Margalida Cerdà Mas (Palma, 1985) és Madò Llucia, una comunicadora i divulgadora del món del ball de bot i tot el seu entorn. Va començar ara fa vint anys amb un blog, després va passar per Instagram i ara té també un podcast, sempre sobre el ball de bot. Margalida Cerdà Mas (Palma, 1985) juny de l'any que ve farà 20 anys, blog, instagram, podcast i ara llibre. Demà dimecres a les 19h presenta a l'Escola Mallorquí el fruit d'aquestes dues dècades en forma de llibre: “Ball de bot. Guia de superivència a plaça”. El llibre està il·lustrat per Jaume Vich, de Melicotó, i els balladors que hi surten són reals, fins al punt que molts hi són reconeixibles.
Més enllà del llibre… el ball de bot viu uns darrers anys gloriosos. Ha reviscolat la cosa.
Jo ball d’ençà que som ben petita, i no vaig veure el ressorgiment el ball de bot dels setanta i els vuitanta, que va ser quan el ball va tornar a plaça. Quan era adolescent sí que hi havia poc moviment. Sempre érem els mateixos, i després de la pandèmia, ha començat una quantitat de jovenea que és increïble, i sobretot a la part de Llevant. Hi ha molts d’adolescents de quinze anys, molts de joves de vint… tot i que és ver que hi ha qualque petit conflicte.
A quins conflictes et refereixes?
Són petits comentaris que se senten per darrere respecte dels joves que ballen ara. Tenen una tendència a atrevir-se a tot. Per exemple, un temps, fins que no sabies bé tots els balls, o no estaves segur que sabies fer la rossegueta, no ballaves una mateixa. Ells s’atreveixen amb tot.
Bé, això és aquell dilema de sempre, que també ens passa amb la llengua. Si vols que tothom la parli has de renunciar a determinats aspectes de qualitat lingüística… És complicat.
Sí, sí. Els joves tenen respecte pel ball, i és positiu que s’hi atrevesquin, però no deixa de generar una certa controvèrsia.
És el preu de la massificació.
Sí. M’ha sorprès la quantitat… i que siguin molt d’agrupació. Jo som més del ball obert a plaça. Els joves de vint-i-pocs són bastant d’agrupació, de recreació històrica, de vestir-se de pagès. Fan una recerca històrica que no s’havia fet, i que ajuda a superar el mal que varen fer els Coros y Danzas. Cerquen que vestir-se de pagès no sigui una disfressa. És sorprenent… l’agrupació Arrels de l’antigor de Santanyí practiquen un postureig màxim, amb vestits del segle XVIII, i a la recerca d’un sentiment d’identitat mallorquina… i és una afició que és molt cara…
És curiós, perquè també s’hi veuen molts d’universitaris, tant de la UIB com també estudiants a Barcelona…
Sí. Es veu que quan se’n van a un altre lloc necessiten reivindicar la pròpia identitat, i es veu que el ball de bot té l’avantatge que genera identitat, que quan vas a un altre lloc i dius que ets mallorquí, no ets tan creïble si no saps ballar ball de bot… De vegades passa que allà saben més bé què és el ball de bot que no aquí.
Per què ho dius?
Hi ha molt de prejudici, com que per ballar t’has de posar el rebosillo. I si un temps el duien és perquè el duien cada dia… I és una de les coses que vull aconseguir, que la gent diferenciï la mostra de la ballada popular… encara hi ha molta de gent que no ho comprèn…
Ball de bot, ball de pagès… o ball mallorquí?
Joana Domenge explica que l’amo en Toni Fai ja emprava el terme, parlam d’un ús de més de cent anys. El terme ball mallorquí queda emmarcat en el tema de les mostres, més dedicat a l’espectacle. I el ball de bot és el ball obert. El ball pagès és més de llevant, aquest ball no tan influït pel que era l’espectacle, tot i que al llevant també ballaren per al turisme, però es veu que no el varen pervertir tant per agradar al públic.
El llibre es diu “Ball de bot, guia de supervivència a plaça”. Per què cal un manual per sobreviure a plaça?
Primer perquè volia que es notàs la meva ironia des del principi. Es tracta d’un llibre molt innovador, perquè no hi ha cap altre llibre que parli de cultura popular i ho faci amb humor… perquè avui sembla que si no fas una tesi doctoral no pots parlar de cultura popular. També li he posat aquest títol perquè no és ver que hagi de sobreviure, perquè hi ha molta de gent jove que balla, però també podria ser que morís d’èxit. No e´s ver que hagi de sobreviure perquè per sort hi ha molt de jovent. També perquè la gent nova ha de superar la por de la primera ballada. Els veterans ja saben que ballar estarà subjecte als comentaris i al què diran dels altres. I també el ball de bot com una eina d’integració fantàstica, perquè incorpora llengua, costums perduts, història… i per sobreviure els mallorquins els qui arriben de fora s’han d’integrar dins la societat mallorquina. Quan hi ha un ballador estranger tothom el coneix pel nom, perquè n’hi ha pocs. A mi m’agradaria no haver-los de conèixer pel nom, perquè voldria dir que n’hi hauria molts.
És tan difícil, sobreviure a plaça.
Sobretot per poder superar aquesta primera ballada. Feia més de vint anys que no hi havia res publicat de ball de bot. Trobava que era necessari escriure a aquest jovent que ara ve. He fet una recopilació de tot el que jo sé. I he anat molt alerta perquè sé que és un món amb moltes enveges, i he procurat no dir mentides.
Però què fas, expliques com s’han de ballar els balls?
Ja ens les definicions és difícil… i jo no som músic, per això aspir que qualque músic que sàpiga ballar qualque dia ho vulgui explicar. Jo al llibre explic si s’ha de ballar en parella, en rotlo, en tirallonga… perquè explicar per escrit o fins i tot en dibuixos com es fa tal ball o tal altre pot esdevenir un autèntic jeroglífic egipci. Si qualcú vol aprendre a ballar, que vagi a classe.
Sí que deus donar instruccions de determinats codis de conducta…
Sí, consells de com fer-ho per entrar a ballar, d’anar alerta amb el teu espai vital, de no sopegar amb la gent. També de posar-se d’acord sobre qui comanda al ball…
La mateixa és la joia de la corona del ball de bot?
Pareix esser que sí, perquè no hi ha res que ho contradigui. Al meu pòdcast “Rebosillo radioactiu” faig entrevistes a gent que en sap molt més que jo. Sebastià Bover em deia l’altre dia que hi ha danses barroques que tenen un pas que s’assembla moltíssim a la rossegueta a la península… Però que té més, quin origen té. La jota va venir d’aragó, el bolero de València, el fandango, d’Andalusia… i avui ballam parrandas i malagueñas… hi ha grups que ho fan i balladors que ho han acceptat bastant. Qui sap si d’aquí a uns anys ja els considerarem nostres. També hi ha molt de ball coreografiat… com ara el fandango pollencí o la jota del peuet… que tenen una coreografia establerta, i que a plaça gairebé tothom els balla de la mateixa manera.
