La ximbombada del Bar Mallorquí va reunir una vegada més centenars de persones i va tornar a demostrar la força que els Glosadors de Mallorca i Manacor tenen en l’àmbit de la glosa i la cançó improvisada. Amb una mica de retard sobre l’horari previst es lliuraren els premis del concurs de glosa escrita. Defora, i al mateix temps, queia una calabruixada important que augurava un vespre complex pel que fa a la logística. Desenes de santantoniers entraren precipitadament dins el bar. D’altres es refugiaven davall els balcons i fins i tot alguns aprofitaven els jocs de la plaça Joan March per cercar-hi aixopluc.
Res, però, no podia impedir que la cosa avançàs com havia d’avançar, tot i que al cap de poc temps caigués un segon ruixat que feia pensar en una glosada completament indoor, enguany. I tanmateix, el cel s’estirà i els ulls més àvids de pau trobaven estels en el cel. La massa glosadora i cantadora estibava el Mallorquí, que no s’empatxava d’aforaments. Defora, amainada la pluja, dòcil el temps, es formava una rotlada activa i paral·lela. Quin país, quin poble, pot bravejar de poder mantenir dues o tres rotlades simultànies d’improvisadors al mateix temps? La gràcia de tot, a la fi, però, és la participació entusiasta no sols dels membres dels Glosadors de Mallorca sinó de tanta de gent de tota edat i de tot el territori català. El Mallorquí és sempre una sorpresa sociològica, un miracle cultural, una certitud identitària que desperta la curiositat i l’admiració de qui s’hi acosta amb un interès per entendre com s’explica que siguem com som.
Dedins, la bauxa glosadora anava desfermada. El Mallorquí té uns codis interns emocionants, encoratjadors, que fan creure que les baules del passat i del futur estan unides amb fortalesa i decisió. Tot el bar calla per sentir els infants enfilats a la finestra. Tot el bar calla per sentir la tia Benvinguda, 93 anys, cantar enmig de la rotlada. Tot el bar acompanya amb els cossos i les veus, les tonades i les lletres de repertori, i el combat de picat més encantadorament salvatge, més caòticament ordenat, de tot el territori. Res no és debades, quan és el cor qui comanda.
