A la foto de portada, Andreu Fullana i els seus dos fills.
Davant i darrere el tasser. Manel Santana
Les persones percebem l’espai en el qual vivim i que forma part de la nostra vida quotidiana. I l’interpretam en funció de llocs que hi ha com si fossin fites. Són una mena d’estaques enclavades al trespol que serveixen per orientar-nos, situar-nos. En primer lloc, les places. A continuació els carrers més importants. I també els establiments comercials i cafès més rellevants. Vull dir que quan donam les entresenyes per anar a qualque lloc sovint ens basam en els establiments perquè són una fita identificable gairebé per a tothom. Dins el nostre cervell hem elaborat un plànol de Manacor on hi ha situats els comerços, cafès, barberies, forns, supermercats, acadèmies i escoles.
El cafè de ca n’Andreu durant molts d’anys era una d’aquelles estaques primordials de la teranyina o mapa invisible que tots portam a sobre. Tant fou així que, tot i els anys que han passat del seu tancament, quan els veïns em proposen cafès perquè faci un reportatge em demanen sorpresos com és que encara no l’he fet. “Com és que encara no has escrit sobre ca n’Andreu?” em diuen. Perquè ca n’Andreu era d’aquells cafès distintius que regentà la mateixa família durant molts d’anys convertint-se en un emblema dels que hi hagué a prop de la plaça de Ramon Llull. Concretament a la cruïlla des Cos amb el carrer d’Antoni Galmés. Ara hi ha una oficina bancària. Sincerament no és el mateix. Preferesc infinitament més els cafès d’aquells temps que els bancs d’ara.
Ca n’Andreu va obrir les portes el 1952 de la mà d’Andreu Fullana Pastor ‘Canto’. Nascut el 1920, quan obrí el cafè tenia 32 anys. Era jove, però a sobre de l’esquena portava un bon viatge, una biografia intensa. El 1938 en plena Guerra Civil s’incorporà a files, concretament a Eivissa i d’allà l’enviaren a la guerra. Però aleshores amb això no en tenien prou. Acabat el conflicte va haver de fer el servei militar. Entrà a fer de soldat a 18 anys i en sortí als 25. Sens dubte eren uns altres temps marcats per la feixugor. Acabades les obligacions militars feu de barber. De jovenet havia fet de mosset amb mestre Tòfol ‘Mayolet’ que tenia la barberia al número 10 del carrer de Ciutat. Ben davant hi va haver, poc després, el celler de can Gaspar des Llums. El 1939, però, es va instal·lar de barber a cas Botiguer, veí del forn de can Ribot. El que vull dir és que homes com n’Andreu als trenta i pocs anys n’havien vist de tot color.
He de reconèixer que m’agrada reconstruir i escriure les biografies de persones corrents. Aquest és el cas. N’Andreu pagà les taxes de la matrícula industrial per obrir un cafè i amb paciència cercà un indret. Aviat trobà una casa buida que estava ben ubicada. Ell i la seva dona, na Catalina Veny, s’embarcaren per a fer de casiners. Es tracta sens dubte d’una professió vocacional. Com els capitans de vaixell. Perquè ambdues professions comporten embarcar-se, navegar en activitats que embolcallen la vida, l’atrapen completament i l’existència i la feina esdevenen una mateixa cosa. Tenir un cafè en aquells anys no era precisament una feina de senyor. El pare de n’Andreu, en Tomeu Fullana Riera, obria a les cinc del matí. Fos l’estiu o l’hivern en aquesta hora sempre feia fosca. Pagesos i mercaders. Homes matiners que necessitaven la primera tassa de cafè bullent i fumejant. El primer tassonet de cassalla i la primera cigarreta o el primer caliquenyo. Aquests eren els primers de cada dia.
La família es va instal·lar al segon pis. Al primer hi tenia l’habitatge i la consulta un metge valencià, el doctor Luís Vecina Pérez. Dit amb poques paraules: en aquell espai reduït es concentraven dos establiments necessaris i essencials per a viure. Un cafè, cau de relació social i d’esbarjo i un metge, sempre indispensable per a perpetuar la salut.
N’Andreu i na Catalina tengueren tres fills: en Tomàs, en Pedro i na Maria. D’ella, de la filla en parlarem més endavant perquè es convertí en la integrant de la família més estimada. Com hem apuntat, en aquell cafè, com en tots els casinos es vivia i es treballava. El tasser estava folrat de rajoles grogues amb una sanefa negra. I la part superior era de marbre. Les taules eren de fusta envernissada, però algunes també eren de marbre amb les cames de ferro. Les cadires tenien el seient de boga i un cop cada sis mesos les netejaven a fons. Coses com aquestes no són cosa menor: es tractava d’un mobiliari que patia un ús intensiu i en aquell temps la vida útil de les coses s’havia d’allargar fins a l’infinit.
Al marge d’aquestes coses hi havia una estufa de serradís. Es tractava d’un artefacte relativament senzill i barat per a escalfar l’ambient. Un temps més tard la canviaren per una de majors dimensions, feta de ferro colat, on es cremaven clovelles. Els mesos de més fred estava moltes hores encesa i el metall bofegava. Aleshores molts clients portaven a la butxaca un botifarró o un bocí de llonganissa i la torraven allà mateix, a sobre d’aquell metall gruixut que acumulava calor i instants. El cafè s’omplia de flaires diverses, d’aquella carn i sang torrada, del greix encalentit que degotava. A més d’això hem d’afegir les olors encisadores de cafè, el baf de l’anís i la cassalla que passava de les botelles als tassons, la fumassa del tabac de pota i més endavant de picadura. I tot plegat convertia el cafè amb una bombolla d’humanitat i de cordialitat que agombolava.
N’Andreu, un cop la setmana torrava el cafè amb una torradora que també cremava clovelles. Ho feia al corral del darrere. Eren temps en els quals alguns productes encara escassejaven i els casiners se’ls proveïen de contraban. Per aquest motiu i per evitar delacions, el cafeter obsequiava els veïns amb un paquet de cafè. D’aquella manera uns i d’altres estaven tranquils i satisfets.
En Tomàs i en Pedro de ben jovenets treballaren al cafè. El negoci funcionava prou bé, navegava amb dolç timó. Tenien una cafetera Soberana la san Marco de dos braços. Era una marca italiana que des del 1920 fabricava cafeteres professionals. Juntament amb les Gaggia i Faema, eren les més habituals als cafès i cafeteries. Una cafetera és, sens dubte l’element més indispensable d’un bar. Si es trencava i trigaven a arreglar-la era una tragèdia perquè suposava que els ingressos baixaven en picat. Els pocs mecànics de cafeteres que hi havia a Manacor estaven acostumats al fet que de nit, o de matinada, els despertassin perquè a qualque cafè la cafetera havia fet pana i els necessitaven amb urgència. Si un client entrava en un bar i la cafetera no podia fer cafès marxava i anava al bar més proper.
Els sabers es passaven de pares a fills. Tot el que n’Andreu i na Catalina havien après davant i darrere el tasser ho varen transmetre als fills. Com l’elaboració d’herbes, és a dir la maceració d’herbes i fruits en aiguardent i endolcida amb sucre o xarop. Fonoll, herba-sana, menta, fulls de llimonera i d’altres per a fer la base del licor. Una base que cremava i després ho mesclaven, i en certa manera ho rebaixaven, amb altres licors espirituosos, com l’esmentat aiguardent o l’anís de can Ros. Les begudes eren fortes, intenses, cremaven la gola i per tot allà on passaven cap als intestins. N’Andreu, en Tomàs i en Pedro feien barrals de 16 litres. La feina s’havia de fer bé, amb molta cura perquè hi havia una competència rabiosa entre els cafès.
Però el segell de ca n’Andreu, el producte estrella i insígnia, és a dir allò que els atorgava el grau, el rang, la reputació, eren les granissades. Compraven la llet a l’engròs a dues vaqueries del terme. La posaven en unes olles de format paquidèrmic, amb clovelles de llimona, branques de canyella. I la feien bullir. Després reposar. Tornar a bullir i tornar a reposar. En acabat, ho mesclaven amb ametlla capolada, crua o torrada, sucre i vainilla en pols. I tot seguit a les geleres perquè es convertís en gel i finalment ho capolaven. El resultat era una beguda refrescant sublim i demandada per la clientela. Alguns veïnats hi anaven amb pitxers perquè si calia, aquell líquid convertit en una beguda celestial, es venia a l’engròs.
Agradar, tenir bons clients, assidus i entusiastes mai no és cosa fàcil. Res no ve regalat. La família feia feina i més feina. Els dissabtes i els diumenges el cafè estava ple a vessar dels que anaven al cinema Imperial. En aquells temps la programació cinematogràfica era de dues pel·lícules. Primer es projectava un film de reestrena (és a dir estrenat uns mesos o fins i tot uns anys abans). A continuació es feia un descans previ a la pel·lícula que s’entrenava en cartellera. Aleshores el cafè s’omplia als descansos. I tots els membres del clan familiar s’havien d’aferrar a la feina. Feina precisa i sobretot a tota velocitat.
Entre el 31 de maig i el 21 de juny de 1970 es va fer la copa del món de futbol a Mèxic. Per molts experts, aquest ha estat el millor mundial de la història, tant pel joc desenvolupat com per la presència de dos dels millors jugadors de tots els temps: Pelé i Franz Beckenbauer. Aleshores els casiners de ca n’Andreu havien comprat un televisor en color de la marca Philips. Aquells aparells no eren barats perquè costaven cent quaranta mil de les antigues pessetes que es podien pagar en terminis durant dos anys. Però valia la pena. El cafè s’omplia d’aficionats per a veure el futbol, per a veure la selecció brasilera. Probablement varen veure el “partit del segle” que enfrontà Itàlia i la República Federal d’Alemanya i que acabà 4-3 a favor dels italians. Aquell mundial, però el guanyà el Brasil. Perquè els cafès i el futbol són una mena de matrimoni ben avingut que perdura. De fet, a ca n’Andreu quan el Manacor tenia qualque cosa a celebrar s’estibava d’aficionats que celebraven les victòries. Guanyar fa riure i un dels millors indrets per riure era aquell cafè.
El 1975 es va crear la penya futbolística ca n’Andreu que jugava a la lliga comarcal de Futbol Penyes. Perquè n’Andreu era bona persona, feiner, baixet, ros, xerrador i sempre feia cas. Potser per aquest motiu també hi anava el jovent. Era un cafè en el qual s’arreplegaven diverses generacions. Hi havia una sala annexa on posaren futbolins i un billar en la qual reunien els més joves.
Na Maria, la filla de n’Andreu, la germana d’en Pedro i en Tomàs
Seqüenciam el temps a partir de dates assenyalades. Els anys en funció de les festivitats, aniversaris i períodes de vacances. Les porcions de temps més curtes, com les setmanes, les fitam amb coses com els dies de mercat. A Manacor el mercat del dilluns era un dia potent en molts d’aspectes. Compareixia gairebé tothom. Els mercaders, les placeres procedents dels quatre punts cardinals. Els pagesos que es reunien en un cafè per a tancar les barrines i això vol dir passar comptes i pagar els jornals o cobrar dels mercaders allò que els havien arrambat. També els turistes quan compareixien atrets per la publicitat que es feia de les fàbriques de perles i les coves de Portocristo. I els cafès que envoltaven els espais del mercat aquell dia estaven estibats. Encara ara és el dia fort, el dia en el qual es fan bones caixes. Al cafè de ca n’Andreu hi tenia parada l’autocar d’en Bernat ‘Xaret’. Els dilluns feia almenys tres o quatre viatges d’anada i de tornada entre sant Llorenç i Manacor. Allò volia dir que molts llorencins baixaven a ca n’Andreu i hi berenaven. Els dilluns estaven marcats en un cercle vermell en el calendari de la vida d’aquell cafè.
Però em plau parlar de la filla de n’Andreu, na Maria. Aquella nina al cap de quatre mesos d’haver nascut va emmalaltir. Al principi no sabien que tenia, però aviat els pitjors averanys es varen complir: patia de meningitis, és a dir una inflamació dels teixits que envolten el cervell i la medul·la espinal. Aleshores aquella dificultat feu aflorar tota la bondat que l’ésser humà és capaç d’atresorar. Es varen desfer per aquella filla, per aquella germaneta. No s’escatimà en res. Ni en medicines, ni tractaments, ni en visites als millors metges. Fins i tot la varen dur a Barcelona perquè la veiés un especialista de renom. Però l’infortuni havia atrapat aquella criatura que no podia caminar ni parlar. Els germans es varen desfer en atencions. La família vivia al segon pis i en Tomàs, el major, la pujava i la baixava a coll. Quan era petita això era relativament fàcil. Però ja no ho era tant quan tornà major. La realitat, la dura realitat, era que si no es feia això, quedaria entaforada les vint-i-quatre hores a casa. No em vendria gens de nou que en Tomàs i en Pedro haguessin quedat amb l’esquena adolorida i vinclada de tant pujar i baixar la germana. Amb coses com aquestes es pot calibrar la bonhomia de les persones. I m’agrada que coses com aquestes quedin reflectides en els meus reportatges.
Com he dit, fer de casiner és una cosa vocacional. Com els capitans de vaixell. El 1986 en Tomàs, el fill de n’Andreu, juntament amb la seva dona, na Maria Pascual Bennassar, obriren la cafeteria Es Parc. Anem a pams. En Tomàs i na Maria s’havien conegut precisament al cafè. Ell era jovenet i alternava els estudis amb la feina rere el tasser. I ella, na Maria, passava pel davant quan anava i tornava de la feina. Es conegueren, festejaren es casaren i s’embarcaren. La parella va treballar de valent. Ella es posà al capdavant de la cuina perquè atresorava els sabers de la cuina casolana. Tengueren un exitàs. Tant que diàriament servien uns 90 menús. Un dia entrà un home. Volia parlar amb en Tomàs perquè li volia fer una sèrie de preguntes i fotografiar la cafeteria. Era un periodista de la revista i guia Trotamundos. I va fer un reportatge.
Els tests s’assemblen a les olles. La filla d’en Tomàs i na Maria va aprendre a cuinar en aquella escola de vida que fou la cafeteria-restaurant dels pares. Ja hem dit que els coneixements es passen de pares a fills en una mena de llegat irrenunciable. La filla es diu Catalina Fullana i el seu home és en Manolo Corzo. El 2019 obriren el Bar sa Font a l’avinguda de Baix des Cos. Ells mantenen ben viva la flama i l’esperit de ca n’Andreu.
