Albert Carvajal Mesquida i Antoni Gomila Grimalt varen continuar les seves comunicacions sobre els inicis del turisme a Manacor aportant un estudi de les fondes i cases d’hostes de Manacor. Com es va veure a l’estudi sobre els primers mitjans de transport (Els inicis del turisme a Manacor I), gràcies als serveis de les diligències i posteriorment del ferrocarril, els viatgers tenien l’oportunitat de visitar Manacor.
Aquests primers anys de transport la nostra vila era un punt de pas camí de les coves d’Artà, quedaven encara les antigues instal·lacions conventuals en estat ruïnós, i la parròquia amb l’estàtua del Sant Crist eren els únics elements que despertaven l’atenció dels viatgers. Aquesta aturada de camí a Artà era necessària, i propicià l’aparició de fondes. Sembla que les cases d’hostes es remunten al XVI, Sebastià Sansó (2018) documenta que a començaments d’aquella centúria ja existia un carrer de l’Hostal veí de la posada de Son Joan Jaume. L’establiment que donava nom al carrer era regentat per Pere Llull Alarp i el seu portal donava prop dels actuals carrers de l’Estrella i Jaume II. R. Rosselló i R. Vaquer (1991) recullen també la notícia que el 1568 el Consell de la Vila estudià obrir un nou hostal perquè el d’en Cerdà era ple; i aquest fet vol dir que veritablement hi havia moltes persones de pas o de visita. Un altre lloc que oferia hostatgeria, ja pels visitants més distingits, era el Convent de Sant Vicenç Ferrer. Altres referències condueixen a l’epidèmia de pesta de Son Servera del 1820: pel cordó de tropes que tancava els pobles, s’oferia una fonda a Manacor veïnada de la posada de Son Peretó, i en el padró d’habitants del 1824 apareix Jeroni Puigserver, hostaler.
El 1841 obria les portes una casa de cinc dormitoris i vuit llits, més menjador. Amb l’establiment de les diligències el 1843, les fondes manacorines començaren a tenir un paper més rellevant. Els primers dies de maig de 1847 els diaris de Palma informen que a finals de mes la fonda Manacor tancava, per tenir altres negocis el propietari, i la llogava. L’1 de setembre un nou negoci s’obri vora a l’antiga fonda. El 1855 la fonda de Marc Gelabert i Francisca Bosch encara funcionava, i s’obria un nou negoci a la plaça de ca s’Hereu. La diligència manacorina, el 1859, feia aturada a la fonda LLuc, com surt a alguns diaris, un establiment regentat per Marc Gelabert i que fou elogiat per alguns viatgers.
La Fonda Femenies, però, eclipsa totes les altres. El 1872 sabem que disposava de 40 habitacions, proveïdes de tot el necessari per al descans dels viatgers, Francesc Femenias Estrany, de qui prengué el nom, és un dels personatges més singulars del XIX: Hom creu que havia nascut a Ciutat cap el 1826, es diu que va emigrar a l’Argentina a la meitat del XIX i sembla que li va anar bé. No s’ha pogut aclarir perquè s’estableix a Manacor però cap el 1865 adquirí una partió de l’antic Palau, feta per Mariano Orlandis i Dezcallar. Veïnat de l’església i prop de la plaça de la Constitució i de la de la Bassa, Femenies era conscient i així va obrir va diversos negocis. Va obrir una botelleria que tanca després, però la progressiva arribada de turistes (ell coneixia les coves del Drac) el mogueren a habilitar les dues plantes de l’edifici com a casa d’hostes el 1872, i seguidament hi va construir un teatre. El 17 de març, en la sessió municipal, es va llegir una carta seva on informa de la construcció del teatre; i el 23 de juny s’inaugurava, passant a ser el primer espai escènic estable del municipi. Es va reestructurar el cafè, on hi havia billar i cartes però no se servien menjars. El 1873 abandona temporalment la direcció de la casa d’hostes, que passà a mans de Miquel Ferrer Massanet, i no recobra la direcció fins el 1877, tot i mantenir l’explotació del cafè.
La Inauguració de la línia fèrria el 1879 permet tenir molts més visitants de pas, que anaven a les coves d’Artà i del Drac. La Fonda Femenies esdevingué una atura obligatòria, i Francesc passa a la història local com el primer manacorí que s’adonà de les possibilitats de les coves i que ho va explotar. Fou considerat durant molts d’anys el guia més experimentat, i també procurava els mitjans de transport més adients per a visitar-les. Les fondes constituïen un negoci en auge, alimentat per la visita dels primers turistes. Arribaven amb vaixell a Palma o Alcúdia, i eren recollits amb carruatges que els portaven a les fondes. Comptem amb descripcions de les fondes manacorines d’aquells temps per viatges com Charles W. Wood i un anònim H.C. (1889).
Amb la generalització de l’estiueig a Porto Cristo a partir de 1888, Femenies veié les possibilitats i a l’agost 1889 hi inaugurava un hotel o fonda, a les festes d’aquell any hi acudiren més de 500 carros.
La Fonda Femenias no va ser l’única que hi hagué a Manacor, es documenten així diverses cases d’hostes. Les més antigues es documenten l’any 1879, la de Miquel Montserrat i la de Bartomeu Rosselló, aquesta darrera era coneguda popularment com sa Fonda de Can Felip. El seu propietari obre també una fona a Porto Cristo el 1934 que va donar pas a l’hotel Felip. Del 1886 és la referència a la Fonda Muntaner o d’en Coca, a la plaça de sa Bassa, que durant el XX dirigien els hereus amb el nom de fonda Muntaner Hermanos (1911), després Rafel Muntaner (1913) que, finalment, culminà amb l’Hotel Muntaner.
El 1897 hi ha la d’Antoni Grimalt Vidal. Carvajal i Mesquida presenten diversos documents que permeten conèixer una mica més l’aspecte i vida de les fondes. El Teatre Femenias sempre va tenir una activitat coneguda, però la de la fonda no ho és tant. En aquest sentit, se sap que Femenias va passar per diverses dificultats de caràcter econòmic cap al 1897. També Antoni Cubells fou objecte d’una denúncia per part dels serenos de la vila el mes d’abril del 1905 per haver sorprès un grup de jugadors a Can Femenias, car Cubells tenia llogada dita sala on els trobaren.
A partir de la mort de Bartomeu Femenies Martí Monjo el 26 de desembre de 1906 (al qual els amics organitzaren una vetllada de sarsuela per recollir fons per a la vídua) es pot saber que a Manacor hi havia sis fondes a part de la seva: la d’Antoni grimalt, la de Sebastià Martí, la de Jaume Muntaner, la d’Antoni Picó, la de Bartomeu Rosselló i la de Jaume Suasi. L’any 1920 es feia publicitat de l’Hotel Riera, abans Femenias, propietari de Bernat Riera Sureda, “completamente reformado”. El 1953 l’hotel passà a mans de Jacint Barceló. Al llarg dels anys seixanta, el recinte va ser famós pels banquets de noces i comunions que s’hi celebraven. El 1974 el negoci passà a mans de Jaume Cam, un jove català, i el 17 de juliol de 1995 va tancar les portes.
