Juan Duran Galmés va néixer a Manacor l’any 1951, és un germà de La Salle que ha estat arreu del món dedicat a l’ensenyament. Conversam amb ell per conèixer una mica millor la seva vida i alhora la congregació de La Salle.
Com va ser la vostra infantesa a Manacor?
De petit estava a la possessió dels Domingos, mon pare era l’amo en Toni dels Domingos. Vaig anar a l’escola del Puig d’Alenar, fins que, quan tenia dotze anys, mon pare va vendre la possessió que havia rebut en herència. A ca nostra hi havia un ambient religiós, quan ma mare feia el sopar mon pare passava el rosari. També escoltàvem el rosari per la ràdio en família. Vaig aprendre a passar el rosari i les lletanies dels sants en llatí. Llavors a la dècada dels seixanta ens mudàrem a Manacor, on vaig estar poc temps. Durant tres anys vaig anar a La Salle de Manacor, vaig cursar l’ingrés al batxillerat a l’escola del carrer de l’Amargura i després 1r i 2n de batxillerat a l’actual edifici de la Salle. Més tard, l’any 1966 vaig passar a la Salle del Pont d’Inca.
Per quina raó vos vàreu decantar per ser germà de La Salle?
La Salle m’estirava perquè hi havia molta de joventut en aquell entorn. No sé molt bé per què em vaig sentir cridat a ser germà, són coses que passen i no saben com. De la mateixa manera que un jove s’enamora d’una al·lota i no sap per quin motiu s’enamora.
Ens podeu contar una mica la vostra formació religiosa?
La Salle del Pont d’Inca va ser la primera fundació a Mallorca, per uns francesos que varen emigrar a conseqüència de la Llei Condes, una llei francesa segons la qual va expulsar els religiosos. Durant l’aspirantat i el postulat vaig estar al Pont d’Inca. La meva família venia a veure’m. Tenc molt bons records dels meus formadors del Pont d’Inca. Tot i que ja haguessin transcorregut bastants d’anys de l’acabament de la Guerra Civil, no hi havia gaires recursos, però els nostres professors feien el que podien perquè nosaltres fossem feliços. Si no hi havia doblers per fer algunes activitats, n’organitzaven unes altres d’alternatives. A l’hora de fer el noviciat vaig passar a Xiva, un poble prop de València, que ara ha estat devastat per les inundacions. En aquest poble habitàvem en una casa pagesa adaptada per al noviciat, a la qual només hi vàrem estar dos anys. Va ser una experiència nova després de la celebració del Concili Vaticà II. Durant el noviciat estudiàrem les regles i les constitucions lasalianes, pròpies de La Salle i de l’espiritualitat de la nostra congregació. Vaig cursal’”escolasticat” a Paterna, allà combinava els estudis de Teologia amb la formació universitària per poder exercir la docència a les nostres escoles. Entre els germans de La Salle la primera etapa de formació després dels vots temporals s’anomenen “escolasticat”. Anava a la Universitat de València a estudiar Química, però no vaig acabar la carrera perquè després em vaig decantar per Magisteri. Quan estava a la Universitat de València es vivien uns anys una mica convulsos, encara no havia mort Franco. No em vaig implicar entorn de les mogudes polítiques. Vaig professar a Terol, on em va acompanyar la meva família.
Quin és el principal carisma dels germans de La Salle?
El nostre carisma se centra en la formació humana i religiosa, cristiana, de les persones. Per això, impartim l’educació cristiana als fills dels més necessitats, la qual cosa no vol dir que també no tenguem fills de famílies riques. La nostra fundació va néixer a Reims, França, impulsada per sant Joan Baptista de La Salle, 1651 – 1719. Son pare estava a la cort com a conseller del rei Sol. Joan Baptista va crear escoles per als infants pobres, a les quals també hi acudien nins rics. Els alumnes rics havien de pagar unes quotes i així podia invertir aquests doblers entre els infants pobres. Per decisió del nostre fundador, sant Joan Baptista de La Salle, nosaltres no som frares ni capellans, som germans.
Abans heu dit que vàreu professar. Per quina raó vosaltres no vos ordenau preveres, a diferència dels caputxins, teatins, jesuïtes, dominics, paulins…
Els germans de La Salle només professam vots simples i públics, no som preveres. Som germans. Aquesta va ser una decisió del fundador, que tots fossem germans. En un principi, el nostre fundador va preparar alguns preveres per als serveis comunitaris, però quan els tenia formats es morien i va entendre com a signe del temps que els germans de La Salle no havien de ser preveres. D’altra banda, com que la seva intenció era que els germans es dedicassin a l’ensenyament, si els preveres havien d’acudir a oficiar un funeral, es podien trobar que els infants quedaven tots solsls i va considerar que això no podia ser. El nostre fundador a setze anys ja era canonge, un títol hereditari. Llavors va estudiar Teologia i va cedir la canongia a una altra persona.
Quins trets tenen les escoles de La Salle que les diferencien de les altres?
En un principi les escoles de La Salle, que varen néixer a França, es varen diferenciar de les altres, per comptar amb uns projectes educatius innovadors. Aquestes escoles disposaven d’una pedagogia que afavoria que els infants aprenguessinen molt més aviat de llegir i escriure que a les altres escoles. També varen ser les primeres escoles que varen introduir les pissarres dins les aules, pissarres en forma de grans cartells, de llibres gegants. Abans només hi havia pissarres a les universitats. Cal destacar, que en aquestes escoles hi havia un alumne que tenia les funcions d’acollir els alumnes nouvinguts. Un altre aspecte a destacar d’aquestes escoles seria la supressió dels càstigs corporals. En cas de considerar-se molt necessaris, aquests càstigs, es deliberava entre el professorat i el director autoritzava a una persona per efectuar-los. A l’hora de berenar cada alumne duia el seu menjar, que compartia amb els altres. Així, els infants de famílies més desfavorides podien tastar el menjar dels infants de famílies benestants.
Em podeu explicar una mica la vostra vida com a docent?
M’he dedicat tota la vida a la docència, vaig començar a l’escola de La Salle del Pont d’Inca. Llavors em destinaren a les escoles de Maó i Inca, fins que vaig partir a Togo, Àfrica. En tornar d’Àfrica, perquè els meus pares havien tornat majors, vaig exercir la docència a Alcora, una població de la demarcació de Castelló, durant tres anys. Més endavant, vaig estar durant tres anys més a Eivissa. D’Eivissa vaig tornar a Menorca, a les escoles de Maó i Alaior.
Durant un temps també he estat a Madrid, per a formar-me en qüestions de la nostra congregació de La Salle. Mentre exercia la docència durant les vacances d’estiu anava a Amèrica a participar en projectes solidaris de l’ONG de La Salle, que es diu Proyde –Promoción y Desarrollo-, el lema de la qual és: Haciendo cosas pequeñas, en sitios pequeños, podemos cambiar el mundo. Durant els meus anys dedicats a l’ensenyament he exercit les funcions de director a dues escoles: Alaior i Alcora.
També vos heu dedicat a l’ensenyament a Àfrica?
Quan vaig arribar a Togo, Àfrica, el primer que vaig fer va ser anar a la Universitat de Togo per aprendre francès i després vaig continuar els estudis d’aquest idioma a París, a la Universitat de la Sorbona. Quan havia adquirit uns coneixements de francès, vaig tornar a Togo, allà a la capital vaig treballar, durant tres anys, en una escola de La Salle, fundada pels canadencs, en una zona a la qual la gent es dedicava a l’extracció de fosfat. En aquest mateix país africà, més endavant m’enviaren a la ciutat Togoville, on vaig estar tres anys en un internat, en el qual hi havia més de 150 al·lots, fills de famílies riques o militars, que estaven “castigats”. Impartia classes a molts d’aquests joves, els quals mentre eren en aquest centre estudiaven l’ensenyament secundari, el batxillerat i després anaven a la universitat, segons el sistema educatiu francès. Alguns d’ells tenien més de vint anys i ja eren pares. De Togoville vaig partir a una altra ciutat d’aquest estat africà, Dapaong. Durant dos anys em vaig dedicar a l’ensenyament en un centre que s’impartia batxillerat.
I ara que estau jubilat, a què vos dedicau?
De jubilat he estat dos anys en una escola rural de Togoville, Togo, on em dedicava a la formació de famílies senceres. Acudien els pares i els seus infants. Els pares venien per adquirir hàbits de nutrició, higiene o a formar-se en tasques agrícoles i ramaderes. Els infants anaven a l’escoleta del Centre de Formació Rural de Tami i els més majorets a l’escola del barri. També he estat a Guinea, devora la Costa d’Ivori, on he dirigiuna escola professional, a la qual s’impartia secretariat, comptabilitat, electrònica i electricitat. A Guinea, i a Àfrica en general, el sentiment religiós es viu amb més fervor que a Mallorca. Entre la seva població destacaria dues comunitats religioses: la cristiana i la musulmana. Hi ha el perill del gihad, la guerra santa, entre la població musulmana. He de dir que la majoria dels musulmans de la Guinea Conakry són persones tolerants. En aquests moments estic en un poble prop de Cambrils, allà la meva missió és fer acompanyament a malalts de la nostra congregació.
Quina és la vostra opinió sobre la situació actual de l’Església de Mallorca?
Conec molt poc l’Església de Mallorca, però em sorprèn que les esglésies siguin buides de feligresos, no en conec les raons. Ara fa poc temps que som a Catalunya i no tenc una visió prou àmplia de l’Església.
Dels matrimonis entre persones homosexuals que en pensau?
Consider que hi ha d’haver la llibertat de poder-se casar els homosexuals. No obstant això, no veig natural que en cas d’adoptar infants, un dels pares ocupi el rol de la mare.
