Abans que el capell es convertís en un complement de moda, abans que les grans capelleries omplissin els aparadors i que els noms comercials quedassin associats a una botiga i a una família, el capell havia estat sobretot un ofici. Un ofici de mans, de paciència i de coneixements transmesos de generació en generació.
A Mallorca, la història dels capellers ve de molt enrere. No és una invenció del segle XIX, com podria fer pensar l’expansió de les grans cases comercials. Ja a començament del segle XVI trobam documentada una organització gremial, amb una confraria que apareix registrada almanco des de l’any 1517. Durant els segles XVI i XVII, els capellers formaren part de la complexa xarxa d’oficis que donava vida a Ciutat i a algunes viles. Tenien les seves normes, els seus conflictes, les seves obligacions i també el seu lloc dins les celebracions públiques. A Inca, fins i tot, l’ofici arribà a adquirir una organització diferenciada durant el segle XVII.
Aquesta realitat no quedava limitada a Ciutat ni a les viles tradicionalment relacionades amb determinades manufactures. També a Manacor, enmig dels carrers estrets de la vila del sis-cents, hi havia famílies que vivien de fer o vendre capells. L’any 1685, la documentació ens permet obrir, per un instant, una finestra sobre aquell Manacor antic. No hi veim els tallers, ni les eines, ni els capells acabats. Però hi apareixen els noms dels homes que exercien aquell ofici. Quatre capellers que, gràcies a la documentació, deixen de ser figures anònimes i recuperen, tres segles després, una petita part de la seva identitat.
Hi trobam Joan Garí, al Mercadal, davant el carrer de l’Escolà. També Jaume Martí ‘Racó’, a la illeta de Joan Miquel Sureda, i Antoni Martí ‘Racó’, al carrer d’en Soler, l’actual Pius XII. I, prop de la plaça, hi apareix Bartomeu Munar. Són només quatre noms. Quatre noms perduts entre els centenars de persones que devien caminar pels carrers de Manacor aquell any. Però quatre noms poden ser suficients per demostrar l’existència d’un ofici.
Podem imaginar-los, sense pretendre convertir la imaginació en document, enmig de la vida quotidiana de la vila. Homes que coneixien la textura dels materials, les formes que havia de prendre cada peça i les preferències dels seus clients. Homes que devien conèixer també els ritmes del mercat, les festes, els dies de fira i les ocasions en què un capell nou deixava de ser una necessitat per convertir-se en una qüestió d’aparença i distinció.
No sabem exactament com eren els seus tallers. La documentació no ens diu si fabricaven els capells de principi a fi, si només en feien determinades fases o si combinaven l’artesania amb el comerç de peces elaborades en altres llocs. Tampoc no sabem quants aprenents podien tenir al seu costat ni quina era la dimensió real dels seus negocis. Però sí que sabem que existien i que formaven part del paisatge artesanal de la vila.
I hi ha un detall que desperta encara més curiositat. Dos dels quatre capellers comparteixen el cognom i el malnom: Jaume Martí ‘Racó’ i Antoni Martí ‘Racó’. Potser eren germans. Potser pare i fill. Tal vegada pertanyien a una família que, durant diverses generacions, havia après i exercit l’ofici. Avui no ho podem assegurar. Però els dos noms deixen entreoberta una porta que la recerca genealògica podria arribar a obrir.
En la documentació de 1763 hi apareixen Miquel Martí ‘Racó’ i Miquel Domingo ‘Racó’. La repetició del malnom és prou significativa per plantejar preguntes. Hi havia una nissaga de capellers Martí-Racó a Manacor? Existia una continuïtat familiar entre aquells artesans del segle XVII i els que apareixen al XVIII?
La resposta encara resta amagada en els llibres parroquials, en els protocols notarials i en aquells papers que, durant segles, varen registrar naixements, matrimonis, herències, compravendes i deutes. Però la pregunta ja forma part de la història.
També sabem que aquells quatre capellers no vivien en un únic carrer. Els trobam al Mercadal, al carrer d’en Soler i prop de la plaça. La seva dispersió ens permet intuir una activitat integrada en la vida comercial de la vila. El capell no devia ser un objecte excepcional. Formava part de la indumentària, de la vida quotidiana i de les formes de representació social.
El Mercadal, però, adquirirà amb el temps una significació especial en aquesta història. Dos segles després dels primers noms, el carrer tornarà a aparèixer relacionat amb els capells. L’any 1893, en una relació dels establiments i activitats econòmiques de Manacor, hi trobam una nova referència: Juan Dalmau Bauzá, sombrereria, Mercadal, 13. La breu anotació diu molt més del que sembla. Hi ha un nom, un ofici, un negoci i una adreça. El que al segle XVII apareixia encara lligat a l’antic món dels oficis artesans, ara es presenta com una activitat comercial clarament definida. El món havia canviat. Els gremis havien desaparegut i les formes de producció i de comerç evolucionaven ràpidament. Manacor també estava canviant. I, tanmateix, enmig d’aquesta transformació, el capell continuava essent-hi.
El nom de Joan Dalmau ens situa davant una nova generació de professionals. Ja no és només la figura del mestre artesà dins una estructura gremial. És el propietari o responsable d’un establiment comercial, una capelleria situada en un carrer concret de la vila, oberta a una clientela que viu en una societat molt diferent de la del segle XVII. La coincidència amb el passat resulta inevitable.
No sabem si aquell carrer havia mantingut durant generacions una especialització comercial relacionada amb el vestir. No hi ha, de moment, cap document que permeti establir una continuïtat entre els dos homes. Però la coincidència és prou significativa per deixar-la escrita. El mateix espai urbà que havia conegut els passos d’un capeller del segle XVII acollia, més de dos-cents anys després, un negoci dedicat al mateix producte.
I la història encara no s’acaba. Quan semblaria que aquella antiga tradició ja s’hauria d’haver perdut entre les transformacions del segle XX, el nom Dalmau torna a aparèixer. El 6 de gener de 1979, la revista Manacor publicava una relació de donatius en què figurava la «Sombrerería J. Dalmau», amb una aportació de 25 pessetes. És una notícia breu, gairebé insignificant si es mira des de la perspectiva del temps. Però per a qui intenta reconstruir la història dels petits negocis d’una ciutat, aquestes línies són un tresor. Perquè ens diuen que el nom Dalmau encara estava vinculat a una capelleria manacorina gairebé noranta anys després de la referència a Joan Dalmau de 1893. Entre una data i l’altra hi caben dues guerres mundials, una Guerra Civil, una profunda transformació econòmica, l’arribada del turisme i la desaparició progressiva de moltes formes tradicionals de comerç. I, malgrat tot, la capelleria havia resistit.
No és encara una història completa. És, més aviat, una història feta de fragments: quatre noms, un carrer, una adreça, un malnom familiar, una anotació comercial i una notícia de premsa. Però la història local sovint comença així. Comença quan un nom que semblava condemnat a desaparèixer torna a aparèixer en un paper antic. Quan un carrer actual ens condueix, sense adonar-nos-en, dos o tres segles enrere. Quan una activitat que consideràvem pròpia d’una determinada època resulta tenir arrels molt més profundes.
Els capells varen canviar. També va canviar Manacor. Els antics tallers artesans varen donar pas a establiments comercials, les estructures gremials varen desaparèixer i la moda va transformar la manera de vestir-se i de relacionar-se amb els objectes. Però darrere cada capell hi havia un artesà, un comerciant, una família i una botiga. I darrere aquests quatre capellers del Manacor del segle XVII, hi ha la història silenciosa d’un ofici que va travessar generacions.
