. Perquè els humans som éssers rutinaris. Intentam aparcar el cotxe al mateix lloc. Quan anàvem a l’escola, durant el temps de l’esplai, ens situàvem en el mateix lloc del pati. I quan sovintejam un cafè solem cercar una taula del mateix redol. Això passava al bar Jaume.
En Mateu “Cosme” s’adaptà a la idiosincràsia dels clients. És a dir, en l’oferta de begudes i el menjar. Així a primera hora el cafè s’estibava d’anglesos per berenar. Això vol dir fer un berenar abundant i suculent amb salsitxes, llom, té, suc de taronja i “cake”. Hi ha una foto prou interessant de la façana del cafè en la qual apareix una pissarra. Allà hi ha apuntat “english tea, deutsch kaffee, cocktail champan, whisky, sangria”. En una altra pissarra les inscripcions diuen “Kuchen, Sekt, champagner i Willkom men”. Era l’univers, el microcosmos de l’incipient turisme. Formes de vida d’altres indrets trasplantades als indrets d’estiueig. Els preus del bar can Jaume eren prou assequibles per aquelles famílies que podien fer vacances. Això suposava que la seva capacitat de consum augmentàs exponencialment. Els alemanys i anglesos eren exòtics per als manacorins i els residents de Portocristo i aquests a la vegada semblaven exotíquíssims als turistes.
A la tarda, cap a les cinc era l’hora del te i el bar s’omplia novament. Aleshores en Mateu comprava pastissos de can Roca i feien de “cake” anglesa. Els estrangers omplien per segon cop el gavatx. Els alemanys, per la seva banda eren de la cervesa. De molta cervesa. Es tractava al decenni dels 60 d’una beguda relativament poc demanada i amb poques marques espanyoles (eren anys de poquíssima importació).
Probablement, la nit és el fragment del dia més desimbolt. Per a la fantasia, per a les rauxades de desenfrè. Per a beure, per a parlar, per a riure, per a ballar. Per a tot això i moltes coses més. A les nits el cafè s’omplia novament. Uns a la dreta i els altres a l’esquerra. Nacions diferents, maneres de fer diferents. Ja ho hem dit anteriorment: no es mesclaven. Cadascú cantava amb la seva llengua. Els discos, però, la música que posava en Mateu era anglesa.
Era el moment del cava, quan tothom li deia champagne. Brut, Sec o semisec. Na Caterina Jaume, la filla dels fundadors, conserva nombroses fotografies d’aquelles nits d’estiu amb cava, còctels, converses i rialles. Semblen feliços. Viatjar, passejar-se, voltar per indrets allunyats de casa i anar a fer bona part de la vetllada al bar Jaume. Eren instants de felicitats, sovint entabanadors i d’evasius de la realitat de la vida quotidiana, Temps després, no gaire temps després, es crearien les boîtes i els night clubs amb música i una mescladissa de fosca i llums psicodèliques de colors. I els hotels també es posaren les piles en aquest sentit i organitzaren sessions de música en viu per als estrangers. La idea és que aquells homes i dones rossos, alts, esblanqueïts menjassin i bevessin molt. Com més millor. Si omplien la bufeta de cava i d’altres begudes espirituoses més calaix es feia. Això era així abans i res no ha canviat. Les parets de can Jaume estaven decorades amb paper de colors i filigranes i botelles de xampany girades a l’inrevés. I els alemanys no se n’anaven a dormir fins que no tenien les taules plenes a vessar de botelles de cervesa buides. Perquè la cervesa circulava per les artèries mesclades amb la sang cap al cervell.
Els estrangers repetien. Repetien destinació, hotel i cafè. I començaren a anomenar el bar com a Charlie. Bar Charlie. Ningú no es deia així perquè a la família que el regentava hi havia un Mateu, una Maria, una Caterina i una Maria Antònia. Però en aquell Charlie aquí, Charlie allà el cafè canvià de nom. Es va popularitzar entre els turistes habituals com el Charlie’s Bar.
Al segon any na Maria havia deixat la perruqueria de Manacor en la qual treballava i en va obrir una al cafè. Concretament a la part del darrere. Les clientes i les dues perruqueres que tenia llogades creuaven el cafè cap a l’espai en el qual es tallaven els cabells o es feien la permanent.
Aquell bar era d’estrangers però també d’estiuejants manacorins. Per a les dues filles es convertí en una escola potent i primordial de vida. Després del dinar, a les hores de més sol els pares les feien llegir còmics i llibres. Havien col·locat una taula vora la porta i allà compareixen altres al·lots. Era millor estar al bar Charlie entre TBO i llibres que voltar sota el cel vertical i atupador. Alguns noms d’aquells al·lots manacorins eren en Jaume Puigròs, en Manel (el fill de la família que regentava la llibreria Parera) o en Miquel Sansó.
Aquell turisme dels anys seixanta, balbucejant i cada vegada més nombrós era familiar. Pares i mares amb fills i filles viatjaven i passaven quinze i fins i tot vint dies a Portocristo. I les filles de la parella Jaume-Sureda s’amararen de cert cosmopolitisme a força de relacionar-se i d’escoltar converses d’aquells homes, dones i nins del nord d’Europa (una Europa occidental que als ulls dels mallorquins semblava nedar en l’abundància). Quan marxaven les regalaven moltes peces roba i joguines. A tall d’exemple els primers pantalons que va tenir na Caterina foren precisament un regal d’una nina anglesa. Però no era tan sols això. Acabat l’estiu hi havia certa relació epistolar, s’enviaven cartes i postals. I ells, els fills d’aquells turistes, alguns ja adolescents, les enviaven discos. I aquelles al·lotes, les filles dels casiner, passaren d’escoltar cançons de n’Antonio Machín (amb cançons com “Dos gardenias” o “Toda una vida”) o les coples d’Antonio Molina a tenir a l’abast vinils dels Roling Sones, els Bee Gees o dels The beatles. El pop no era tan sols un mol·lusc que es caçava amb una fitora ni el roc era una pedra grossa. Eren estils musicals procedents de l’exterior icones d’una modernitat que a l’Espanya franquista arribava malgrat els esforços perquè poques coses canviassin.
Les filles dels primers turistes i els picadors
En els anys d’aquell turisme incipient els contrastos afloraven. Uns eren rossos. Altres bruns. Uns a força de prendre el sol tenien la pell enrogida. Els altres, enfosquida. Uns parlaven català i castellà. Els altres, anglès i alemany. Però el contrast era fonamentalment amb els codis morals dels estrangers i els nadius.
Renny Williams era anglesa que durant alguns anys estiuejà juntament amb el seu marit a Portocristo. Es feren clients habituals del Charlie’s Bar. Acabat l’estiu s’acomiadaren, però a l’estiu següent ella tornà amb un altre home. Com era això? Un altre home? I el teu marit on és Renny. S’havien divorciat i ella poc temps després s’emparellà de nou. El divorci aleshores no estava permès a Espanya i a més era considerat una calamitat, una cosa impròpia de les persones. Recordem la potència del catolicisme a l’Espanya d’aquells anys. Na Renny divorciada! Quin horror! Pobre dona, havia caigut al pou dels pecats. Coses així es vivien al Charlie’s Bar.
Les adolescents que havien vengut de vacances amb els seus pares quan es feren una mica majors viatjaven soles, amb altres amigues. Aquelles al·lotes rosses i d’ulls blaus aviat cridaren l’atenció als jovençans de Manacor i Portocristo. Ells les cercaren. Eren picadors, una mena de “latin lovers” mallorquins que cercaven relacions curtes i esporàdiques amb les joves angleses i alemanyes (era el mite de les sueques). Elles es feren topadisses i en qualque moment es conegueren. Un dels llocs de trobada era el cafè d’en Mateu Jaume, el Charlie’s Bar. En aquelles circumstàncies la distància de la coneixença a la primera besada era curta, ínfima. Aquelles al·lotes no tenien cap problema a l’hora de besar-se en públic. Tampoc d’abraçar-se ni de ballar aferrats. Ells i elles es besaven sense pudor al bar i en Mateu s’escandalitzava. Volia impedir aquells comportaments perquè ell era d’un altre temps. Quan en Mateu i na Maria eren joves i festejaven allò era impensable. Allò era un pecat dels més grossos possibles. Les seves filles, també adolescents, en canvi, no s’horroritzaven. Elles s’havien criat en aquell ambient una mica més obert en el qual passava l’aire. Na Caterina als hiverns havia anat a classes d’anglès amb en Gaspar Fuster, el professor i investigador, autor de nombrosos estudis sobre la història de S’Illot. I practicava aquell idioma amb els clients i sobretot amb aquelles al·lotes amb les quals havia fet amistat. Ella i la seva germana també estudiaren Perruqueria a Palma, a una acadèmia situada a les Galerías Velázquez. El que vull dir és que la seva mentalitat i l’estil de vida al qual aspiraven era diferent del de les generacions anteriors. Compaginaven els estudis amb el treball al cafè familiar. Al Charlie’s Bar, un cau en el qual l’ambient era diferent del d’altres cafès com el de can Nofre, situat a poca distància.
D’aquelles trobades i coneixences sorgiren amors fugissers i d’altres duradors. Com els matrimonis de Gaspar Rexach i na Carol o el cas d’en Miquel Nicolau ‘Mio’ amb na Linda.
El cafè tengué poca durada perquè en Mateu patia una malaltia renal. Acabat l’estiu del 1968 va tancar. Des d’aleshores i fins que es va retirar tan sols hi va haver la perruqueria de na Maria Sureda. Tampoc no és poca cosa, perquè les perruqueries com els cafès formen part dels indrets de reunió i de socialització més importants.
Hem arribat a un punt en el qual els mallorquins no ens identificam a casa nostra. La nostra llengua retrocedeix d’una manera alarmant i les tendències del capitalisme engolidor conviden a llocs repetits, franquícies sense ànima que sota una aparença de sofisticació i de modernitat buiden d’ànima i de contingut uns llocs en els quals ens aplegàvem i ens hi relacionàvem.
Per això l’evocació i record del cafè de can Jaume o el Charlie’s Bar.
