Fa mesos que em persegueix un tema: el dol. De fet, tota la vida l’he tingut darrere, darrere, com un cadell demanant l’hora de jocs. Els meus pares fa molts anys que no tenen pares. Potser això és un dels imants que m’arrossega cap aquí. Les meves lectures preferides sovint són llibres sobre el tema: L’any del pensament màgic, El jardinero y la muerte, Les gratituds. Com qui no vol la cosa, el dol s’ha convertit en el meu lloc comú. Des de petita l’he vist com alguna cosa inevitable que, si poguéssim, no viuríem. Però hi ha dols que sí elegim. Elegim canviar de casa, de feina, de parella. Elegim renunciar a certs camins per agafar-ne uns altres. Elegim no enviar aquell missatge, deixar de ser qui érem, fer espai a altres futurs. El procés que se’n deriva es coneix com a dol transicional.
Al darrer episodi de Bimboficadas, el podcast de Samantha Hudson i Maria Barrier, les presentadores conversen amb la cantant catalana Belén Aguilera. En un dels talls que s’ha viralitzat de l’entrevista, Hudson apunta a un lloc relacionat amb el dol que avui m’ocupa: <<Creo que lo más bonito y lo más doloroso de la vida es la impermanencia. Tú puedes pensar: este dolor no va durar para siempre, pero tampoco lo va a hacer esta cosa tan hermosa que estoy viviendo.>>. Com sempre, lúcida i brillant. El malestar que genera una situació vital que hem decidit transitar és concret, palpable. Atrapada dins una casa de nines que has construït amb les teves pròpies mans, voldries que algú et donés auxili. Tot això passarà, et repeteixes amb insistència.
C. S. Lewis sabia moltes coses sobre el dol. L’autor de Cròniques de Narnia va passar la major part de la seva vida solter. Durant la cinquantena va conèixer la poeta Helen Joy Davidson, se’n va enamorar i es van casar. Quatre anys més tard, ella moria a causa d’un càncer de medul·la. Lewis va deixar per escrit el seu procés de dol a un llibre indispensable, preciós, íntim: Una pena en observación (Anagrama, 1994). Voldria emmarcar la primera frase a la paret de l’estudi: <<Nadie me había dicho nunca que la pena se viviese como miedo>>. Ell parla del dol per la mort d’un ésser estimat. Igualment, la idea és aplicable en qualsevol context de pèrdua. <<Yo no es que esté asustado, pero la sensación es la misma que cuando lo estoy. El mismo mariposeo en el estómago, la misma inquietud, los bostezos>>, continua el paràgraf. Acaba en sec: <<Aguanto y trago saliva>>. L’explicació universal de com vivim la pena sol fer referència a les llàgrimes, l’angoixa, la incapacitat d’aixecar-nos del llit. En canvi, la que descriu en cinc línies l’autor nord-americà és bastant més ajustada al que experimentam després de l’esclat inicial. Estar tristes també és com estar espantades, deixades enmig d’una carretera coneguda, però no molt just quan comença a fer-se fosc, soles, sentint com creix el murmuri dels animalons al bosc.
En línia amb el meu canvi d’etapa m’he apuntat a un curs d’escriptura. Durant la primera sessió, mentre parlàvem dels temes de la literatura i com trobar-ne un a l’hora de posar-nos a escriure, la docent va elegir el dol com a exemple. Mentre explicava, anava recomanant tots els llibres que he estat rellegint aquests mesos. La sinergia que s’estava construint entre les seves paraules i les meves cabòries em va empènyer a escriure-li un missatge al final de la classe. La seva resposta començava amb un <<Malauradament, tots estem de dol sempre per diverses coses>>. No tenia ni idea de fins a quin punt era certa aquella afirmació. Tothom porta un petit dol a dins. Sense saber-ho, descobriria el meu alguns dies més tard. Una frase que sí que tenc emmarcada a la paret de l’estudi és de Guergorgui Gospondínov. L’escriu a les primeres pàgines d’El jardinero y la muerte (Impedimenta, 2025): <<Este no es un libro sobre la muerte, sino sobre la tristeza por la vida que se va>>.
