Sempre m’he sentit mediterrània. L’estiu és, sens dubte, la meva estació preferida. Els banys a primera hora del matí, les aigües cristal·lines, les cales encara poc concorregudes i l’olor de mar, que només es respira a l’estiu. Des de petita, m’he sentit atreta pel mar, com si compartíssim una connexió molt forta, inexplicable amb paraules. Potser, en una vida anterior, vaig ser una sirena… qui sap.
L’aigua és un dels elements primordials. Ja ho proposava Tales de Milet, que amb l’aigua començava tot. A la Grècia antiga, servia per purificar-se, per preparar-se abans de rebre les consultes oraculars i els auspicis. L’aigua és vida, i amb ella tot comença i tot es renova.
L’aigua ocupa una immensa i abismal porció del nostre planeta, que anomenam mar o oceà. Nosaltres, que la contemplem amb admiració i gaudim de banyar-nos-hi, en som afortunats; però, per a moltes persones d’altres països, aquestes aigües són motiu de tristesa o de por. Són molts els que han arriscat la seva vida creuant-les, cercant una vida millor o fugint de guerres, persecucions i règims dictatorials. Hi ha rutes migratòries establertes des de fa anys, però cada travessia continua sent un acte de valentia i d’esperança.
Un exemple recent d’aquesta realitat és el cas de la Flotilla, organitzada per persones i entitats altruistes i solidàries que es dirigien cap a Gaza amb un únic objectiu: obrir un corredor humanitari i fer arribar la seva ajuda. El mar, en aquest cas, es converteix en un pont de solidaritat. Darrere cada travessia hi ha vides reals, històries d’esperança, de coratge i, també, de desesperació i incertesa. Així, l’aigua, amb totes les seves qualitats purificadores i la seva bellesa idíl·lica, ens convida a reflexionar sobre la nostra responsabilitat com a éssers humans.
Aquestes històries ens recorden que el mar no és només un espai físic, delimitat per continents, arxipèlags i illes, sinó, també, un escenari de vida i de trobada. Tant de bo tots poguéssim veure’l amb ulls d’admiració, com jo, tant de bo cada infant del món pogués veure el mar com espai de gaudi i d’esbarjo; tant de bo veiéssim en el mar un vincle entre països, cultures i persones.
El mar és mare. És mare de totes les espècies marines que hi habiten, de tots els qui gosen creuar-la i d’aquells que abracen la Terra des de la seva immensitat. El mar acull i sosté la vida amb una força silenciosa i poderosa, que ens recorda la nostra petitesa i, alhora, la nostra connexió amb el món. El mar no ha de ser una condemna, una amenaça o un perill.
En un lloc tan bonic com el mar, només hi haurien de passar coses boniques.
