D’ençà de 1989 al centre de Manacor trobam el carrer dedicat a Antoni Galmés Riera, folklorista, però molts de manacorins no coneixen les contribucions que aquest funcionari municipal va fer al camp del ball i les tonades. En ple franquisme, quan l’aleshores anomenat “ball mallorquí” estava associat als “Coros y Danzas de España” de la Secció Femenina de la Falange, Galmés obtingué una plaça a l’Ajuntament de Selva, poble on romandria durant dècades. Va ser en aquest poble que dona accés a la Serra de Tramuntana que va deixar la seva petjada per impulsar l’Agrupació Aires de Muntanya, una de les agrupacions folklòriques de més anomenada, que destacà durant els anys cinquanta i seixanta en certàmens estatals i d’arreu d’Europa. Galmés tengué molt a veure amb aquells èxits, quan els folkloristes defensaven el ball de mostra i vestits de pagès, i quan encara no havia pres l’espurna de les ballades participatives i obertes a tothom.
Per ventura el coneixen millor Antoni Galmés per les seves col·laboracions a les revistes Lluc, Manacor, S’Arenal de Mallorca, Flor de Card, Perlas y Cuevas o per la publicació d’alguns dels seus llibres. Un dels llibres més coneguts i venuts d’Antoni Galmés publicat l’any 1982 amb el patrocini de Caixa de Balears Sa Nostra, es titula Cultura Popular Mallorquina – Aplec de pautes, que tengué una gran difusió, ja que és un dels primers estudis publicats sobre cultura tradicional, en el qual podem llegir aspectes sobre la medicina tradicional, els balls, les festes, les matances, els foguerons, els oficis o les festejades…
Primer de tot, convé acostar-nos a la bibliografia d’Antoni Galmés, que va néixer el dia 24 d’abril de 1907 a Son Crespí Vell, Manacor, fill de pagesos. Va anar a l’escola de la Salle de Manacor, on va estudiar el batxiller. Els frares dels baveralls, com anomenava ell. Va residir a Manacor fins a l’any 1924 quan amb la família es va mudar a Son Macià –Marratxí. En un principi va preparar les oposicions al cos de Duanes, que es varen suspendre. Va ser secretari de la Societat Hípica de Mallorca i president de l’Associació d’Agricultors.
L’any 1935 va entrar a formar part del cos de secretaris d’administració local, el mes de maig d’aquest mateix any començà a treballar de secretari als ajuntaments de Selva i Escorca, fins que es va jubilar l’any 1962. L’any 1936 va començar la carrera de misser a la Universitat de València, uns estudis que per culpa de la guerra va estroncar. Entre els anys 1936 i 1963, vint-i-sis, va ser el director de l’Agrupació Aires de Muntanya de Selva, que el seu embrió va començar l’any 1930 gràcies a les germanes Antònia i Francisca Sastre Font, arran de la canonització de Santa Catalina Tomàs.
Antoni Galmés, a partir de 1944, va començar la investigació en qüestions de cultura tradicional, com ara balls, tonades, costums, creences arreu de Mallorca… Tasca que va compaginar amb l’estudi de les obres de molts d’autors especialitzats en aquest àmbit com el mateix Joan Amades. També cal destacar que va ser el promotor de diversos certàmens internacionals de folklore durant els anys 1950 i 1952 i president del Festival Internacional de la Cançó de Mallorca.
Galmés conta en una entrevista a la publicació manacorina Arriba, de dia 23 de juliol de 1949, signada per G. Puerto, feta arran d’una actuació a Manacor, amb motiu de les festes de Sant Jaume, que l’any 1936, el dia que l’Exèrcit Nacional va alliberar Alcázar de Toledo va veure ballar i cantar un estol de joves de Selva, que havia organitzat les germanes Sastre Font. Fou a partir d’aquí, que va quedar captivat i va pensar que havia de donar a conèixer arreu de l’illa aquestes cançons i aquests balls. Va ser quan va començar a dirigir aquesta agrupació, ajudat per les germanes esmentades. Diu que va assignar el nom d’Aires de Muntanya en aquesta nova agrupació, per mor d’uns versos que va compondre. En aquesta entrevista també comenta que anteriorment havien actuat amb l’Agrupació selvatgina al Teatre Principal de Manacor i a les festes de Sant Domingo. A l’entrevista es pot llegir que Galmés no s’ha oblidat de Manacor, i per això ha incorporat al seu repertori dues peces manacorines: “Sa Ximbomba”, recollida per Llorenç Morey Ferrer, i el “Copeo del Pla”.
A més del llibre abans esmentat va publicar, entre d’altres, Mallorca, Menorca e Ibiza: folklore, 1950; Bailes Mallorquines. Panorama balear, 1953. En alguns dels seus llibres publicats en diversos idiomes es poden observar aquarel·les de Coll Bardolet, qui va estar una temporada a Selva. També va publicar diversos articles a la premsa local i va impartir conferències sobre el ball tradicional mallorquí tant a Mallorca com a Madrid. Va publicar algunes obres de teatre com: A Seua es dijous jarder.
Ara bé, no podem oblidar la publicació Pequeña historia de Aires de Muntanya, contada por los demás, l’any 1984, que va ser una obra subvencionada i patrocinada per la Fundación Balear D. Bartolomé March Servera, la qual podríem dir que, conté a les seves pàgines, l’arxiu de l’agrupació de Selva. S’hi reprodueixen els programes de les actuacions, els articles publicats a la premsa sobre l’Agrupació, els premis, les cartes d’agraïment rebudes arran de les actuacions o fins i tot els hotels en els quals s’allotjaven els participants durant les actuacions a fora. En el llibre, també, hi ha un recull fotogràfic de l’Agrupació.
Va morir el dia 20 d’agost de 1989 a Llucmajor. Al llarg de la seva vida va rebre molts de premis, homenatges i distincions.
Fins ara hem conegut la seva biografia gràcies als llibres Cultura Popular Mallorquina – Aplec de pautes, el tom VI de la Gran Enciclopèdia de Mallorca, el Diccionari biogràfic de Manacor de Joaquín Fuster Valls i la publicació Arriba. A continuació reproduïm el testimoni de persones de Selva, amb la intenció d’aprofundir millor en l’obra d’Antoni Galmés entorn del ball tradicional.
Joan Tortella: en Galmés tenia el mànec per la paella
El matrimoni format per na Maria Àngels Morey Plujà (Selva, 1950), i en Joan Tortella Reus (Selva, 1944), no varen tenir contacte amb el folklorista Galmés Riera. Na Maria Àngels el recorda quan ella era una nina, diu: “jo vaig començar a ballar, i encara ara ball, quan tenia catorze anys i don Antoni Galmés ja no hi era, hi havia el seu substitut en Jaume Mairata”. D’altra banda, en Joan Tortella, fundador del grup musical Xilvar, és cantador i sonador de l’Agrupació Aires de Muntanya. Ell tampoc no el va tractar, només el coneixia de vista. Coneixia més el seu fill, Antoni, que també ja és mort. Joan Tortella afegeix: “quan vaig anar a l’Agrupació ja hi havia en Jaume Mairata, perquè jo en temps de don Toni Galmés, feia feina i no podia anar a assajar. Pel poble deien, tot i que jo no ho sé perquè no ho vaig veure mai, que don Toni feia parts i quarts. Ell tenia el mànec per la paella i quan hi havia actuacions ell manejava, segons contaven, tots els doblers. Arran d’això, hi havia gent que actuava i no cobrava. El que puc assegurar és que quan vaig entrar a l’Agrupació, aleshores, dirigida per en Jaume Mairata, nosaltres sempre vàrem cobrar. Es repartien els doblers guanyats a les actuacions. Amb en Jaume Mairata anava a tocar a Selva, cada dimarts i divendres, quan hi havia funcions. Una vegada varen venir de fora devers 1000 estrangers i actuàrem al Parc, de darrere l’església. Tot això s’ha acabat, perquè abans les agències de viatges oferien als turistes la possibilitat de comprar excursions a Selva per venir a veure’ns ballar. Ara nosaltres anam cada any, una vegada, a actuar a fora i cadascú es paga el seu viatge”.
Catalina Vallori: mon pare i ma mare es varen conèixer a l’Agrupació
Na Catalina Vallori Rotger (Selva, 1955), conta que son pare Joan Vallori Bestard, nat a Selva l’any 1923, quan tenia devuit anys, va ser un dels primers membres fundadors d’Aires de Muntanya. Continua: “Mon pare a l’Agrupació va començar a festejar ma mare, Joana Rotger Bennàssar, nada a Selva l’any 1932, perquè ma mare va començar a anar a ballar quan tot aquest trull ja havia començat. Mon pare va estar 20 anys a l’Agrupació i ma mare dotze. Ma mare tota la vida va ser mestra de ball mallorquí, era coneguda com a madò Joana”. Na Catalina diu que els seus pares comentaven que: “Antoni Galmés era un bon director, que va fer una bona gestió i amb ell varen fer moltes de sortides a fora de Mallorca. El record com un home cap pelat, grasset i que sempre anava ben mudat. He conegut més la seva feina gràcies al llibre que va publicar sobre l’Agrupació de Selva, que és molt interessant. Les germanes Cotes, Sastre Font, que tocaven el piano, componien la música de les tonades i l’amo en Llorenç “de sa mà cremada”, que era glosador, escrivia les lletres”.
Margalida Solivellas: Galmés va ser el cervell del folklore a Selva
La periodista Margalida Solivellas Lladó (Selva, 1957), era molt nina quan Antoni Galmés va fugir de Selva. No obstant això, recorda que Antoni Galmés va tenir molta de relació amb son pare, ja que Galmés era el secretari de l’Ajuntament de Selva i son pare també era funcionari de l’Ajuntament. Ella de joveneta anava amb son pare a veure Antoni Galmés al seu xalet de l’Arenal de Llucmajor. D’altra banda, na Margalida Solivellas ha recopilat informació de Galmés gràcies a son pare i a la gent més major del poble. D’ençà de fa uns anys ha agafat apunts, per si qualque dia s’anima a fer un relat extens sobre l’Agrupació d’Aires de Muntanya.
Na Margalida Solivellas diu: “Antoni Galmés era el cervell de l’Agrupació Aires de Muntanya durant la seva època daurada, els anys cinquanta i seixanta. Galmés tenia molts de contactes, que varen permetre moltes d’actuacions arreu de Mallorca i a fora, a l’estranger. Era un home enamorat del folklore, molt educat, tothom li tenia molt de respecte i era d’un tracte afable, que sempre anava molt mudat i que tenia el posat de dur la batuta”.
Continua dient: “durant la dècada dels seixanta cada setmana, durant dos dies, arribaven a venir a Selva més de trenta o quaranta autocars, que aparcaven com podien, a la mateixa plaça Major i als carrers dels voltants, per anar a can Cervera a veure ballar l’Agrupació Aires de Muntanya. Al voltant d’aquesta activitat d’oci hi havia una forta campanya de promoció turística, impulsada pel règim franquista. A les notícies del NODO, fins i tot, qualque vegada s’informava de les ballades de Selva. Els turistes aprofitaven l’excursió de sa Calobra per venir a veure la mostra de balls i llavors anar a les fàbriques de pell i sabates d’Inca. Aquestes excursions entraren en decadència quan els empresaris inquers començaren a donar moltes de comissions als guies turístics i a les seves empreses propietàries dels autocars perquè tenguessin molt de temps entretenguts els turistes dins les fàbriques.
Cal assenyalar que la majoria dels turistes, a les mostres de ball, venien amb autocars, no en solien arribar amb cotxes particulars. Pensem que aleshores gairebé no hi havia empreses de lloguer de cotxes.
Els membres de l’Agrupació es repartien entre ells els guanys de les actuacions. Hem de pensar que les dones que anaven a ballar guanyaven molt més que si hagueren anat a fer feina pel camp, collidores d’oliva…
Aquesta és la història dels anys daurats de l’Agrupació a Selva, amb en Galmés com a cervell, que tenia molts d’ingressos, perquè no hem d’oblidar que al local de can Cervera, on ballaven, tenien una paradeta per despatxar begudes i vendre castanyetes, discos, llibres de folklore de Galmés, brodats, pepetes vestides de pagesa, postals…
Convé assenyalar que al carrer que puja cap a la plaça, fins a arribar al local de can Cervera, primer, i després quan ballaren al Parc Recreatiu, per on passaven els turistes, algunes veïnades feien d’avellaneres o torroneres. Varen posar una taula enmig del carrer per vendre bessons, taronges, tambó d’ametla, cacauets o figues de moro…
En els darrers temps de Galmés a la direcció de l’Agrupació Aires de Muntanyes va tenir fortes discrepàncies amb en Jaume Mairata, qui va ser el seu successor, com a nou director.”
Na Margalida Solivellas ha esclovellat amb gent del poble, com ara amb la cantadora, encara viva, Catalina Moranta, records d’aquells temps, que li han comentat que: “pel que han dit, en Galmés no tenia gens de sentit musical i en conseqüència no se’n temia si qualque músic s’errava a l’hora de sonar, ell es posava davant i dirigia, malgrat que al seu davant tengués músics més preparats que ell. Considera que atès que a Selva hi havia dues bandes de música, la Musa –de tendència progressista- i la Lira –que els seus membres eren de perfil conservador -, afavoria que hi hagués al poble un planter de bons músics, molts dels quals també formaven part d’Aires de Muntanya, la qual es veia reforçada amb talent musical.” D’altra banda, destaca que: “sembla que Antoni Galmés no tenia gaires coneixements d’idiomes, perquè hi havia a les actuacions uns cartells en diverses llengües, que les balladores mostraven a mitja part de l’actuació i al final, els quals donaven informació, mentre que -se suposa- que si hagués tengut un domini de llengües estrangeres, hauria informat pel micròfon. Segons m’han informat, pot ser que tengués alguns coneixements de francès”.
També conta que es van succeir fets polèmics que sempre s’han explicat en veu baixa: “un suposat afer amorós que es va destapar entre dos homes en un viatge, Antoni Galmés no va adoptar actituds gaires bel·ligerants o homòfobes. Va tenir –més aviat- un cert desinterès, per aquestes qüestions, però per pressions d’altres membres es va veure obligat a expulsar a un dels suposats gais de l’agrupació”.
“Galmés anava pels pobles a entrevistar persones per recollir informació sobre cançons, idò, en una eixida seva a Sineu va conèixer una tonada en castellà, que ell va adaptar al català, la qual va anomenar En el Puig de Selva”, segons explica la periodista.
Margalida Solivellas manifesta que: “el metge Estelrich i Antoni Galmés varen ser els dos caps de la Falange del poble, com la major part dels membres de l’Agrupació, que també ho eren, quan va néixer. No obstant això, d’aquest tema en Galmés no en xerrava, no en feia propaganda, durant els assajos i a les trobades. Desconec si una part dels ingressos que es recaptaven a les actuacions es destinaven a fora a favor del Movimiento. Tot i que durant l’esplendor d’Aires de Muntanya vivíem una època d’escassesa i pocs recursos, si Galmés haguera enviat doblers al govern franquista, no tenia el perquè haver-ho d’amagar o dissimular, no tenia sentit tapar-ho, perquè com a secretari de la Sala i director de l’Agrupació podia fer i desfer, sense que ningú li qüestionàs res, ja que el tenien per un home molt respectat. Aquesta entitat estava plenament emmarcada dins la Falange i dins la secció femenina de ‘coros y danzas’. De fet, s’anomenava Aires de Muntanya – educación y descanso-, quan anaven a actuar les banderes que passejaven posaven aquest nom”.
Per acabar, l’exdelegada de TV3 a Mallorca comenta que Galmés en ser un home visionari va posar en marxa una espècie d’ecotaxa a Selva: “arran de tot aquest muntatge que hi havia a Selva, podríem dir que on es va implementar primer l’ecotaxa -per dir-ho de qualque manera- va ser a Selva. Segons em va contar en Miquel González, un membre destacat de l’Agrupació, va ser n’Antoni Galmés qui va tenir la iniciativa de recaptar per a la Sala uns cèntims sobre cada una de les entrades que es despatxaven als turistes. Era una espècie d’impost municipal que l’Agrupació havia d’ingressar a l’Ajuntament.
Hem de pensar que aleshores els ajuntaments no tenien, per una banda, gaire liquiditat en plena postguerra, i, d’altra banda, tota aquesta bolitjada a Selva requeria uns serveis com ara la regulació del trànsit o les tasques de manteniment i desperfectes que es produïssin, com ara haver de netejar i agranar els carrers. Només hi havia de personal municipal per a aquestes funcions a la plantilla de l’Ajuntament, l’amo en Colau Rigo que feia de saig i es repartia a tot el municipi i dos peons caminers. M’imagín que devia ser un impost destinat a col·laborar amb la conservació del poble”.
