Jaume Mesquida és un poeta manacorí, nascut el 1948 un dia va decidir que volia ser poeta. I s’hi va posar en els temps lliure (que aleshores era poc) que li deixava la seva condició de pare i la seva professió de fuster. Aleshores, de manera autodidàctica va aprendre el català -el català escrit, vull dir-. Els primers poemes eren en castellà, però aviat el català es feu un lloc en la seva obra. Perseverava, sembrava, elaborava a poc a poc un corpus poètic personalíssim.
En una entrevista que li feu Antoni Riera va explicar que “des dels vuit anys volia ser escriptor, però de novel·les de l’oest, ni sabia què era un poeta. Quan vaig descobrir el que era la poesia m’hi vaig abocar”.
Però era discret, publicava llibres i caminava de puntetes en el panorama literari, el qual en alguns moments pot semblar un camp reblit de dinamita. Dic això perquè com sabem el món de la creació, té moltes coses genials, però també congria rivalitats.
Ell és discret, reservat. Tanmateix, anys enrere, quan era jove es dedicà al periodisme i els seus articles del Manacor Comarcal mai no deixaven indiferents. Allà on posava l’ull i la paraula més d’un tremolava. Però en el seu vessant d’escriptor la discreció ha estat la norma. A Manacor, em digué en una ocasió, “som poc conegut”.
Mesquida és l’escriptor de Manacor en actiu amb més obra publicada (probablement més d’una cinquantena d’obres en castellà i català) a més de ser guardonat amb alguns premis literaris de prestigi, de les Illes Balears, però també de fora.
Fa pocs mesos va guanyar Premi de Poesia Rincón de la Victoria In Memoriam Salvador Rueda (Màlaga) amb el poemari Vivir, pero no en mi i va treure al carrer el poemari Ciutat a l’alba.
Ara, fa uns dies he sabut que l’Associació nacional d’editors de poesia l’ha escollit el seu poemari Sonetos de amor y de agonía (editat per Vitruvio) entre els millors 12 llibres de poesia del 2025. Es tracta d’una selecció nivell estatal, cosa que suposa un reconeixement de primera magnitud.
Alguns dels seus versos d’aquest poemari diuen:
“Borraría de mi silencio loco de tu cabellera
mis manos de ceniza, luz de mi sombra clara,
si yo te tuviera y luego ya no te tuviera”.
La poesia amorosa, amb la cara fosforescent i la cara més carnissera, la del dolor és un dels motors i pilars de la poesia d’en Jaume.
La més sincera enhorabona!
