Aina Matamalas Riera va presentar aquesta comunicació dins la secció de Joves Investigadors de les XIII Jornades d’Història Local. Ella va apuntar que, primerament, va haver d’investigar l’origen de les perles, de la fàbrica i la seva història. Per a assolir l’objectiu principal de la recerca es va haver d’endinsar dins els secrets de la botiga tresoreria, la fàbrica, la guarderia i l’economat. Finalment, va optar per afegir un apartat d’anècdotes molt sucoses que li havien contat, i que considerava que havien de formar part del text.
El seu treball és un recull de les experiències dels treballadors de Majorica entre els anys 60 i 2000. Es va plantejar com a objectiu donar a conèixer el funcionament de l’empresa a través de fonts orals dels empleats i saber com era el seu dia a dia.
El 1902 va ser l’obertura d’aquesta fàbrica de perles artificials d’imitació, i els primers anys només hi havia treballadores femenines i molt pocs treballadors masculins que cuidaven els forns de gas, manipulació de vidre i trencament de materials químics. Pedro Riche Guatrelet, de nacionalitat francesa, arriba per fer un reportatge fotogràfic de les perles, però acaba essent director d’aquesta, a Manacor. El 1920 hi ha un creixement de la producció de perles i augment de la maquinària: arriben a 240 màquines a ple rendiment i 50 places de bufadores de mà. A més de l’ampliació d’edificis, es va inaugurar una nova fàbrica a Felanitx el 1922.
A principis dels anys setanta la producció assolia els 2 milions de perles a l’any, tot i que un 30-35% era rebutjada perquè tenien defectes. Entre el 1980 i el 1985 Majorica es va independitzar de Perlas Manacor; el 1985 es crea una nova fàbrica de joieria amb maquinària pròpia i actualitzada. Majorica era coneguda a més de 100 països i 80 companyies aèries, fins al 1987 quan es va obrir la nova fàbrica del polígon de Manacor.
Amb l’objectiu de potenciar la Publicitat en Lloc de Venda (PLV) com a reforç de la marca es va adoptar, en els anys 50, de “l’al·lota Majorica”, una jove idealitzada que responia a l’arquetip de “princesa” rescatada d’una pintura a l’oli francès que trobem en diferents suports, el bust en volum, i de la qual es feu publicitat entrevistes durant tota la dècada.
Entre totes les seccions de l’empresa, cada empleat estava especialitzat en la seva feina i ningú ho feia igual. L’empresa es dividia en dos locals, els quals eren dels mateixos amos però de diferents accionistes: Perlas Manacor SA (PERMASA) i Majorica, també anomenada IEPISA. Cal destacar que, a part de la fàbrica taller, es trobava la tenda i els que treballaven a la joieria (tancadors de collars, agulles, agulles de corbata, botons de puny). Però també es trobaven els seveis de guarderia i economat (supermercat), destinats als empleats de la fàbrica.
De les entrevistes realitzades, cal destacar els testimonis de M. Antònia Pastor, que estava a l’estoc de plata. Ella conta que recollien els articles de plata, feien un petit estoc per tenir-ne cinc de cada un i quan hi havia una comanda les venien. Na Magdalena Matamalas explica que en el taller del Palau (plaça Rector Rubí) es feien els tancadors, les cadenes, etc. Gràcies a Perlas Manacor moltes de les botigues de souvenirs tenien clients, ja que els turistes anaven allà a visitar la botiga. La fàbrica estava oberta al públic, els turistes podien visitar-la amb un guia i veure el procediment per fabricar una perla. Aquesta era una estratègia de màrqueting, perquè així aconseguien que la gent tengués ganes de comprar perles i altres variants. Hi havia dos tipus de perles: les d’un forat i les de dos. En Pedro Fons Jordà, que va fer 40 anys de feina a la joieria, explica que es dedicava a fer diversos productes de plata o d’or de bijuteria. Es passava el dia fent tancadors per als collars, agulles i altres estris d’or i plata. El seu primer sou va ser de 985 pessetes. En un principi els pagaven a final de setmana en metàl·lic, però quan varen començar a cobrar a través del banc els pagaven a final de mes.
Pel que fa a les anècdotes, cal destacar-ne algunes. Per exemple, les empleades de la tenda, quan no tenien clients anaven a xafardejar amb les del magatzem o les duien cafè d’amagat. També competien per veure qui venia més productes. Quan venia la reina Sofia es tancava tot per a ella i diuen que li encantaven les perles, li feien regals que sempre lluïa quan visitava la fàbrica. Feien excursions de tot un dia pagades, i M. Antònia Pastor diu que quan veu unes arracades Majorica pel carrer encara se’n recorda de la seva referència.
Sobre la guarderia i l’economat no s’han trobat testimonis directes, tot i que s’ha demanat sobre aquests serveis únics. Majorica va suposar un gran desenvolupament per a Manacor. Perlas Manacor, per la seva banda, va ser una part important de Majorica. El treball té un documental amb les entrevistes realitzades, amb l’objectiu de difondre de manera audiovisual com era el funcionament. Pedro Fons (joieria), Magdalena Matamalas, Joana Truyols (botiga) i Maria Antònia Pastor són alguns dels informants.
