Sergi Mateu i Vives (Sabadell, 1955) és un actor de teatre, cinema i televisió i delegat de l'AISGE. Es va formar a l'Institut del Teatre i a la companyia de Iago Pericot i el seu treball de final de carrera va ser, precisament "L'última cinta de Krapp", que ara revisita un grapat d'anys després sota la direcció de Boris Rotenstein. La peça de Samuel Beckett és un un viatge emocional i filosòfic que convida l’espectador a reflexionar sobre la pròpia existència a través de Krapp, un home que revisa les gravacions que va fer de jove, confrontant els seus records, decisions i somnis. La podreu veure a la Sala La Fornal els dies 25 i 26 de gener a les 19 h. Parlam amb l'actor sobre l'espectacle
Com sorgeix aquest projecte?
Amb el Boris Rotenstein ja havia tingut una experiència teatral, quan ens va dirigir amb La Gavina de Txékhov l’any 2016 i ens vam entendre molt bé. Ell em va proposar de fer alguna cosa només per mi, en format de monòleg i havia pensat en aquest peça. A mi em va entusiasmar perquè curiosament aquest va ser el meu treball de final de carrera, però llavors tenia 18 anys. En aquell moment va ser molt agosarat posar-me amb un text tan complex com aquest. Quan recordo aquell muntatge, penso que va ser interessant sobretot a nivell escenogràfic, però jo, tan jove, a nivell de comprensió de tot el que vol dir Beckett amb aquesta obra crec que em vaig quedar en un nivell molt superficial.
I com t’has retrobat amb el personatge?
Aquest personatge és un recull de tota la seva vida i el que puc aportar ara com a actor és molt més profund, amb moltes vivències meves a nivell personal que no tenen res a veure amb el personatge, però que crec que amb tants anys de professió també sumen. Estam parlant d’un personatge que ens conta el fracàs de la seva vida. El Boris precisament ve de l’escola russa i que sempre demana als actors que no interpretem: vol que siguem els personatges. En aquest sentit, el procés ha estat molt diferent.
Com l’heu viscut?
Ens va enganxar la pandèmia just quan hi començàvem a treballar i això ens va partir els assajos. El personatge, cada any fa un ritual que consisteix a fer una gravació el dia del seu aniversari i això fa que l’obra tingui dues parts molt diferenciades: aquestes gravacions i la resta. Nosaltres, la part de les gravacions que ell escolta quan té 39 anys ho vàrem assajar a través de Zoom durant el confinament. Després ja vàrem atacar la part del personatge en el moment en què passa l’obra, quan té 69 anys. Va ser un procés molt dur de treball, molt profund i crec que el resultat és molt positiu. La gent ho ha agraït molt.
El fet que fos en pandèmia imagin que encara li dona més pes, idò. El pas del temps, les decisions vitals són temes clau de la peça. Com has viscut a escala personal i professional el fet de revisitar aquesta obra, essent l’únic intèrpret sobre l’escenari?
Ja tinc alguna experiència fent monòlegs, però és cert que el muntatge d’en Boris [Rotenstein] és molt sobri. El personatge no té cap consciència del públic, tot i que, evidentment, l’actor sí que la té. És com un primer pla, amb un focus sobre la taula i és el personatge amb la seva veu, les seves emocions i les seves vivències. Se centra tant en el món personal del personatge que fins i tot en diverses funcions ens ha passat que quan acaba l’obra, quan s’atura el focus de sobre de la taula, que deixa molt clar que és el punt que posa fi a l’espectacle, la reacció ha estat el silenci absolut. Fins i tot una vegada el públic va aguantar dos minuts de silenci perquè estaven tan ficats en la seva història que no poden aplaudir. Des del punt de vista de l’actor, que passi una cosa com aquesta, és molt maco.
Tot i ser una obra que no és actual, connecta amb la nostra contemporaneïtat, no?
Totalment. En Krapp és com un mirall que poses davant de cada ésser humà que està mirant l’obra i que demana “ha valgut la pena la teva vida? Has fet només el que tenies ganes de fer o no?”. Només aquesta pregunta ja és molt dura per a l’espectador i això, clar, és universal. Fas el que et diu el cor o fas coses per superficialitat, per guanyar diners, renunciant a la teva vocació?
Com has treballat en aquesta dualitat entre les veus del passat de les gravacions i la veu del present del personatge?
Hi ha un joc de temporalitats molt diferents. Hi ha un moment en la cinta en què la veu de 39 anys, també agafa una cinta anterior, de quan tenia 29 anys. Per tant, hi ha tres capes: el jove, que té ganes de menjar-se el món; el Krapp de mitjana edat que renuncia al més important de la seva vida per voler ser un escriptor famós i el de 70 anys que es diu a si mateix que tot plegat no ha valgut la pena. Jo personalment no tinc res a veure amb aquest personatge perquè sempre he fet el que m’ha vingut de gust fer. He renunciat a moltes coses, però he seguit la meva vocació, la major part de les vegades he pogut triar el que he tingut ganes de fer i m’han interessat coses diverses dins del meu àmbit i per això he interpretat, però també he escrit, per exemple. La reflexió és positiva si posem sobre la taula la professió d’actor perquè es tracta d’un ofici dur, amb molta competència i dificultats. Quan una persona jove em demana consell sobre això, sempre li dic que és demani les coses des de l’honestedat i que tingui un pla B, perquè no és una professió segura i és molt dura. Si un té moltes ganes, crec que pot tirar endavant, però no és un camp de flors i violes.
Ja que parlam d’això, què creus que necessita el sector per millorar?
Crec que cal que tothom tingui molt clar que la cultura és un valor essencial, L’estat s’hauria d’emmirallar en països com França o Anglaterra i no dedicar només el 0,5% del pressupost. Ja no només a nivell social sinó també a nivell econòmic, això a la llarga, retorna.
Voldries afegir alguna cosa més, en referència a l’espectacle?
És un monòleg que han fet grans actors i és una espècie de necessitat per un actor. És un personatge despullat, ell amb ell mateix i és molt difícil de trobar dramatúrgicament. És un viatge fantàstic, una gran experiència. I em ve molt de gust tornar-hi. No hem pogut fer moltes funcions perquè ens va enganxar la pandèmia i quan ess va tornar a posar damunt la taula, jo tenia altres compromisos professionals. Ara reprenem el procés i em fa molta il·lusió perquè és un espectacle que sempre estarà viu. A més, no he estat mai a Manacor i em fa molta il·lusió tenir aquesta experiència. Espero que la gent no tingui por del monòleg perquè es trobaran amb una experiència de vida i es podran fer preguntes i reflexions molt interessants. Des del punt de vista d’experiència cultural, és molt enriquidor perquè passen coses des del punt de vista emocional i intel·lectual i aquest ha de ser sempre l’objectiu del teatre.
