Fa trenta anys que Sebastià Alzamora va guanyar el premi Salvador Espriu per Rafel, aquell seu primer llibre de poemes que va publicar a Llibres de l’Escorpí d’Edicions 62. I en fa alguns més que Rafel, l’amic, la persona, va morir. Ara l’editorial Lleonard Muntaner ha reeditat un llibre que va marcar una generació, un volum icònic que romania descatalogat i que ara torna a les llibreries. Dissabte dematí, a les 12h, Alzamora serà a Món de llibres, acompanyat per Miquel Àngel Adrover, autor del pròleg i pel glosador Mateu Xurí.
Presentes la reedició de Rafel, el teu primer llibre de poesia. Com va sortir la idea de tornar a publicar-lo? És cosa de l’editorial? O ho has impulsat tu?
Va ser idea de l’editorial, fins al punt que va ser Maria Muntaner que encara dins l’any 2023 m’avisava que dins l’any que ve faria trenta anys, que vaig publicar Rafel, i vaig quedar de pedra perquè sabia que feia molts d’anys però no tenia present que ja fossin trenta. I d’altra banda, també em sabia greu que el llibre feia temps que estava descatalogat. Tot plegat ha estat de la millor manera, perquè surt una nova edició, en una col·lecció com La Fosca, que és una de les col·leccions de poesia en català més brillants que es publiquen en aquests moments, i coincidint amb un altre trentè aniversari, que és el de la mateixa editorial Lleonard Muntaner.
Fa la impressió que Rafel va marcar tota una generació de joves d’aquell moment, tant per l’impacte del tema, com pel fet d’haver guanyat un premi de prestigi com el Salvador Espriu. Ho veus així, tu, també?
Normalment no penses en els teus llibres en aquests termes, pensant si n’hi ha un de més representatiu, o de més estimat pel públic, perquè tu tendeixes a mirar-te’ls d’una altra manera. Però sí que puc veure que Rafel té una estima generacional, de la gent de la nostra edat, que es recorden del llibre, i que veig que el tenen present i que els fa il·lusió que torni a sortir. I alhora també veig que hi ha gent més jove que l’ha llegit i que l’aprecien i que el consideren una lectura que ells també recorden. Em va fer molta il·lusió que el llibre, en la seva reedició, pogués dur dos pròlegs. Per una banda, el pròleg original de Miquel Àngel Riera, que era en el jurat i a qui vaig demanar el pròleg en el seu moment. Per l’altra, en aquesta nova edició he demanat el pròleg a Miquel Àngel Adrover, que és un poeta molt més jove que jo. És curiós, perquè quan ets jove et fa il·lusió que t’acompanyin els majors, i quan ets més vell et fa il·lusió que t’acompanyin els més joves. Adrover és un poeta excel·lent, pels dos lilbres que ja li he llegit, i m’havia dit que havia llegit Rafel i que li havia agradat. M’agrada veure que el llibre s’aguanta viu per als seus contemporanis.
El pretext del llibre, la motivació, és la mort d’un amic teu. Rafel és un llibre de dol? De catarsi? D’esperança?
O un poc de totes tres coses. És un dol però ja en fred, amb distància, perquè quan vaig començar a escriure el llibre, ja havien passat uns anys de la mort d’aquest amic. Però també és un llibre de celebració que parla sobre joves. En aquest cas, trobam una persona jove, que dialoga o s’adreça a aquesta persona morta, com si volgués posar-lo al corrent d’allò que ha succeït d’ençà que va morir. I a aquests joves els passen les coses que passen als joves. Surten de nit, descobreixen coses, s’enamoren, s’emboliquen, es desenamoren, descobreixen el món en què viuen i constaten que és un món terrible, violent, fosc, en molts d’aspectes, i això no els lleva, però, les ganes de viure.
Hi havia una intenció catàrtica, d’alliberar-te d’aquell dolor. Ho va aconseguir, el llibre?
Sempre en l’escriptura hi ha un espai per a allò que tu mateix no tens previst d’escriure i per intentar estar cabal amb allò que t’inquieta, que et mossega, o et desequilibra. Per tant, segur que una part d’aquesta introspecció segur que hi és, en el llibre, però també hi ha constatació de la presència dels morts, que és una idea que ha anat sortint en els meus llibres. En Rafel va ser el primer mort que em va trasbalsar, tot i que havia perdut alguna persona de la meva família, sobretot la padrina. Ho vius d’una manera diferent quan és una persona vella o quan és una persona jove com tu. Hi ha això, la constatació que els morts passen a convertir-se en presències i t’acompanyen.
És inevitable que aquest nou Rafel hagi passat per una revisió, encara que sigui merament formal…
He procurat que fos una revisió meticulosa però també respectuosa al llibre original. Em pareixeria una mica il·lícit que l’home de 52 anys, ara ja 53, es posàs a esmenar el jove de 21 que va escriure el llibre, perquè evidentment jo ara escriuria el llibre d’una altra manera. Les esmenes i les correccions, que hi són, tenen el pròpòsit que pràcticament no es notin. Hi són a nivell formal, a nivell de construcció d’algun vers, alguna frase que no acabava de ser afortunada perquè per ventura no tenia la claredat suficient. Però vaja, fa falta llegir els dos llibres un devora l’altre per adonar-se de les modificaions.
Eres un poeta jove, quan vares escriure aquell llibre, però tenies una cura especial per la forma. No és habitual trobar un poeta jove escrivint decasil·làbics… Des de les avantguardes que pareix que les formes clàssiques són vistes amb precaució. I això també degué agradar a Miquel Àngel Riera, a qui tant agradaven també els versos decasil·làbics.
La qüestió formal sempre és fonamental, i en tots els casos, sempre la tenc present. En la poesia i en l’art d’avantguarda, la forma és essencial, pot parèixer que no, però el poeta més avantguardista que puguem pensar té una gran cura per la forma. Les avantguardes sempre m’han atret i formen part del meu llenguatge literari. En aquest cas, però, va manar una cosa que de vegades es diu que és el primer vers. El primer que va venir va ser el primer vers: “Avui ha fet cinc anys que et vas morir”. D’aquí va sortir el primer poema, i després el segon i el tercer, que vaig veure com una unitat, com una secció. Després em vaig plantejar repetir aquesta estructura fins a deu vegades, amb una coda final, que era un llenguatge minimalista que m’interessava i que coneixia a través de la música, amb autors com Philip Glass o Michael Nyman. No hi havia una intenció de fer-me el classicista, sinó d’otar per una eina que a mi em resultava útil per a allò que volia contar o volia dir. La forma és fonamental, però és l’eina, no la finalitat, per acabar dient allò que vols dir. Al llarg dels anys m’ha agradat fer servir diferents possibilitats formals, tant en vers com en prosa.
