Davant i darrere el tasser A la foto de portada: s’Hípica als anys 20 del segle passat
En Tomeu Juan ‘Pera’ m’ha fet arribar una instantània ben interessant. És una fotografia datada el 1934. Dues adolescents estan davant la manxeta que hi ha a dalt del passeig de na Camel·la. Són jovenetes, amb els cabells bruns i miren la càmera. Fan un mig somriure. A sobre del vestit porten un davantal. Sembla que aquell dia treien aigua perquè en terra hi ha un poal metàl·lic. Aquella manxeta de ferro encara hi és. Qualque al·lot amb un guix hi va escriure “Pepito”. Si ampliam la fotografia, es veu perfectament. L’al·lota de l’esquerra era n’Antònia Juan Nadal, la filla dels cassiners del cafè Hípica, situat a poca distància. N’Antònia aleshores tenia quinze anys, L’altra joveneta no sabem qui és. Tampoc no sabem qui era en Pepito que amb un guix va escriure el seu nom.
El passat ja no existeix, però ens permet tenir referents. Referents de llocs, de persones, de circumstàncies. Gràcies a la fotografia, al cinema, a la història i a la literatura podem recrear, reproduir aquell món esvaït. La imatge i la paraula són eines potents amb capacitat de captivar i d’informar. De les formes i les fesomies d’aquell Manacor de principis del segle XX. I de les persones en el seu afany i necessitat de viure, de treballar, de divertir-se, de relacionar-se, d’estimar-se. De conversar, de callar, de procrear, de criar els fills i les filles, d’anar a escola, de jugar. Tot això ho podem reconstruir. Jo tract de posar les paraules més adients a l’hora d’explicar, de relatar aquells cafès, casinos, tavernes, cellers i bars Manacorins d’un temps anterior i interessant. El meu anhel és la d’explicar bé el que foren com espais potents i importants en uns temps prou diferents dels actuals. La meva dèria és explicar les coses amb prou adjectius i fer una prosa que s’assembli a les imatges i permeti a les persones lectores il·luminar dins el seu cervell cadascuna de les històries personals i col·lectives que giraven al voltant de cafès i tavernes.
En Bartomeu Juan Llull ‘Pera’ estava casat amb n’Isabel Nadal Mascaró. Era foraviler, però també regentava una barberia situada a la cruïlla dels carrers Francesc Gomila i dels Bous, on ara hi ha la botiga d’antiguitats de Can Manuel. Eren anys durs, de cap luxe i de molta feina. De terra reencalentida, seca i d’austeritat convertida en norma. Però va comprar un trast quan aquestes coses eren accessibles si es treballava. Allà, la parella aixecà una edificació d’una sola planta i obriren un cafè. Això era el 1913.
Res no era fàcil. Als darrers decennis del segle XIX la població de Manacor havia experimentat un gran creixement. Més gent, més boques per alimentar, pocs doblers. I això explica l’emigració. Els joves, els homes adults havien de marxar, travessar la mar petita, és a dir la Mediterrània i després travessar la mar grossa en una travessia prou dura. Travessar un oceà immens, un desert gairebé infinit d’aigua salada per arribar a Amèrica. Perquè ens puguem fer una idea de la potència de la necessitat i de l’emigració podem dir que el barri d’El Barracar (on vivien molts jornalers) passà de 1433 habitants (any 1887) a tenir-ne 861 (any 1901). I en Tomeu Juan fou un d’aquells emigrants. Anà a Cuba a fer fortuna. Hi estigué quatre anys i feu de miner. I quan podia, per a guanyar una mica més, treballà de barber. La vida dels que marxaren no era fàcil. No ho és tampoc ara pels que surten d’altres països i venen aquí. Mai no s’ha de perdre la memòria. Nosaltres, també foren poble d’emigrants. Mai no hem d’oblidar això.
La vida tampoc fou fàcil per als que quedaven. N’Isabel Nadal es posà al capdavant d’aquell cafè de nova creació. I això vol dir estar darrere i davant el tasser. A bellugar-se en una geografia de mascles, d’homes i més homes. Dins la memòria familiar perdura el seu tarannà ferm per a dirigir el cafè. Na Bel despatxava cafès i altres herbes amb mà de ferro en aquell univers masculí. De mascles d’un temps, sovint tocats de poc tacte a l’hora de tractar amb les dones.
Quatre anys més tard en Tomeu tornà amb un raconet. Sembla que havia fet fortuna. I amb els diners va poder fer un pis, concretament una sala, al damunt del cafè. Feu una sala i la parella comença a procrear. S’havien casat el 1909, però no fou fins a l’1 d’agost de l’octubre de 1917 nasqué na Francisca. I dos anys més tard n’Antònia, l’al·lota bruna i guapa que apareix a la fotografia que hem comentat. Encara tengueren més fills: En Gabriel (nascut el 1923) i en Toni (el 1924). Dos i dos fan quatre. En Tomeu mai no deixà de fer de barber. La família vivia al carrer de la Verònica, al costat del forn de can Ribot. Allà en Tomeu obrí una petita barberia.
Hi ha una altra fotografia interessantíssima. És dels anys 20 del segle passat. En aquesta ocasió és un grup prou nombrós d’homes de diferent edat davant del cafè. Uns estan asseguts en cadires de boga i d’altres estan drets. Els més majors duen capell i els joves gorra. També hi ha qualque infant de poca edat. No hi ha cap dona. I un detall importantíssim que cal comentar. A la part superior del portal de cafè hi ha un rètol que diu “Sociedad Juventud Floreciente”. Això té una explicació. Als anys vint els joves començaven a canalitzar les seves ànsies i inquietuds. La dels esports, per exemple. I per aquest motiu s’aplegaven en associacions recreatives. En aquest cas tengueren l’encert de posar un nom prou bell. Perquè “floreciente” vol dir que floreix, que brosten flors i violes. I hem de dir una cosa més. A la part superior del cafè en Tomeu deixava que s’hi reunissin un grup de cavallistes i creassin un club hípic. Això és l’embrió del nom que aviat es posà al local: cafè Hípica. Hem de tornar a insistir. Ni al cafè, ni a la “Sociedad Floreciente” ni al cenacle de cavallistes no hi havia cap dona. Cap ni una. Homes i més homes. Mascles i més mascles.
Als anys trenta del passat segle la política omplia una part considerable de la vida corrent. Es respiraven alens de canvi perquè s’havia proclamat una república. A alguns això els semblava prou bé. Per a d’altres això era un captiveri, una ensulsiada que enterraria la tradició, l’ordre i la religió. Molts dels joves que es congregaven davant s’Hípica estaven tocats d’idees republicanes i sembla que feien befa als frares i capellans quan passaven per allà. Es diu que alguns per no haver-hi de passar voltaven el carrer i s’estimaven fer més distància per no haver de sentir comentaris burletes i anticlericals.
D’aquell ambient hem pogut rescatar una història. Segons Antoni Tugores al seu llibre imprescindible titulat Manacor. La guerra a casa, en Gabriel Sanxo “Sinis” i el seu fill Agustí foren empresonats a la presó de Manacor durant la Guerra Civil. Això era a mitjan mes d’agost del 1936. El pare era un home major i sembla que en el darrer moment salvà la vida. Però n’Agustí no tengué la mateixa sort. El 7 de setembre fou conduït a Son Coletes on fou assassinat. Hi ha dues versions de les causes de la mort, al marge de la seva ideologia republicana. Segons explicà la seva germana, un home li devia diners i no feia comptes tornar-les-hi. Però hi ha qui també apunta a una discussió davant el cafè de s’Hípica. N’Agustí havia fet befa del que seria més endavant un feixista. Aquell home era gros i gras i n’Agustí li va dir que d’aquella popa en podrien fer molt de saïm. L’home ho sentí i es girà sense dir res. Però aquella feta feu que li tenguessin jurada. Manacor, ja ho sabem, fou un de tants indrets on s’apagà la llum i això deixava la pista lliure als botxins i repressors. Quan l’anaren a cercar a casa seva li digueren que d’ell no en farien saïm, però “a tu et farem trossos”. Era la guerra, la fosca i la crueltat carnissera.
Als anys 40 el cafè canvià de mans. És aquí on entra en escena en Salvador Galmés Alcover. Nascut a son Carrió, però havia viscut molts anys a Ariany, a la possessió de son Boscà on eren els amos. Aviat fou conegut com l’amo en Salvador de s’Hípica. La seva dona era n’Antònia Mestre. Prengueren el govern del cafè devers l’any 1946. Eren temps difícils, marcats per la postguerra, el racionament dels productes essencials i l’estraperlo. Eren els anys de la fam.
Faltava de tot. Cafè també i sembla que en Salvador de s’Hípica es guanyà la bona anomenada per elaborar un succedani. Ell, en Salvador feia una mescla secreta de ciurons i d’altres llegums. Ho mesclava i torrava al terrat aquella mescladissa. Era el que els pagesos anomenaven cafè bord o cafè dels pobres. Una de les lleguminoses que usaven era “l’astralus boeticus” popularment coneguda com a herba cafetera. En altres indrets l’anomenen regalèssia de garrot.
Fa uns anys vaig llegir el llibre Les set aromes del món, del català Alfred Bosch en el qual el protagonista cerca el millor cafè. Per aquest motiu viatja pel Londres més purità, l’Istanbul dels harems, l’Aràbia convertida en cruïlla de les rutes de caravanes, el París de Voltaire i el Pernambuco colonial. Però no, el millor cafè en aquelles circumstàncies més dures i difícils es feia a s’Hípica gràcies a la mescla secreta de lleguminoses. El personatge de la novel·la hauria d’haver vengut al Manacor gris i feixuc de la postguerra i observar com la gent s’espavilava en l’adversitat.
El mateix passava amb el tabac. D’aquí el contraban, és a dir vendre d’amagat tabac de pota i de picadura. I anys més tard tabac ros, de sabor intens i enganxós. I al soterrani es jugava a jocs prohibits, com en tants d’altres cafès manacorins.
Una altra informació rellevant ens l’ofereix Antoni Pastor ‘Pífol’. Aquest, al llibre biogràfic escrit per Antoni Tugores, explica que de jovenet anava a s’Hípica on hi havia habitualment un grup d’homes d’edat. Aquests l’esperaven perquè els llegís el diari dels capvespres. Aquell periòdic era l’Última Hora. Aquell jove, en Pífol, aleshores comprovà de primera mà l’elevat analfabetisme que hi havia entre la gent major.
En Salvador era un home tocat de bonhomia. I ho demostra el que en una ocasió, cap a finals dels anys cinquanta, en Joan Bauzà (conegut anys més tard com en Joan de ses Cafeteres) li demanà un favor: li deixaria situar-se en un cornaló del cafè per a treure llustre a les sabates dels clients, a canvi d’unes monedes? En Joan volia guanyar uns diners al marge del seu jornal i aquella podria ser una bona manera de fer-ho. L’amo en Salvador digué que sí.
Hem de fer un bot en el temps per a situar-nos a l’any 1962. Els fills d’en Salvador no volien fer de casiners. Aleshores el varen agafar la seva germana i cunyat: na Joana Galmés Alcover de ‘Son Boscà’ i l’arianyer Ramon Darder Costa. S’encetava una altra etapa interessant de s’Hípica i que s’allargà fins al 1977. Anem però a pams.
Aquella família feu una mica de reforma. El tasser fins aleshores situat al fons fou traslladat a l’esquerra. Era un tasser llarg d’obra amb la part superior de fòrmica, aleshores un material que es posava més de moda perquè era bo de netejar. La descripció del cafè és la següent: les parets estaven folrades de fusta i del sostre penjaven ventiladors d’aspa generosa. Era un local de sostres alts, amb el bigam de llenya de pi. Al fons hi havia tres taules-camilles amb faldons i al davant taules rodones de marbre i cadires de boga. El terra era de rajola hidràulica. El resultat era un cafè enganxat a la història i la realitat de Manacor. Una ciutat en la qual els homes sortien i es relacionaven als cafès i les dones no. Un temps en el qual l’alcohol estava més instal·lat entre la societat fins al punt en el qual qualque home aparcava el motoret davant la porta, entrava a correcuita i demanava una tassonet de conyac. Se l’empassava amb menys de deu segons, pagava i sortia. El motor de la motocicleta encara bofegava, no havia tengut temps de refredar-se.
Però tornem als Darder-Galmés que recolliren el testimoni d’en Salvador i continuaren amb dolç timó la nau de s’Hípica. Vivien a la part del darrere on hi havia habitacions, un bany i una petita cuina amb xemeneia. Allà nasqueren els seus fills, na Maria i en Ramon. Vida de cafè. Vida enganxada a una quotidianitat en la qual a poc a poc el cel s’eixamplava i entraven brins de claror i d’escalfor. Però ells treballaven. Sempre treballaven. Treballaven molt. Obrien a les sis i tancaven a les dues de la matinada. I això vol dir agranar amb serradís perquè molts homes escopien en terra, escurar, eixugar, embotellar, netejar, servir, despatxat, escoltar i callar, conversar, netejar la cafetera i el molinet, passar el pedaç per les taules on hi havia els degotissos de la beguda, buidar els cendrers, fer nets els vidres de la porta de l’entrada i els excusats. Perquè crec que no hi havia res que s’embrutàs més que els excusats dels cafès d’un temps passat. Excusats d’homes. I quan s’acabava tornaven a començar.
El cafè que se servia a s’Hípica tenia molt bona anomenada. Pel que m’han explicat en Ramon tenia molta traça a l’hora de fer una mescla de diferents cafès. Una mescla secreta. Els casiners són com els pescadors. Uns silencien els indrets on fan les millors captures. Els altres converteixen en un secret la fórmula amb la qual fan la barreja per a fer el cafè perfecte.
L’infortuni tocà de ple la família quan en Ramon morí abans d’hora. Aleshores elles, na Joana i la seva filla Maria, es posaren al capdavant de s’Hípica. Feien el de sempre. Una vida tocada pel feixugament, però se’n varen sortir. Amb ells s’Hípica continuava sent el cafè de referència d’homes i més homes d’alta i de mitjana edat. La gent en guarda un gran record d’aquella família.
En Tomeu “Pera”: el cafè torna als propietaris primigenis
En Tomeu Juan Riera ‘Pera’ és un home amb una trajectòria interessant. És net dels fundadors del cafè, en Bartomeu Juan i n’Isabel Nadal. Però també és moltes coses més. Durant anys es dedicà al negoci familiar, de materials de construcció i el 1974 canvià d’aires. Marxà a la mar. Concretament a l’hotel Solimar d’aquell invent franquista que fou Calas de Mallorca. Allà treballà en la caixa de la recepció. També es dedicà amb èxit a la pintura i és un bon afeccionat a la fotografia. De ben jove anà a classes de pintura amb Alfonso Puerto i Miquel Brunet. Les seves creacions tengueren molt bona acceptació i feu exposicions a Cala Millor i Cala d’Or. El 1991 feu una passa endavant: agafà el cafè de s’Hípica. Dit i fet: tornava als orígens en un temps ben diferents. La cosa va arrencar prou bé. S’Hípica era una mena de camió vell però amb força i potència. Un motor de molts cavalls amb cadascuna de les peces ben engreixades. Així i tot, feu una bona reforma. D’aquella manera el Bar Hípica, feta l’obra passà de ser un camió vell a convertir-se en una mena de goleta que navegava en les aigües d’una mar encalmada. Rotlades d’obrers. Rotlades de peninsulars. Era, encara un d’homes. El cafè donava, es feien bones caixes. Els cafès han de barrejar tota una sèrie de coses: bon ambient, bon servei i bones caixes.
Però els cafès estan enganxats a la conjuntura econòmica. I la crisi dels anys 2010-2011 els tocà de prop. Això volia dir que sovint estaven estibats, plens a vessar, però les caixes baixaven vertiginosament. Les xifres, els números cantaven. S’Hípica-Goleta entrà en aigües tèrboles i enfurismades. Els treballadors perdien progressivament la feina, les xifres d’atur s’enlairaven i les butxaques estaven més i més escurades. Per això dic que el cafè estava ple a vessar, però es despatxava poc. I en Tomeu trobà que havia arribat l’hora. La trajectòria de s’Hípica havia estat fecunda. El seu padrí havia aixecat la barrera. Ell, conscient del signe dels temps es va saber retirar i la baixà. Amb el record, el testimoni i tota la dignitat d’aquells que han fet la feina ben feta.
