Els canvis són un fet inevitable que dominen la nostra vida des de l’inconscient.
Fa uns dies, vaig aixecar-me de sobte, i amb mal de coll, després d’un somni estrany, on apareixia una espècie de llangardaix. Havia estat tan intens, que ja no era pel somni en si, sinó pel fet de com m’havia sentit, que vaig pensar: ara ve un canvi.
El que pensam sobre nosaltres: som molt correcte, sí, i SEMPRE!
El que deim sobre els altres que mai faríem. Tot es romp en el món dels somnis, que és tan cru com la realitat humana, i que ens ensenya potser, les lliçons que des del conscient mai voldríem aprendre.
He planificat molt la vida. He pensat que alguna cosa estava sota el meu control. La meva imatge, la meva trajectòria, les meves pors, inclús les meves paraules…
Però mai és així. Ni tan sols el millor orador, el millor mag o clown no pot fingir, davant d’algú despert, al 100% allò que no és.
No, tothom ensuma. Tothom sap i si no sap per sobre sap per dedins. Tots sabem realment, fins on arriba l’impacte d’una paraula, fins on és vertadera, fins on s’ensuma la seva arrel, o si és decorativa, plàcida, però pàl·lida, a parts iguals.
Tenim fred quan ho veim, però no deim res: perquè el món ha de continuar rodant, ha de continuar girant. Sí, ho ha de fer, i en el fons, també està bé així.
No sé el pròxim pas, el somni, m’ha desconcertat. Ha fet trontollar el que creia cert, m’ha despert a les quatre i vint-i-cinc de la matinada, i he estat una hora per tornar-me a dormir.
El canvi… quin serà? El canvi que he de fer, hmmm. Tornant a encendre el llum. El canvi, és inevitable… I si, només no l’he d’evitar?
Al matí quan m’he aixecat, he vist un WhatsApp, la nova cançó d’un Pistola, i no d’en Roger no, sinó del seu germà, m’ha fet somriure, de saber que per sort molts es dediquen activament a la creació aquí a la tercera ciutat. M’he fet la cara neta, m’he fet una cua –no m’he pentinat–, i m’he assegut directament davant de l’ordinador, perquè avui, tenia sessió d’hipnosi. Sé perfectament el que penses: hipnosi quina? La bona, la bona, no la de donar el codi secret pin de les targetes. La bona, la bona sí, aquella que, semblant als somnis, et fa entrar profund, molt profund. La que t’adorm, però et desperta, la que durant una hora et transporta al que semblen a vegades les alçades més altes del cel i a vegades els terrenys més profunds de l’infern, però tot, per alliberació.
No sé mai quantes hipnosis hauré de fer per desxifrar tots els meus somnis. Però agraesc haver descobert l’eina.
La meva terapeuta, posant-se mans a l’obra, m’ha demanat “i què hem de veure avui?”
– El canvi! El canvi és el que més m’importa.
I just després… PAM! Una aranya de les grosses ha sortit de davall el mocador que anava a agafar per sonar-me que feim tots a qualque moment de l’hivern. I he botat, si sí, he botat, saltat, i ha hagut de venir mon pare a dir-me: “i és per continuar tenint por d’aquesta pobra criatura que fas teràpia?”.
Naturalment, ell l’ha tret, i jo no he volgut ni tocar la bossa sobre la qual estava.
Hi ha coses, he pensat, per les que no m’importa no curar-me mai.
I, tanmateix, seguiré(m) canviant.
