Imatge del quadre Le chant de l’alouette (El cant de l’alosa), de Jules Breton, del 1884. Art Institute de Chicago.
Un dels grans plaers de la literatura és el descobriment. Descobrir un bon llibre del qual mai havíem sentit parlar és una sorpresa i, a més, un nou motiu de curiositat que ens du a explorar no tan sols l’autor sinó d’altres de la mateixa època i cultura i també el context social i polític, les modes i els costums, les diferències dins la mateixa societat. Les millors troballes solen venir de lectors amb gustos i sensibilitats semblants a la nostra, normalment amics i coneguts, llibrers i, excepcionalment, crítics literaris. En els darrers temps les xarxes socials han permès una ampliació important d’aquest cercle, que jo agraesc de tot cor perquè m’han regalat moltes alegries. La darrer ha estat la nord-americana Willa Cather (Manchester, Virgínia, 1873), coetània d’Edith Wharton (Nova York, 1962) però d’un entorn social i amb una experiència vital completament diferents. Mentre que Wharton era la filla d’una de les grans famílies de Nova York de l’època que es va anomenar Edat Daurada, el pare de Cather fill d’immigrants d’origen gal·lès que participaren en la colonització de les grans planes dels Estats Units en la segona meitat del segle XIX. La família Cather es va establir a Nebraska per conrear un lot de les terres adjudicades pel govern als grangers que ho sol·licitaven. Eren famílies amb una vida dura que, a poc a poc, s’anaren fent seves aquelles grans praderes. Fer-les seves no tan sols en el sentit de posseir, que és el més evident, sinó en el d’aconseguir convertir-les en terres productives i, sobretot, les es feren seves en un sentit més profund, en podríem dir espiritual. És una època que tots més o menys coneixem, perquè si una cosa ens ha arribat a les generacions nascudes a partir dels anys 30 o 40 del segle XX són les històries dels pioners que colonitzaren allò que ara són els Estats Units d’Amèrica, però segurament la majoria de nosaltres ho tenim tot, dates i llocs, un poc embullat.
El món que ens mostra Willa Cather és el món que molts vàrem conèixer a la conegudíssima sèrie La casa de la pradera, tot i que amb una mirada menys romàntica. Més que enfrontar-se a cacics i lladres de bestiar, els protagonistes de Cather havien de superar la duresa de la feina, les inclemències del temps, les malalties, els parts difícils i les malles collites, a més de les convencions que esperaven que les persones, molt especialment les dones, tenguessin un comportament, unes expectatives i uns objectius ben determinats. En això coincideix amb el món sofisticat de Wharton, tot i que de cap manera les normes socials són tan estrictes, segurament perquè era impossible en aquell context en què la necessitat feia que l’autonomia i la independència fossin valors preuats. Així, per una banda, les oportunitats de formació eren escasses, però per altra hi havia més llibertat per aprofitar-les.
Cather conta històries d’aquests pioners. Un petit univers de pagesos, menestrals, mestres, predicadors metodistes i capellans catòlics, jornalers i maquinistes de tren, persones d’orígens i cultures molt diverses… Comunitats amb les complexitats i els conflictes de qualsevol petita comunitat rural. No és el relat èpic de la Conquesta de l’Oest, amb indis i Setè de Cavalleria, sinó un món molt més tranquil i domèstic. Tant a Oh, pioners com a La cançó de l’alosa, que són les que conec, la protagonista és una al·lota d’una família corrent, educada com la resta de nines del poble, però amb una intel·ligència i una sensibilitat notables, amb uns objectius ben clars i ben poc convencionals, amb una gran determinació i capacitat de resistència per assolir-los. No són heroïnes romàntiques ni hi ha grans accions dramàtiques, sinó que tot transcorre dins una certa normalitat i potser és allò que més m’ha agradat, juntament amb la manera com mostra la societat d’aquell temps i d’aquells llocs. També hi té una gran importància com el paisatge s’integra en la personalitat i el pensament de les protagonistes.
No he trobat gaires traduccions al català de l’obra de Cather. De les dues que he comentat, Cal Carré, Editorial Artesana ha publicat una traducció molt ben valorada d’Oh pioneers, amb el títol de Pioners, oh pioners! (un poc melodramàtic pel meu gust) però, en canvi, no n’hi ha de la que tal vegada és la seva obra més important, My Antonia, que sí que es pot trobar en castellà, idioma en què se’n poden trobar algunes més.
Què més us puc dir? Poca cosa, tan sols que cerqueu, descobriu i gaudiu del plaer immens de la lectura.
