Constança Amengual (Manacor, 1995) és graduada en Periodisme a la Universitat Complutense de Madrid i diplomada en Cinema professional al CEF Escola d'Arts Audiovisuals, a Palma. Ha treballat a premsa, televisió i ràdio i en el món audiovisual ha dirigit la pel·lícula documental “Margalida” i el curtmetratge de ficció, “Marieta”. Ara estrena un nou projecte molt personal, "Una Casa" (2025) que recentment ha recollit el Premi a Millor Film Balear del Menorca Doc Fest. A més, aquest diumenge la podreu veure en el marc de l’Evolution Film Festival. Parlam amb ella sobre aquest projecte que parteix de la història d’una casa d’estiu entre s’Illot i Cala Morlanda, plena de memòria, temps passat i transformacions vitals.
Na Xisca, ta mare, hereta una casa d’una tieta, la joveta i no sabeu què n’heu de fer. Si conservar-la o vendre-la. Aquest és el punt de partida del curt documental “Una casa”. Com veus que aquesta història té interès cinematogràfic per ser contada?
No sé exactament el moment, però supòs que va arribar quan vaig veure que era una cosa que em rondava molt al cap. Em movia a jo en l’àmbit personal, però vaig veure que potser era una història que podria anar una mica més enllà i també remoure altres persones.
Fer del que és particular quelcom universal.
Jo volia gravar la meva vivència allà, però com que el curt el vaig rodar un any després de tenir la idea ja vàrem començar amb una idea molt aproximada del que finalment ha acabat sent. Em va ajudar molt en aquest procés fer un dossier per presentar a l’IEB per demanar una ajuda a la creació. Després vaig amagar la història a un calaix, però quan em varen donar l’ajuda la vaig recuperar. Està bé també valorar la necessitat d’aquest tipus de suport econòmic perquè en el meu cas, sense això, segurament no hauria tirat endavant amb la història.
És una història molt personal, diferent del que havies mostrat fins ara. Com ha estat aquesta experiència de dirigir en tots els sentits, de narrar, d’escriure i, al cap i a la fi, ser un personatge més dins del documental?
Quan estudiava cine ja havia fet algunes coses en aquesta línia, però no les havia arribat a mostrar mai. A mi m’agrada molt imaginar la història, pensar el guió, preparar-ho tot i la part de dirigir és la que em fa més vertigen. Per això em vaig envoltar de la gent que em coneix i amb qui confiï, per poder-me sentir còmoda en el procés. Vaig pensar en les persones del meu cercle familiar i d’amistats que podrien sortir-hi i d’un equip de persones molt properes també amb una línia de feina íntima i personal, que solen tenir molta cura dels processos de rodatge. Això m’ho va posar molt fàcil.
Té un to molt observacional i molts elements que ens fan mirar la història des de la proximitat, des del detall i fixar-nos en tot allò que es conta sense paraules. Com has jugat tècnicament amb tot això per donar-li forma?
D’una banda, hi ha la veu en off, que va narrant, però durant el muntatge de la pel·lícula ens adonam que les imatges tenen un pes molt important a l’hora de contar la història. Tenen un punt molt poètic, i per això també li vàrem donar aquesta mirada. Jugam amb això des del principi perquè l’espai és molt protagonista i teníem clar que la imatge havia de transmetre tot això. En aquest sentit, he fet feina amb un director d’art, una figura poc habitual en un documental, però que vàrem veure que era necessària per poder jugar amb tot l’attrezzo i amb el pes que té la casa, com a element central. Cada seqüència l’hem volguda contar amb un punt contemplatiu.
Hi ha un dol personal, però també hi veim un retrat de la transformació de la nostra societat, no? És una casa i una història familiar en concret que ens conta moltes històries.
Era el que volíem transmetre, tot i que no ha estat fàcil tenint en compte el format de curtmetratge. Ho concentram amb una història concreta i cadascú després interpreta el que li transmet tot plegat. Per jo hi ha tres dols: el familiar, amb la pèrdua de dues persones molt importants, però també el dol per un espai, aquell que fa plantejar-se si pots mantenir aquella casa o has de tancar amb una etapa però alhora també un dol per deixar enrere una manera de viure. La infància que passàvem allà encara la veig i l’he vista entre els veïnats, però és com un petit oasi, com una bombolla. Passar els estius allà és una manera d’aturar el temps, no es veu a moltes bandes: gent a la fresca, amb bici, els veïnats es coneixen i se saluden… També hi ha un dol.
Clar, també hi ha una part social i una part política en tot això.
El curt està fet des del privilegi. A partir d’aquí, però he pogut pensar en quin significat donam als espais, si és que realment n’hi donam i si n’hi podem donar o si les nostres llars ja no són això i han passat a ser un simple lloc on estar. El problema de l’habitatge és ara mateix un dels més importants que patim com a societat i pensar per què hem arribat fins aquí també és interessant: l’habitatge es tracta com un negoci i no com un dret. El fet que s’entengui com a números econòmics, sense tenir en compte la cultura, la memòria o la història, fa que tot plegat deixi de tenir personalitat.
A més de la teva família i amistats, que veim a davant la càmera, quin equip forma part del procés?
El guió l’he fet amb na Núria Guillén, que és la muntadora també i la producció executiva és de na Maria Calafat. La directora de fotografia és na Júlia Jané, Jeroni Puigros ha estat ajudant de càmera i Pilar Alcalde ha fet de gaffer. La direcció d’art és d’en Biel Parreta, el color de Carlos Pazos Magariños i el disseny de so i postproducció de Bernat Amengual. Finalment, el so en directe és de n’Eduardo Rosa i pel que fa a la música, tenim na Natàlia Gómez i una cançó final de Miquel Serra. El grafisme és feina de Marc Mayordomo, els subtítols de Lluís Olmos i Tomeu Miquel i per a la veu en off he tengut l’ajuda de na Mariantònia Salas.
A més, estau d’enhorabona perquè recentment has recollit el premi a millor documental balear al Menorca Doc Fest. Com reps aquest premi?
La veritat és que estic molt contenta i molt sorpresa perquè vaig veure altres curtmetratges que em varen agradar molt allà. El jurat va valorar del projecte la sensibilitat i l’honestedat que són dos adjectius que m’agraden molt i crec que escauen molt amb el meu cinema. A més és el primer reconeixement que rep i que sigui amb una història tan personal com aquesta i que hagi arribat a altres persones i la reconeguin em fa sentir feliç. Va ser l’estrena balear, i això també fa il·lusió, tot i que la projecció més sentida va ser la preestrena a Cala Morlanda amb tots els veïnats, que va ser molt íntim, però va ser una experiència fantàstica.
Quin recorregut li queda ara per davant?
De moment ens movem per les Balears i de moment el projectarem a l’Evolution, aquest diumenge, al Mecal i també al MajorDocs. Anam també fent feina per mostrar-lo més enllà, però és complicat perquè hi ha molta competència. Tot I que la intenció de la pel·lícula és donar aquest missatge més universal, reconec que és un projecte molt local. Hem d’anar provant i veure si hi ha sort. També vàrem anar a la Cerdanya, a Puigcerdà i allà sí que el vàrem poder mostrar. Després del recorregut de festivals, l’any que ve s’emetrà a IB3, que també són coproductors.
I a Manacor la podrem veure?
Esper que sí! No sé quan, però esper poder-lo mostrar.
Una darrera pregunta. Què ha passat amb aquesta casa? S’ha venut, finalment?
M’agradaria mantenir el misteri encara, ja que jugam amb aquesta incògnita al llarg del documental. Sí que puc dir que el curt ha estat part de la decisió. Mentre fèiem el guió ma mare no tenia clar què fer i el curtmetratge ha ajudat a fer aquesta reflexió familiar.
