“Per a vós, només hi havia uns monstres, bords, entravessats de mala bava, imperdonables. Aquells, sedegosos de sang, folls de matera, aquells que descobríreu, esgarrifat d’evidència, la nit del genocidi del Poble nostre.
-Guarda’t, fill meu, d’ells. Vigila a totes hores i en tot lloc.”
Així de contundent era en Jaume Santandreu (Manacor, 1938-2025) quan parlava dels botxins de la repressió a Mallorca durant la Guerra Civil. Perquè fou un d’aquells capellans que mai no callaren en aquest país nostre en el qual quan s’aixeca una pedra brosta el residu de la immundícia criminal d’un temps anterior i la misèria feridora i estructural on hi ha els exclosos, els sense sostre i tots aquells que acumulen infortuni i la vulnerabilitat més severa. Fou un home de clam i de paraula però també de fets. Molts fets i accions potents. Toxicòmans i politoxicòmans, sense sostre, sidosos, malalts mentals, persones amb les mans, l’esperança i les butxaques escurades per la dissort (i la injustícia) conformaven un univers sovint ignorat (i ocultat) per la societat i les institucions. Per això la seva opció de lluita social contra marginació social de la gent malalta i sense recursos.
Als anys 70 del segle passat es va fer capellà-obrer en el món de l’hoteleria en el qual treballà en favor d’un bon grapat de persones que vivien en els soterranis dels hotels. Allò era la primera baula d’una cadena de fermesa que el portà a vertebrar un moviment en favor dels exclosos engegant caus d’acolliment i solidaritat com la Sapiència, l’Hospital de Nit, es Refugi o Can Gazà. Davant aquella realitat mai no va callar, posà el dit en la nafra i polemitzà sense cap mena de complex fins a convertir-se en un personatge en alguns moments incòmode per a l’Església (deixà el sacerdoci el 2010). La profunditat de la seva vida i el seu missatge el convertien en un roc dins les sabates. Més encara quan s’implicà políticament, primer en el Partit Socialista de Mallorca i més tard com a impulsor d’Esquerra Republicana. “El Déu que han creat els poderosos per dominar-nos no pot existir mai”, assegurà en més d’una ocasió. D’allò el 1980 en feu un poema:
És la nissaga aquesta
de bastards esguerrats,
que anomenen poder, llei o església,
que aixeca plet encara
per si és penjoll o trau.
Nascut a Manacor, allà on la guerra deixà reguerol de sang espessa i una munió de nafres que perduraren durant decennis. En uns moments en els quals aquells succeïts encara s’explicaven en veu baixa (era el 1983), Santandreu vertebrà la primera entitat memorialística en honor, homenatge i reparació a les víctimes: el Comitè de son Coletes, en referència al cementiri i escenari de crims i tota casta d’abusos (els darrers anys els cossos d’aquella barbàrie han estat exhumats). Perquè Mallorca, aquesta terra nostra, també fou terra de botxins i repressors.
Per als que hem nascut als anys setanta i vuitanta del segle passat Jaume Santandreu es convertí en un vertader referent. Per les seves accions i paraules contundents. Per les seves iniciatives perdurables. Perquè sempre baixava a l’arena i bregava per donar una ditada de mel a qui més patia.
Ara ens sentim una mica més orfes en aquests temps nostres en els quals la superficialitat deambula en forma d’influenciadors amb gran poder de persuasió, tergiversació i de manipulació, sobretot entre els més joves (sovint cap a postulats reaccionaris, intolerants i feridors disfressats de postmodernitat). Perquè en Jaume era un intel·lectual, poeta, narrador, obrer, polemista, fanal, fitora i molt més. “Són tantes coses, Jaume, tantes de coses!”, ha escrit l’activista i escriptor Bartomeu Mestre, el qual destaca el “poder immens capaç d’emocionar, de commoure, d’engrescar” i afegeix que “has sabut aclarir i ens has fet aclarir moltes de coses: de quines egües venim i per quines tresques hem d’agafar els tapins per arribar a la terra promesa. Ens has brindat metàfores, vivències… tantes coses, Jaume, tantes de coses!”.
El vaig conèixer a principis dels anys 90, quan jo era un jove universitari i tenia pretensions de ser un jove militant, culte i informat. Vaig anar amb un bon amic, en Rafel Gelabert, a la presentació de la biografia que li feu Víctor Gayà amb el títol El sexe del profeta. Vaig quedar sorprès i admirat per la potència del personatge i de la persona. Del missatge, dels fets i les maneres. Des d’aquell dia vaig engreixar la llista dels seguidors i encuriosits per tot allò que feia. És clar que tenia detractors i enemics perquè mai no deixava ningú indiferent i mai no li varen poder tapar la boca quan apuntava al radical, als elements responsables de tanta desigualtat i els que considerava responsables.
El passat 31 de maig Jaume Santandreu ens va deixar. Els mitjans de comunicació es feren ràpidament ressò del seu traspàs i la ciutadania abocà de forma massiva missatges de condol, record i homenatge al vell lluitador. Al referent que amb el seu traspàs ens deixa una mica més sols, com a mallorquins amarats de catalanitat, en la lluita i perseverança per un món més just.
PD: Santandreu publicà els poemaris Dos pams d’home (1971, premi ciutat de Manacor), Nu – poemes (1972), Coratge d’un mot (1975), Cançons per al meu poble (1979), Inventari de nit (1980), En nom del pare (1983), Nissaga de sen (1985), El cos de l’estimera (1989), Inventari d’oratges (1993), Tristesa amant (1995), Paraula de poeta (2002) i Estopa encesa (2005).
També ha escrit un bon grapat de llibres en prosa, com per exemple El denari del profeta (1988), Descalç al carreró de les serps (1988), Mortuus Dei (2002), Catedral amb armaris (2004, primer premi de narrativa gai-lèsbica Terenci Moix), Virreis de la misèria (1988), Encís de Minyonia (1997) i Déu meu (2018), entre d’altres.
