Mn. Pere Fons Pasqual va néixer l’any 1938 a la possessió de Son Mesquida Vell de Manacor, tot i la seva edat, gaudeix de molt bona salut, la qual cosa li permet encara poder exercir de capellà. Dissabte, dia 12 d’abril vàrem anar a conversar amb ell al convent de les Germanes de la Caritat de Vilafranca, on hi va a dir missa.
La infantesa i l’escola a foravila
“De nin sempre vaig estar per fora vila, a Son Mesquida Vell, i als set anys vaig començar a fer de porqueret. Anava a l’escola de sa Murtera, cada dematí, amb tots els altres infants d’aquella contrada. Per arribar a l’escola havia de fer cinc quilòmetres, anàvem per caminets, travessàvem Bellver, Carmany,… fins arribar a sa Murtera. Vàrem tenir sort amb el mestre, Andreu Pérez, un bon metre republicà, malgrat no manifestàs mai, a classe, la seva ideologia. Mai no ens va fer cantar el Cara al sol. Els capvespres les nines anaven a l’escola, i jo els horabaixes feia de porquer.
Hi havia molta de fam en aquell temps, nosaltres no en vàrem patir, però havíem de fer el cap viu, quan entregàvem el blat, perquè n’ havíem de guardar una mica per a nosaltres poder pastar. La gent venia per aquella contrada a cercar farina, pa, a canvi de poder-lo baratar amb roba o altres productes, aquestes persones eren conegudes com les baratadores. Arribava una peixatera amb un carretet, amb caixons de gerret, que era el peix més barat, tapat amb col i moltes de mosques que volaven per allà. També compareixia na Busca de Sant Llorenç des Cardassar que duia oli, arròs, fideus,… tot el que podíem trobar a una botiga, dins un carro, estirat d’un cavall.
També venia a Son Mesquida, el cocover l’amo en Joan Mosso, que estava al carrer dels Bous. Nosaltres li veníem de tot, ous, aviram, conills. Quan jo tenia devers quatre o cinc anys, devia ser devers l’any quaranta i busques, record aquest homenet, que era com el diari. El padrí i ell s’asseien un devora l’altre i l’amo en Joan Mosso li contava les notícies del món, estàvem en plena II Guerra Mundial, deia: avui ha atacat es rus, ahir va atacar s’alemany.
Els meus pares eren pagesos, eren els amitgers de la possessió de Son Mesquida Vell, propietat de Ricard Maura. Teníem qualque missatge llogat per fer-hi feina tot l’any. A les cases de la possessió hi havia una capella, on hi venia la gent dels voltants, els diumenges, a missa. Quan venia el capellà tocàvem un corn ben fort de damunt un terrat per avisar. Per Sant Antoni se celebraven beneïdes. Per aquell redol hi havia molta de joventut, que formàrem una colla”
T
ancament del camí d’establidors
“Els veïnats que venien a missa a la possessió de Son Mesquida Vell passaven pel camí d’Establidors, un camí públic que han tancat amb unes portes, la qual cosa ha provocat que hagin quedat finques i cases sense camí. És de justícia que aquest camí es torni obrir, perquè és un camí públic de tothom, que va per can Treufoc, al puig de Pa de Nadal, a sa Nineta, on hi havia l’escola pública de Son Mesquida. Jo anava a l’escola de sa Murtera, perquè aquesta escola, que era més a prop de ca nostra, encara no hi era, quan era nin. Aquest camí va per Son Alegre, a les muntanyes del Parlament, na Bou i de Calicant. L’Ajuntament ha d’obrir el camí públic.
No fa gaire que va morir un dels que havia tancat el camí, ell ha partit cap al cel, però el camí del cel és públic, per a tothom. Com que ell va tancar un camí públic, ara no el deixen entrar en el cel. Ha de romandre assegut en un banquet de pedra. Fins que no s’obri el camí de Son Mesquida, no entrarà al cel. El pobre està cansat d’esperar assegut en aquest banquet de devora el cel, però aquesta és la condició per poder-hi entrar de ple”
Del camí de la fe, al seminari
“El meu padrí patern, Mateu, era el pastor i jo el porqueret de Son Mesquida. Nosaltres coincidíem molt, jo l’estimava molt. Quan tenia dos anys sempre em dormia damunt la seva cama. Quan el padrí guardava les ovelles passava el rosari i era l’escolà de la missa dels diumenges a la possessió, ell contestava en llatí. Jo volia ser un exemple del meu padrí, vaig començar a pensar que el padrí era com si fos Déu. Vaig començar a invocar-me a Déu Pare i em venia un pensament d’eternitat, com si hi hagués quelcom etern que no s’acabava mai. Aquesta idea de Déu infinit em va impulsar a entrar en el Seminari. Aquella noció de Déu, és la mateixa que encara tenc. No m’hi han afegit res, és la que m’ha acompanyat tota la vida, fins ara, que tenc 87 anys.
Vaig arribar al Seminari amb els estudis primaris que havia cursat a l’escola de fora vila, mai no vaig anar a cap escola de Manacor. Al Seminari ho vaig passar una mica malament, perquè havia d’anar una mica de cul, ja que tenia poca preparació, si la comparam amb els altres companys seminaristes, que tenien més formació. Només anava a l’escola de sa Murtera mitjos dies, els matins. Això em va fer sofrir un poc, perquè vaig haver d’accelerar. Així i tot, vaig aprovar tots els cursos.
En un principi, al Seminari només hi vaig anar dos anys, em vaig cansar. Vaig dir al superior que no volia ser capellà, que me’n volia tornar a guardar porcs i així es varen estroncar els estudis. No obstant això, passades les vacances vaig escriure al rector del Seminari per tornar reprendre els estudis, que em va dir que hi tornàs en voler. Hi vaig tornar tres anys més i transcorreguts aquests anys vaig abandonar per sempre els estudis de capellà. Me’n vaig tornar a fora vila, on durant un any vaig fer feina de segador. Quan vaig començar a segar tenia les mans fines, com que no estaven avesades a fer feina, es nafraren, totes plenes de sang. Al cap d’un any d’haver abandonat els estudis, vaig tornar escriure al rector, per poder continuar els estudis, qui em digué: torna en voler, i a partir d’aquí ja no els vaig deixar pus. No obstant això, com que tenia la por de no voler ser capellà, em vaig apuntar a Magisteri. Sense tornar deixar el Seminari, estudiava simultàniament de capellà i de mestre d’escola. Abans de ser capellà, ja tenia la carrera de mestre d’escola. Per a una major seguretat, si mai volia deixar de ser capellà, volia tenir, per poder viure, la carrera de mestre d’escola”.
Rector de Son Macià: el camí des Fangar i la carretera de Cales de Mallorca
“La meva primera destinació com a capellà va ser Son Macià, quan tenia 27 anys, com a rector. No vaig ser vicari i vaig fer el que vaig voler. Els capellans s’han d’implicar amb el poble, lluitar amb el poble. Si hom no vol estar al costat del poble no s’ha d’ordenar prevere, per estar dins la sagristia. Ara, avui en dia, hi ha molta de sagristia, i el papa envia els capellans als ravals, però no el creuen, els ha dit que han de fer olor d’ovella, que han d’anar on són les ovelles, per no fer tanta olor de sagristia. (Es refereix al papa Francesc, que encara no havia traspassat dia 12 d’abril).
Em deman què han de fer els capellans dins els temples, perquè una missa es pot fer a onsevulla. Com podem dir que no serveix una missa fora del temple? Vaig fer un baptisme dins la mar i va servir més que els altres, el que es necessita per batiar és aigua. Tots vàrem acabar amb els peus remulls, entràrem amb els peus dins la mar. Diuen que els papers no poden sortir de la sagristia, però per a la gent rica poden sortir, i casar-se allà on volen; mentre que havia de casar a una parella sud-americana fora del temple, i un rector no m’ho va permetre. Si haguessen estat rics,… ai, aquesta Església nostra!”.
El camí des Fangar
En arribar a Son Macià, em vaig trobar que el propietari de la possessió des Fangar, Bonnín Armstrong, havia tancat el camí des Fangar fins a Son Proenç. A mi no em va quedar altre remei que haver-me d’unir amb el poble en la lluita per a l’obertura del camí. No podia quedar allà mans plegades com a independent. Una nit anàrem a esbucar la paret per poder passar, pensàvem que ja teníem el camí obert. No obstant això, l’endemà ja hi havia dos picapedrers que tornaven alçar la paret per no poder passar. Va ser molt trist topar-nos la guàrdia civil que guardava els picapedrers, perquè hi havia una coalició entre la propietat, Guàrdia Civil i l’Ajuntament de Manacor, que era un venut al poder.
La gent de Son Macià per anar a Son Proenç havia de fer una gran voltera per cas Caminer, can Figuera. Ara bé, el batle de Manacor, que tenia una apotecaria a sa Bassa, li deien els mostatxos de rata, i el batle de Son Macià, l’amo en Sebastià Pelut, eren uns venut al senyor des Fangar.
El poble vivia amb il·lusió i ganes l’esperança que el camí s’obrís. Quan pensàvem que ja havíem guanyat la batalla matàrem una porcella per fer una bona vega, però l’endemà ja tornàvem tenir el camí tancat.
Decidírem constituir una comissió per anar a Ciutat a demanar una audiència amb el governador de Balears, que aleshores era n’ Hellín Sol. Aquest polític ens va admetre i escoltar. Ens va dir que al cap de quinze dies hi tornàssem. Quan hi tornàrem tenia preparat un mapa de Son Macià i Son Proenç , estès damunt la taula, i ens va demanar que senyalàssim el camí, que s’hi veia ben bé, devora les cases des Fangar. Ens va dir que hi havia dues opcions per resoldre el conflicte, la primera que el senyor ens regalàs el camí i la segona era expropiar el camí, amb el compromís de pagar els costos de l’expropiació, llavors va afegir: partiu tranquils. El governador va cridar al senyor per demanar-li si volia regalar o que li compràssim el camí. El senyor va decidir regalar el camí i va demanar que el fessin una mica més amunt de les cases. L’endemà ja hi havia paleres que començaven les obres del camí.
La carretera de Cales de Mallorca
“Acabat el conflicte amb el camí des Fangar, em vaig trobar enmig d’una altra lluita. Cales de Mallorca començava a urbanitzar-se, ens trobàvem davant una obertura al turisme. El negoci del contraban s’acabava per aquell redol i en conseqüència s’havien tancat molts de secrets. El senyor de s’Hospitalet havia venut la possessió, per esdevenir Cales de Mallorca. Per mor d’això, molts de macianers començaven a anar a fer feina a la costa, a Mallorca començava una nova etapa: el turisme.
A finals dels anys seixanta, el camí que conduïa de Son Macià a Cales era molt estret. Arran d’això, el poble va començar a discutir sobre la necessitat d’eixamplar el camí, i nosaltres, sense permís, vàrem eixamplar el camí vuit metres. Jo passejava la cinta mètrica per comprovar que eixamplàvem els vuit metres acordats.
Tothom va voler col·laborar amb el projecte, la gent s’apuntava a fer feina per eixamplar el camí. A la missa dels diumenges dèiem qui havia de fer feina durant la setmana. Cada dia treballaven en aquest projecte la palera d’en Sion Mascaró, la pala amb motor del senyor de s’Hospitalet i vuit persones voluntàries. Si una persona no podia anar a fer feina pagava el jornal. Els diumenges anava a fer la carretera tothom qui volia, per ventura hi havia més de cent homes voluntaris.
Els macianers que sabien fer marges, en feien, teníem llogat un camió per anar a traginar les pedres que la gent ens oferia. A Cales hi havia pedres bones, que ens regalaren. Entre tots vàrem fer el camí, de vuit metres, sense asfaltar. Entre els molts voluntaris, voldria recordar l’amo en Biel Maia, que ja estava jubilat, aleshores, i no va deixar cap dia, ni tampoc va cobrar res mai. Era un mestre de paret seca. Tot l’any va fer marges. Qui també va ajudar molt va ser en Toni Sureda, que tenia una pedrera, a qui li interessava amb una brigada de picapedrers començar anar a fer xalets per Cales. A tots els picapedrers, cambrers,… els interessava obrir-se al turisme.
Quan tenguérem el tram de Son Macià cap a s’Hospitalet enllestit, ens trobàrem que ens mancava el bocí que va a Son Amengual, que era molt estret i no estava asfaltat. Ens posàrem a eixamplar de Son Macià cap a Son Amengual.
Finalment, en Mascaró ho va asfaltar tot, fins a Cales. Una vegada posat el vernís, i tot asfaltat, ens va quedar un deute amb en Mascaró, per fer front a aquest deute vàrem acordar establir contribucions. A l’Ajuntament s’encarregaren de distribuir les contribucions entre els propietaris i m’enviaren a mi a cobrar-les.
Com a curiositat, quan vaig anar a cobrar les contribucions al senyor des Fangar, Bonnín, no va voler pagar més que els altres, només va voler pagar com el qui pagava més de la llista. Una vegada recaptats els doblers de les contribucions, encara ens va quedar un deute. Per abonar-lo, vaig demanar els doblers a mon pare, qui va pagar la resta que hi havia pendent. Aquesta va ser la meva herència”.
Teologia de l’alliberament
“Form part de la Teologia de l’Alliberament. Estic content de ser un capellà del Concili Vaticà II, avui hi ha molt pocs capellans, que segueixin el discurs del Concili Vaticà II. El papa Joan Pau II va viure massa anys i va trossejar l’ideari del Concili. Joan Pau II va anar contra la teologia de l’alliberament, un moviment d’idees revolucionàries, fundat pel sacerdot peruà, Gustavo Gutiérrez. Hi havia molta de valentia entre els seus dirigents, com Pere Casaldàliga. Entre els mallorquins que seguírem aquest corrent, cal destacar Jaume Santandreu, Bartomeu Bennàsser, els germans Joan i Miquel Parets Serra, Joan Rosselló Vaquer, Miquel Mulet, o Antoni Pujol, aquest darrer un home amb les idees clares, que l’haurien de fer bisbe. Avui la majoria dels capellans joves estan en contra del Concili Vaticà II.
Per la meva ideologia, a Mallorca no he tengut por, però durant el temps que vaig ser al Perú, en vaig tenir, on hi vaig ser durant el govern de Fujimori, aquest polític feia carreteres i escoles, amb els doblers del narcotràfic.
Si hom és valent, tendrà contraris. No m’han mort. Un va dir que si sabés que ningú ho hagués de saber, me mataria. Si hom té por no serveix per res, si ets poruc no pots anar al Perú, ni enlloc. Al Perú mataren un jove manescal, el tiraren dins un avenc, jo també tenia aquest destí, però al bisbat d’allà em varen salvar. Les persones que tiraven dins aquest avenc, ja no els tornaven veure pus mai més”.
Els signes
“Els signes són aquelles obres que demostres amb la fe, perquè sant Jaume va dir: no me mostraràs que tens fe, si només ho dius. Són les obres que honren el mestre. Un any, el dia de Divendres Sant, quan estava a la Parròquia de Vilafranca de Bonany, en comptes de fer processons, vàrem anar a ajudar un home que tenia la casa molt vella, i el poble va anar a arreglar-la. Això és un signe”.
