Aquell dia calorós, vaig arribar a casa, i vaig escriure el següent:
“La majoria de gent es conforma i mai arriba a explotar el seu potencial. Cosa que no és necessàriament negativa en certs casos, perquè no tots hem de ser iguals. Però sí nociva en molts d’altres, on la persona realment desitja un canvi, secretament, encobertament inclús per la seva pròpia consciència, però no se’l permet… El curiós de tot això, és que no sempre és tan fàcil de detectar com pensem, perquè la repressió del talent no necessàriament es manifesta només en casos de supervivència, com tenir coratge de deixar de fer una feina precària i buscar-ne una de millor… Si no especialment en casos d’acomodació, on “res està tan malament” però alhora, ni de lluny és el que l’ànima somnia experimentar”.
De forma sorprenent, quan vaig començar a entendre això i compartir-ho amb éssers estimats, em vaig adonar que moltes persones es poden enfadar quan els fas veure el seu potencial. Perquè a diferència del que pensam, és un procés que, per la persona que està acomodada en la seva situació, resulta altament estressant.
Un dia, estava dinant amb una amiga en un restaurant nepalès a Barcelona i vam començar a parlar dels nostres somnis per aquest any vinent. Que si on ens agradaria anar de viatge, que si ella volia provar de fer feina de no-sé-què i jo treure el curs de no-sé-quants… I aquí va arribar el punt de tensió: em va contar la il·lusió “idíl·lica” que li feia anar a Bali uns mesos, a viure i experimentar un altre entorn, però la pena que li feia veure aquell somni com “inconcebible” en el seu moment vital. (Perquè us poseu en context, la meva amiga és molt talentosa, i amb vint-i-tres anys, ja ha treballat a botigues de luxe reconegudes de Barcelona, i és perfectament capaç de viatjar sola i cercar-se ses tresques).
En veure-la tan abatuda, en un moment, li vaig proposar un pla: i si fas això, estalvies X, després els vols valen X i jo conec gent que podries contactar i trobar ja, abans d’arribar-hi, la teva primera feina. Era només una idea, vinguda de la benevolència i el desinterès absolut.
Però en aquell moment, la seva cara es va arrufar amb amargor: no era el que ella volia. Ella volia que em compadís. Que li digués que algun dia ho aconseguiria, i que reforcés la seva creença de què era massa prest per atrevir-se a sortir de casa seva i complir tal somni.
Amb tot… Vaig arribar a la conclusió que entenia perfectament el rebuig cap a Jesucrist en el moment que era viu, així com la formació de bàndols entre persones que afirmen només voler ser felices i d’altres que afirmen apostar per l’ambició.
I que la vertadera felicitat no existeix sense compromís, sense responsabilitat, sense ganes d’anar a més. Per tant, ser “només feliç” sense cap mena d’ambició: emocional, material, potencial, simplement no existeix.
És una fal·làcia més,
una fantasia,
una il·lusió en la qual van caure molts poetes que mai van arribar a conquerir el cor de les seves muses, aquells que cantarien en secret, i es conformarien a cantar i mai arribar a les dones a les quals cantaven.
La fantasia pot ser bonica, però…
El món necessita més artistes dels que no només fan obra:
sinó que es mouen com líders, i inspiren aquest món, cap a una obra major.
Quan tens una visió en gran has de seguir la teva intuïció, i no hi ha capsa que valgui per aturar-la, ara bé, has d’estar disposat/da a escoltar i sobretot no escoltar només el que creus que ha de ser, d’acord amb els teus coneixements passats, sinó allò que encara no comprens que és, perquè se t’escapa totalment del teu marc de referència. Allà només pots intuir, ensumar, palpar, fins que trobes alguna cosa, fins que es fa “clara” davant als teus ulls, ben bé com un videojoc on vas passant pantalles, amb la diferència de què aquí, quan n’has passat una…ja no hi ha marxa enrere. Ja no pots fingir que no “saps” allò que saps, o que no “perceps” allò que perceps. Això és humilitat radical davant la dramàtica, i inevitable evolució de la consciència.
