Davant i darrer el tasser. Manel Santana
Quan entram al bar Monumento de Portocristo de seguida tenim la sensació que el temps s’ha congelat. Això vaig pensar de seguida que hi vaig posar un peu a dintre perquè em va embolcallar una sensació de ser-hi ben rebut. El cartell del cafè diu Monumento, però tothom el coneix com el “Bar Es Monument”.
Havia quedat un dimecres devers les 15:30 amb el cassiner, en Diego Lechado, perquè em relatàs els seus records. Vaig arribar cinc minuts tard, la porta estava mig baixada però ell m’esperava mentre acabava les darreres tasques del dia. “Des del confinament els horaris i moltes coses han canviat”, em digué. Perquè abans el cafè obria a les set i no tancava fins passades les dotze la de nit. I als estius quaque dia eren les dues de la matinada. Efectivament, hi ha coses que s’han perdut, com el costum d’anar al cafè en acabar de sopar per a veure la televisió o fer una partida de cartes. Aquelles vetlades en bona part formen part del record.
Al bar Monument els horaris i els hàbits de la clientela han canviat però en Diego s’ha encarregat que la resta de coses restin intactes, deliciosament petrificades. El primer que hem de dir és que en queden pocs cafès d’aquestes característiques. Casolans, familiars, de proximitat, convertits en un país de l’afabilitat. Els cafès de tota la vida han mort (és a dir han tancat) i els de nova planta tenen una voluntat d’assolir una modernitat (que jo qualific d’artificiosa) que es reflecteix en els preus i la nul·la capacitat d’emocionar. Però els valors del bar Es Monument no són altres que els de la quotidianitat i l’ús diari i habitual que en fan els clients. Durant tot l’any els residents a Portocristo i a l’estiu s’afegeixen els manacorins que hi estiuegen des de fa dècades.
El monument, abans de ser enderrocat.
Poques coses han canviat des que obrí les portes per primera vegada. Això fou el maig del 1969 de la mà del manacorí Toni Fiol Tomàs i el llorencí Tomeu Cerdà Duran. Aleshores aquella antiga colònia del Carme ja era Portocristo i encetava un procés de creixement important. Es convertia progressivament en un enclavament turístic i agafava fua com a indret d’estiueig. Des dels anys trenta i quaranta els manacorins promogueren el Port com a zona d’estiueig. Però fou a partir dels anys seixanta quan les activitats primordials foren la construcció i l’hostaleria. I això vol dir l’arribada de població immigrant procedent de la Península. En aquell context va néixer el cafè.
A l’hora de triar el nom els casiners no es complicaren gaire. Ben al davant, a la placeta hi havia una escultura aixecada el 1957 pels militars en homenatge als soldats morts durant la guerra. No l’aixecaren allà per casualitat. En aquest indret hi va haver foc creuat entre les forces republicanes i les Nacionals i morien nombrosos soldats. El monument commemoratiu estava suspès sobre una plataforma a la qual accedia mitjançant unes escales. Es tractava d’una obra austera, coronada per una creu. El cos central estava fet amb blocs de ciment rectangulars, on hi havia els escuts de l’Exèrcit i les inscripcions.
Però tornem al cafè. Des del començament va tenir èxit. En aquella zona hi havia pocs cafès. De fet, can Tasco, un altre cau emblemàtic, obrí devers el 1976.
Sembla esser que en Tomeu i en Toni eren bons amics. El primer regentava el cafè “Ven y ven” de Portocristo (el nom l’agafà d’una cançó de Sara Montiel) i en Toni tenia una perruqueria al mateix cafè. Això no era gens estrany perquè al llarg d’aquest serial hem pogut veure com en molts cafès hi havia una barberia. D’aquella manera s’animaren a obrir un cafè a la plaça del monument.
Diego Lechado amb la cafetera.
La segona part d’aquesta història l’hem de situar molt lluny. A Còrdova i a Inca. En Pedro Lechado era d’un poble anomenat Encinas Reales (Còrdova) i na Concepción Romero era d’Aguilar, també de la mateixa província. Però es conegueren a Inca on havien emigrat amb les respectives famílies. El matrimoni feu les primeres passes a la capital del Raiguer. Ell feia de forner i va conèixer en Ramiro, el forner de l’avinguda dels Pins del Port. En Ramiro, fou l’artífex que el matrimoni fixàs la residència a Portocristo.
En Pedro era client habitual del bar Monumento. En una ocasió en Toni li va explicar que els agradaria contractar algú perquè fes de mosset. És a dir, un jove que fes una mica de tot, davant i darrere el tasser. És aquí quan entra en escena en Diego, el fill d’en Pedro. Aleshores tenia 12 anys.
Aquell al·lot eixerit començà a treballar l’estiu del 1972. Eren les vacances d’estiu i en aquell temps coses com aquestes eren relativament habituals. Aviat es va acostumar a aquella feina. Escurava plats, tasses i tassons, recollia i netejava les taules i feia encàrrecs. Una mica de tot. Aleshores el bar funcionava a les totes. A la cuina hi havia en Tomeu juntament amb la seva dona, na Francisca Femenies. I rere el tasser, en Toni. Feien una feinada perquè elaboraven plats suculents, sobretot arrossos i paelles, que entusiasmaven el veïnatge. Els menús d’aquell temps, és a dir, els dos plats més les postres, semblen passar a millor vida. Eren suculents, com hem apuntat, però també abundants i relativament barats. Quan parlam d’aquella deliciosa vida corrent ens referim precisament a això. A la possibilitat de trobar en un espai familiar, conegut amb cares conegudes, un bon dinar. O un cafè. O un ponxet, un berenar i un plat d’olives trencades. No hi havia sofisticació artificiosa i sense ànima tan present en els establiments de les franquícies globals que detest tant que voldria que es podrissin i que això suposàs la seva extinció. Al Bar Monument hi havia bonhomia i presència.
El bar està folrat del que en castellà s’anomena “friso”, és a dir un revestiment de fusta envernissada. Abans les parets estaven empaperades. El trespol és de terrasso blanc (paviment prou resistent i ara novament molt de moda). Les taules i cadires, em diu Diego, són les mateixes de quan el cafè va obrir. Es tracta de cadires de fusta amb braços amb el cul d’escai de color grana. Quantes persones s’hi deuen haver assegut i reposat els braços? L’escai, desgastat pel pas del tems delata els milers de cops que algú s’hi ha assegut. Mobles, els del cafè que acumulen instants infinits, invisibles. Però l’estampa més genuïna és la de darrere el tasser. El contrast de les fustes amb la capa de vernís amb botelles arrenglerades amb marques com d’Anís del Mono, Terry, Baileys, Barceló, Campari, Larios, Ricard, entre d’altres, m’encisa. També la cafetera, el molinet, el rellotge rodó de propaganda d’una coneguda marca de refrescs o les fotografies. I un calendari també de propaganda. A un costat hi havia la cuina amb una finestra passaplats de guillotina (encara hi és). És, aquesta, una escenografia dotada d’una gràcia que hauria de quedar retinguda en la retina i el cervell de tots aquells que estan enamorats de les coses genuïnes i que conformen una mena de corpus antropològic de la terra i dels espais de la gent corrent.
Diego Lechado darrere la finestra que pega a la plaça.
Però tornem a aquell any 1972. Quan acabà l’estiu tothom estava encantat amb en Diego. Per això li oferiren la possibilitat de continuar. És a dir, combinar l’escola amb aquella feina de casiner. Dit i fet, perquè l’al·lot havia trobat allà el seu espai a l’univers. Aleshores anava a l’escola d’Orientación Marítima, l’actual col·legi Mitjà de Mar. Es tractava d’un centre educatiu propi dels enclavaments pesquers i mariners en els quals al marge de l’ensenyament ordinari es feia una assignatura de nàutica. D’aquella manera en Diego entre les dotze i les tres anava al bar a donar una mà i també hi dinava. A les cinc de l’horabaixa hi tornava.
Per aquella feina en Tomeu i en Toni li pagaven una setmanada de 500 pessetes i altres cent a part. La setmanada era per a la família i la resta per a ell. Era temps d’austeritat i de rols familiars en els quals els fills quan treballaven ajudaven econòmicament la família. En la memòria col·lectiva perdurava el record fresc de la vida feixuga anterior, la de la postguerra i la precarietat. El que vull dir és que gairebé a cap jove se li passava pel cap embutxacar-se el salari i viure mantingut a casa. Eren, indubtablement, altres temps.
La vida d’aquell cafè transcorria plàcida. Els casiners i els clients habituals teixien una mena drap basat en la coneixença, l’estima i el companyonatge. Els bars són espais que es converteixen en fraternitats. En trunyelles de conversa, de complicitat, de simpatia, de bonhomia, de benignitat, de gentilesa, de sociabilitat, d’encant, d’entesa, de coincidència, de calor, d’entusiasme i de tranquil·litat. Totes aquestes coses són cafès com el Bar Monument.
El 1974 hi havia un campionat mundial de futbol. Era a Alemanya. Per aquest motiu varen comanar un televisor de la marca Philips a una botiga que hi havia al carrer Major, regentada per l’amo en Mateu de sa Plaça. Els dies passaven i a la botiga no li servien l’aparell. Poc temps abans havien venut un televisor a la llotja del peix però allà no hi havia bon senyal i la pantalla brusquejava. Per aquest motiu adquirien aquell aparell en color. Els dies que hi havia partit el cafè s’estibava i fins i tot hi havia gent que els veia des de la plaça. Tothom volia veure la selecció neerlandesa anomenada la “taronja mecànica” de Johan Cruyff i el combinat d’Alemanya Federal amb Franz Beckenbauer.
El 1976 en Toni Fiol va vendre la part a en Xisco Riera. En conseqüència en Xisco i en Tomeu eren els socis casiners. I en Diego, el cambrer. Les coses, l’essència, els valors i l’ambient eren els mateixos. Tres anys despŕes en Diego havia d’anar a fer el servei militar. Aleshores en Tomeu li va dir que l’esperaria. Esperaria que acabàs les obligacions militars i li vendria la seva part. En Diego, però, no tenia gaire estalvis. “No fa res. T’esperaré i m’ho pagaràs a poc a poc”, va respondre l’amo. I ho feren així, sense cap paper, cap contracte, res de res. Tan sols la paraula entre dos homes de paraula. No calien signatures, ni rúbriques, ni tampoc fiances.
Acabat el servei militar es feu realitat aquell pacte entre companys i amics. El cercle es va tancar el 1983 quan en Xisco va vendre la seva part a Diego. Havia començat de mosset l’estiu del 1972 i es convertí en el casiner d’aquest cafè entranyable amb nom de monument franquista.
Futbol, una geneta i una pel·lícula
Ja hem dit que determinats cafès funcionen com una fraternitat. La relació futbol-cafès és un fet inqüestionable. Per a veure els partits en grup o per a festejar un victòria perquè guanyar sempre fa riure. De fet, moltes iniciatives esportives han nascut en un cafè. Com al Bar Eolo on es creà el club de futbol Porto Cristo.
El 1983 de la mà d’en Diego i de Bartomeu “Caramina” es creà un combinat que jugà a la Lliga Comarcal de Futbol-Penyes. Els jugadors, eren en la seva immensa majoria, clients o fills de clients del cafè. L’equipatge era vermell. Pens que seria molt interessant que qualque dia s’escrigués la història d’aquell fenomen futbolístic (i també en d’altres esports) que foren les lligues dels equips de les penyes. Cafès com el Trípoli, Mingo, sa Volta o es Monument, entre d’altres, foren els caus en els quals s’engegaren aquelles belles iniciatives.
Equip de futbol penyes del cafè.
Si donam un cop d’ull al cafè veurem elements decoratius interessants. Un retrat de Diego el dia que jurà bandera (feu el servei militar a Son Sant Joan i al Port de Pollença), un cartell d’una “corrida de toros”, una fotografia d’un fogueró de Sant Antoni, un escut de l’exèrcit de l’aire amb la data del juliol de 1978 i sobretot un mart dissecada.
Els animals dissecats avui són un anacronisme però el del bar Monument no és una andròmina qualsevol perquè formà part de l’atrezzo d’una pel·lícula que ha resultat mítica i deliciosament esbojarrada: Jostissi de carreró (2020).
Aquella pel·lícula es va enregistrar en indrets emblemàtics i prou coneguts de Portocristo. També al Bar Monument. Quan es va estrenar constituí un vertader fenomen social a Manacor i la comarca.
Escena de Jostissi de carreró.
Sebastià Rubí, un dels promotors d’aquell film, m’ha facilitat algunes informacions essencials sobre el rodatge. L’equip va treballar al bar un total de tres dies. Fetes les primeres filmacions es considerà que calia millorar-les. A més Golam, el protagonista duia bigoti i volien que portàs barba. Com que els resultats no acabaren de convèncer al director es repetiren les escenes. Per això el rodatge es va allargar. Treballaren en dies feiners en els quals el bar (i això vol dir en Diego) es va adaptar i compaginar la filmació amb l’activitat d’un dia qualsevol. Quan havien de fer l’escena el bar havia de quedar buit i algú havia d’estar al portal per evitar l’entrada sobtada de qualque client. Cada rodatge ocupava gairebé d’un dia sencer. “En Diego va dir que sí a tot, tengué molta paciència. Els que érem allà, actors i equips li demanàvem cerveses, laccaos. I per a fer una escena anàrem a cercar un plat de callos a Can Tasco. En Golam, el protagonista, se’l va menjar al bar Monument. Decoràrem una mica el cafè amb coses nostres però bàsicament el que hi havia allà no ho tocàrem”. I usaren el mart com a part de l’atrezzo que s’usà per a una altra escena.
Jostissi de carreró està ambientada en un territori inhòspit, insegur, vulnerable, en el qual “La banda del lobo” té atemorida la població. És una pel·lícula prou intreressant i amb molt bona fotografia. Però a la vida real, encara, hi ha el Bar Monument sinònim d’acolliment amb un casiner, en Diego, de mirada neta.
Cafès com aquest mai no haurien de tancar!
