El Bar Mallorquí és una festa. Falten pocs dies per Sant Antoni. La ximbombada ha tornat a estibar el bar de gent i de gloses. Hi ha suc a rompre i alegria. I molt de renou. Ara na Maribel tira a ferir, suara li respon el Carnisser... Però de sobte qualcú fa callar el del costat, i aviat tothom fa callar tothom. D'enmig de la rotlada surt una veu transparent, transportada pels anys i la memòria i entre tot aquest silenci fet respecte canta la tia Benvinguda, una pagesa de sempre, una dona norantina que fa sonar la veu així com n'aprengué quan era nina. Benvinguda Parera Sureda (Manacor, 1931) va néixer un onze del mes onze a les onze de la nit a fora vila, a l'Hort de n'Olesa, conegut popularment com “l'Hort de Tortova”. Avui parlam amb ella i gaudim de la seva memòria prodigiosa.
“Bon dia! Poden passar?”. He entrat al molí d’en Xema, que no és una escola, sinó un molí amb el portal obert de pinte en ample, i no sé si hauré trobat cala buida. “Passau!”. No duc els audiòfons posats i no sé d’on m’arriba la veu. Em gir cap a la cuina. “Som aquí. Ara mirava de posar un poc d’oli a aquesta porta, que té una frontissa que fa renou”, diu de l’altra banda la madona Benvinguda amb el setrill a la mà mentre em surt a camí amb el bavero de floretes creuat al costat de la cintura.
Deis que vàreu néixer a l’Hort de Tortova.
Sí, és per aquella barriada de la carretera del Port, devers Mendia, però més cap al Pinar de sa Coma. Quan els meus pares hi anaren ja tenien el fill major, i allà en varen tenir set més. Jo vaig ser la petita de la barcada, i encara varen tenir l’acudit de posar-me Benvinguda, però era perquè tocava.
Com sabeu que tocava? Primer posaven els noms dels padrins i en arribar al tercer mascle i la tercera femella, posaven els dels pares, però vós ja éreu la que feia vuit… i la quarta nina.
Idò perquè en haver posat els noms dels padrins i dels pares, després tocaven els noms dels germans dels pares. Mon pare va tenir una germana que li deien Benvinguda, que es va morir molt jove, i així em posaren Benvinguda a mi.
Què hi fèieu, a fora vila?
Sembràvem, i fèiem un poc d’hortalissa per a la casa. Un temps, a fora vila, s’alimentaven del que collien. En temps de tomàtiga, idò tomàtiga i pebres… A l’estiu menjàvem tota la verdura acabada de collir, i també procuràvem guardar-ne per a l’hivern.
Tots els germans vos aferràveu a la feina.
Sí. Els meus germans anaven a escola els vespres per no perdre temps. Anaven a la Salle, que llavors era al carrer de l’Amargura, no era on és ara.
I vós, on anàreu a escola?
Vaig anar a escola a la Caritat, amb les monges, fins a dotze anys. (Aquí es gira cap a la paret que pega a la cuina, i apunta cap a una vasa amb un diploma que hi ha penjada). “Un sobresaliente extraordinari”, allà hi ha el títol, el veus?
Sí. Com així amb aquestes notes tan bones no vàreu continuar la carrera de l’estudi?
Perquè el camp, en aquell temps, treia més que el poble i que les lletres. Sembràvem blat per poder passar tot l’any, així teníem pa bo i fet nostre. L’Ajuntament volia una quantitat de blat, i si no en sembràvem i no fèiem el cap viu, llavors no ens bastava. Sembràvem ordi. I sembràvem faves, i les entrecavàvem, les segàvem i les batíem.
Fèieu la mateixa feina que els homes, vós? O es distingien les funcions segons que fóssiu home o dona?
Jo feia la mateixa feina dels homes, però anava darrere ells, ells duien el capdavant, i jo els seguia. M’agradava molt voltar l’arada amb rodes en esser al tornall.
Teníeu animals?
Sí, però per a nosaltres. Teníem porcs per engreixar, i gallines. També teníem ànneres. Antigament a la festa del port, tiraven ànneres dins l’aigua, aquelles ànneres venien cada any a cercar-les a ca nostra.
Fèieu feina per viure, no per fer doblers.
Va durar dos anys que els meus pares tenien la finca llogada, i també hi tenien ovelles. Feien mens, i llana, i això valia doblers. Avui la tiren, a la llana. Si teníem un gall o una gallina que ens sobrava també la veníem. I veníem els ous que ens sobraven, també.
Només compràveu el que no podíeu fer vosaltres.
Sí. Oli, arròs, fideus… Però em recorda que el temps de la guerra compràrem una màquina de fer fideus i els fèiem nosaltres mateixos.
Si vàreu néixer el 1931, teníeu cinc anys quan va esclatar la guerra. De qualque coseta us en deveu recordar… i si més no en deveu haver sentides contar moltes.
Quan va esclatar la guerra ja hi havia els germans entregats al servici, almenys dos. Els altres dos no sé si s’entregaren en haver acabat la guerra. Varen fer el servici set anys. Jo em recorda que sentia les bombes del Port. Pujàvem damunt el turó d’en Barrufau i d’allà vèiem la mar. Ens varen enviar a dir que ens n’anàssim de ca nostra allà on fos. Mon pare va dir: “I si ens foten allà on serem?”. Anàrem a una finca que conràvem, un poc més enfora, a peu. Però només hi estàvem en de dia, i no ens va passar res mai. Sempre dormírem a ca nostra.
Com va ser el vostre festejar?
(Riu) El llibre de don Joan Mascaró (té el llibre damunt la taula de la casa, perquè el llegeix, adesiara) diu que posaven una cadira buida amb un cove ple de roba neta enmig de l’enamorat i l’al·lota, i encara sa mare els vetlava de coa d’ull. A ca nostra no ho vaig veure. La meva germana major va començar a festejar, i després les altres. Jo era nina i també vaig conèixer l’home molt nin. I on n’hi caben tres n’hi caben quatre. Estàvem totes quatre amb el “novio” i ma mare ja no hi era, perquè ens guardàvem les unes amb les altres. El meu home venia a festejar amb bicicleta de Santa Ponça fins a l’Hort de Tortova.
Deguéreu estar a l’Hort de Tortova fins que us casàreu.
Sí. Amb el meu home anàrem a estar a Santa Ponça, on estaven els meus sogres. Quan ells es retiraren, no ens va convenir quedar-hi i partírem d’allà, cap a Can Morey, a prop del creuer de Son Macià. També estàrem a Can Bessó, a la carretera de Petra, i a Can Llimonera, que és a la carretera del Molí d’en Sopa cap al Rafal Pudent, davant Can Cirga. Allà hi estàrem set anys. Va ser una barriada molt acompanyada, tots fèiem una pinya. Ens ajuntàvem els vespres per pelar ametles. I tres anys férem carrossa i tot per anar a Beneïdes.
Anàveu a festa a altres llocs del redol?
Veiès. A Can Soler, a Son Pou Fondo, a s’Hort des Portador, a Tortova. De Can Llimonera anàvem a missa al Rafal Pudent.
Hi devíeu anar a peu.
Sí. Si es veuen les finques, no es tan enfora com pareix.
També anàveu a missa a la vila?
Tota la vida hem anat a missa. El dissabte a vespre amb ma mare veníem a Manacor per anar a missa l’endemà i anar a guardar perquè les altres dues germanes amb mon pare també venguessin a missa.
Us mudàveu, per anar a missa?
Ens posàvem un vel pel cap i el rosari amb la mà. I de vegades un llibre amb els evangelis. Teníem posada al carrer del Sant Crist, i ja ens posàvem el vel tot d’una en sortir de ca nostra, perquè era a prop de l’església.
La vostra mare degué néixer el segle XIX… la vàreu veure vestida de pagesa?
Ma mare tenia quaranta anys quan em va tenir. Així que compta. Sí, duia un mocador pel cap, i un mantó, però ja no duia la coa amollada. Per anar a festa duia un volant i s’amollaven la coa. Ara, cada dia no duia mocador pel cap i mantó, però si havien de venir a la vila, se’l posaven.
No devíeu tenir aigua corrent, ni electricitat, tampoc.
Teníem un safareig, i davallàvem per anar a cerca l’aigua amb un poal a cada part. Per beure sempre vàrem tenir aigua de cisterna. I per fer llum, teníem una llumeta de petroli davall la xemeneia i per moure’ns fora de la casa, un quinqué i un llum de carbur.
Què fèieu a les vetlades?
Xerràvem i ens contàvem coses…
Contàveu rondalles?
Les contàvem, i les llegíem.
Heu dit que anàreu a escola fins a dotze anys amb les monges… eren rostides?
De vegades s’enfadaven, però perquè nosaltres també érem caparrudes. Em recorda que una vegada ens feren quedar per una cosa que havia fet una altra nina, perquè jo no havia fet res. I ens feren aprendre una lliçó. Encara la sé. Vols que te la digui?
Venga.
És llarga, eh…
No fa res. Tenim temps.
És una lliçó d’història sagrada (I es posa a recitar, paraula per paraula, en castellà, la història d’Abraham i el sacrifici del seu fill Isaac).
Teniu molt bona memòria… Cantàveu, també?
Sí. De tot! Cantàvem jotes i mateixes, els salers, cançons de ximbomba, i per Sant Antoni…
No em diríeu qualque cançó?
(Queda un poc aturada, pensant, i al punt es posa a cantar, i quan canta, riu alabada, mostrant una dent d’or) “Aucellet, si vas a Alger, pegaràs llarga volada, diràs a los meus parents, que ma mare m’ha casada i m’ha casada amb un vell, amb un vell barba gelada. Fa set anys que estic amb ell i no el m’he mirat de cara, més que un dia de descuit en es replà de s’escala, i el vaig veure amb un ull buit i s’altre que li penjava”.
L’altre dia us vaig veure ballar amb la madona Margalida…
Uep. Això va ser diumenge passat.
Com n’aprenguéreu, de ballar?
A ca nostra ma mare ens n’ensenyava. Ella en sabia.
Ara el ball de pagès torna anar en raure.
Sí, va durar un temps que el ball de pagès va fugir. Els veïnats ja no hi eren. I no ballàvem tant. Però ja fa anys que tornam a ballar.
Quan éreu nina feien foguerons, per Sant Antoni?
Qualcun. Anàvem a les completes a l’església, el dissabte de Sant Antoni. Cantàvem els goigs davant la capella de Sant Antoni i les completes les feien els capellans. Llavors, en acabar, els més joves feien bulla, però nosaltres anàvem cap a ca nostra.
Heu vist sempre processons?
Sempre ho hem vist, amb els campinorats. I quan havia entrat la processó, tornàvem a fora vila. El dissabte de Nadal sempre vàrem venir a la vila per anar a matines. Amb les amigues de les meves germanes majors jugàvem a cartes fins a les onze i llavors anàvem cap a matines.
Sopàveu, el dissabte de Nadal?
Sopàvem com un dia normal.
Però devíeu fer xocolata.
Sí. Mon pare venia a posta per anar a matines i llavors menjar el xocolate.
Recordau cap torrentada?
A l’Hort, per més que plogués, no ens hi arribava l’aigua. Anàvem a veure passar el torrent que venia de sa Cabana. Però el 1989 ja érem aquí i aquí dins el molí hi va entrar aigua. Encara no hi havia el torrent que feren per aquí darrere, que no ha servit per a res mai, perquè no hi ha passat mai aigua. L’aigua no necessita que li facin camí, el fa ella.
Plovia més, en aquell temps? Feia més fred?
Sí. En aquell temps em recorda d’haver estat tota una setmana sense poder sortir a fer feina defora perquè plovia tot lo dia, més prim o més gruixat. I feia més fred. Em record que pel novembre començàvem a sembrar faves i que ja hi havia gelades.
Les primeres matances se solien fer per a Tots Sants, avui diuen que fa massa calor encara.
Sí, per ventura és un poc prest, ara, encara.
Quants d’anys fa, que estau al molí d’en Xema?
Vaig venir que tenia 36 anys i ara en tenc 94. Treu comptes.
De qui és la finca?
Els senyors són de cal metge Lliteres. La finca té devers set quarterades, i se n’han menjat qualque bocí, per fer la pista dels cavalls i per fer el torrent i quan es va establir Maderas Fullana. Quan arribàrem aquí no hi havia ni aigua ni llum. Només hi havia un llum de butà, que encara el tenc per aquí dalt. I ens arreglàvem així. Fins que la senyora va decidir de mirar si hi havia aigua. I ara en tenim. Hem arribat a sembrar cinc quarterades de patates. També sembràvem tomatigueres, pebrers, per a l’empotadora de Campos. Sempre hem viscut de fora vila.
Teníeu bísties.
Teníem cavalls per fer feina, fins que la senyora ens va posar un tractor i vàrem llevar la bístia.
Us en deveu fer creus, de com ha canviat Mallorca durant la vostra vida…
Sí. Però jo no he canviat. Ja està clar que he canviat de segons què. Sempre he duit el mateix estil de vida.
I com és, aquest estil?
Sempre m’he conformada amb el que he tengut. Gràcies a déu sempre hem estat bons i no hi importa anar a cercar res més.
Voleu dir que no heu anat de viatge?
Sí, he estada a París, a Cantàbria, a Menorca. Però és una cosa que no em crida l’atenció. No em fa il·lusió anar-me’n, perquè on estic bé és aquí.
D’uns anys ençà us veuen a les ballades i a les ximbombades…
Sempre m’ha agradat, però hi va haver un temps que no es feia. El ball es va perdre, i les ximbombades també. Això es va aturar, per a nosaltres. I n’Alícia (Olivares, reneboda de la madona Benvinguda) m’hi convidava perquè em deia que no hi havia cantadors ni ximbombistes. I així he arribat a tornar a entrar a corral. Aquesta setmana passada vaig anar a una ximbombada a Sant Llorenç.
Recordau qualque glosador de quan éreu nina?
Hi havia en Calafat, però només el vaig sentir una vegada. També hi havia l’amo Andreu Ferrino i l’amo en Toni Banyoto, que en sabien, i ells dos es donaven les sabatades.
I vós no en feis, de gloses.
Qualcuna, però he de pensar un poc.
De vegades hi havia jovenells que rebentaven el ball. Es diu així? Què feien?
Esbucaven el ball. N’hi havia que tiraven mosques d’ase, d’altres que tiraven un brot de garrover al llum de carbur, o es discutien dins la casa amb tres o quatre… Els qui l’esbucaven solien esser els collers…
Qui eren els collers?
Els que estaven per la banda des Coll. Deien, “ja han vengut els collers, el ball ja no ha anat bé”. No se’n pensaven cap de bona. En sentir parlar dels collers, qualque cosa passava. Una vegada passaren per Can Copet, que és davant Mendia, tenien plats a defora, i els trencaren tots. O deixaven l’arada penjada al tornall. Sempre en feien qualcuna.
Quan éreu nina no devíeu veure cap turista.
Molt pocs. Em record que conràvem un bocí de terra devora la Font Nova, a la carretera del Port. I me n’anava a la carretera a veure les camiones que ja anaven a les coves del Port, a les dels Serveres, perquè les dels Hams encara no estaven obertes.
No en devíeu veure, de cotxes, tampoc.
El metge Ladària vell va posar un cotxe, una carraca, que dèiem. I en Toni de s’Hort també va tenir un taxi que anava amb gasoil, o amb clovella d’ametla.
I on més anaven, els turistes?
Més envant se n’anaven al Palau, que hi havia les perles. N’hi havia que deien… “ens duran les malalties…”, i efectivament tenien raó, ens han duit malalties i moltes coses dolentes.
També han deixat qualque dobler, però.
Sí, n’han deixats, també. El meu germà va posar una tenda al Port i crec que li va anar molt bé.
Hem fet una bona xerrada.
Sí, jo ho trob. I no t’he contat cap mentida, no n’has de posar cap tu en escriure-ho, ara.
Si en posava cap seria de descuit.
Sortim a defora i li deman per fer una foto, a la tia Benvinguda. “I ja la pots fer a la foto, però avui he anat a la perruqueria i trob que m’han deixat aquests cabells molt per enrere”. “Idò jo trob que estau molt bé”. “Ès, i has vengut amb bicicleta, tu també”, i li dic que sí, que faig més via amb la màquina que a peu o que amb cotxe. La madona Benvinguda, m’acomiada alçant una mà: “Passa gust de la feina que fas”. I partesc per la camada. Són les dues, hora de sortida d’escola. En dues pedalades som al Molí d’en Xema que avui tothom coneix, que ni és molí, ni és d’en Xema, però és un col·legi. I qued meravellat de poder trobar i viure dos Manacors que són tan a prop i tan enfora al mateix temps. El que guarda dins la memòria i dins el viure la tia Benvinguda, i el que creix i s’escampa dins les escoles com una llavor que encara no sabem si serà blat o serà cugula.
