En el seu moment, amb premi a València i amb una distribució editorial exitosa, Aina Fullana va aconseguir amb la novel·la Els dies bons una rellevància fora mida, que cobrava, un doble sentit si tenim present la joventut de l’autora manacorina. Tres valors encimbellaven la novel·la de Fullana als altars de la literatura: la capacitat d’explicar una mateixa història des de tres veus diferents i fer cadascuna de les versions creïble; un llenguatge de registre popular tan genuí com autèntic i, una altra vegada, creïble; i el retrat veraç d’una època en relació a l’adveniment de les drogues dures entre el jovent, tan creïble, sí, una altra vegada, que feia que fos qui fos el lector i fos d’on fos el lector, pogués posar cara i ulls al personatge central de la història.
Ara Produccions de Ferro ha duit a escena aquesta bomba literària que va suposar la novel·la d’Aina Fullana. L’empresa no era senzilla. El llibre ha tengut molt bona rebuda i es compten a milers, els lectors que ha tengut. Les versions cinematogràfiques o teatrals de novel·les que hem llegit són rebudes sempre amb suspicàcia. Aconseguiran saber expressar l’essència del text original tot reduint la qüestió a dues hores curtes? Què llevaran? Què hi afegiran? I els ritmes, seran els mateixos? Eren preguntes que molts dels qui acudírem a la funció manacorina d’Els dies bons ens fèiem. Devia ser un dia especial, per a la companyia i per a la gent que venia a fer l’espectacle a l’Auditori. Manacor, la petita pàtria d’Aina Fullana, i també el petit país que surt, amb noms i llinatges, reflectit a la seva novel·la. Portocristo, Cala Millor, l’Aigorràs, el Pub de s’Illot… S’hi veurien, els assistents? Trobarien els indrets i les persones que havien reconegut a la novel·la també damunt l’escenari? Seguirien la trama amb el mateix vertigen narratiu amb què havien llegit el text fullanià?
Vagi per endavant que l’escenari se’ns mostra inicialment alegre, qui sap si amb un punt naïf, aquell punt tan ingenu i tan iconoclasta tan propi dels vuitanta més primerencs. Aquella sensació de llibertat, aquella ànsia d’impunitat a la recerca de l’egoisme més vital, més carpediemesc, més trencador amb tota aquella rancior que havia precedit aquell jovent. Això pareix voler mostrar el simbolisme de l’escena, combinat, aquí sense metàfores ni dissimuls, amb un vestuari que ens col·loca allà, quaranta anys enrere, enmig d’aquella vida avui gairebé inimaginable per a tants.
Àlvar Triay és Xevi. I oh, com ho és de molt. El paper de l’actor menorquí és complex, perquè és l’encarregat d’enganar-nos, de seduir-nos, d’estafar-nos, d’enamorar-nos, de convertir-nos en fàbriques de redempció… I ho fa, amb la veu profunda d’home, amb un esforç, reeixit, per donar versemblança dialectal al personatge, i amb una força i un ritme desenfrenats com els que el dugueren al pou des d’on intenta sortir sense voler-ho, o sense saber-ne. Qui sap. També, i molt, reïx l’altra gran protagonista de la novel·la i del muntatge: Lulu Cormican se’ns mostra fràgil, aspra, desconcertada, indignada, dolça i, sobretot, amb una personalitat plena d’arestes que li podem veure dibuixada a cada una de les faccions.
Caterina Alorda és Martina, el tercer personatge. L’actriu palmesana amb un paper que li anava com l’anell al dit, mostrà taules damunt l’escenari. Cert és, però, que la versió teatral semblava restar importància al seu personatge en favor dels de Xevi i Ariadna, en comparació amb la novel·la original.
Els dies bons, en la seva versió teatral, s’alimenta de la màgia del teatre, amb un joc de llums, cortines i projeccions que ens situa a cada moment al lloc i al temps de la història on ens trobam fins arribar a la devastació final, una espècie de tàbula rasa on els protagonistes arraconen les despulles de la batalla per començar de nou per enèsima vegada.
