Ca Ses Cusses va ser durant anys un dels llocs de referència de molts de manacorins, sobretot d’estirp pagesa, que hi anaven a cercar les espècies per fer les matances. Hi podies trobar una arengada, bacallà salat, olives, i cafè. “Els anys noranta en arribar el temps de matances dúiem 1.000 quilos de pebre bord. Ara en duim 50 i ens en sobra”. Són, aquests darrers vint anys, els que han marcat un canvi radical en la Mallorca que havíem conegut. A final del segle XX encara eren moltíssimes les famílies que feien matances. “Avui ningú vol menjar porc, i els pocs que fan matances, no maten el porc, van a comprar la carn i pasten la sobrassada ells”.
Biel Carrió (Manacor, 1958) és l’amo de Ca Ses Cusses, que ara es jubila i que deixa el relleu a la seva filla Àngela, que ja feia alguns anys que hi feia feina amb son pare i amb qui havien duit a terme la remodelació que ha deixat l’emblemàtica botiga manacorina tal com la coneixem ara.
Tres unces són cent grams
Són 130 anys d’història que saünyen per dins aquestes parets gruixades, amb grans arcs i grans pedres, amb la balança de sempre… Ca Ses Cusses deu ser l’únic local de Manacor on encara van amb unces i amb lliures. “Vaig haver de posar un paperet devora el taulell perquè al principi la meva filla no s’aclaria amb les mesures. Ara ja ho du rodat”. Tres unces són cent grams…
“Hem canviat la botiga i hem canviat els clients. Ara ja no ve gent a comprar una botella de llet, o dues arengades. Ve gent a berenar, a comprar un cafè especial, o unes espècies. Venen turistes residents, també, amb un poder adquisitiu alt i que cerquen aproximar-se a la cultura i a la manera de viure d’aquí. I això ho poden trobar a Ca Ses Cusses. Aquesta mescla els atreu, i això és normal”, diu Biel Carrió.
I és aquí, en aquest espai que ocupa l’antiga pallissa i el pati de cal marquès de Cotoner que hi ha una cafeteria, on s’hi han fet petites representacions teatrals o concerts de música en directe.
De fet, diu, “quan es va morir ma mare, la meva filla encara estudiava, i no pareixia que hagués de tornar. Quan ella es va decidir a tornar cap aquí, jo sabia les possibilitats que tenia el local, jo sabia que això que veim ara hi era, i de fet això era el meu somni. El local era nostre, ho havíem de provar nosaltres dos tots sols. No hi perdíem res, perquè si no anava bé, tot quedava dins ca nostra”.
Ca Ses Cusses va obrir el 1895 i Àngela Carrió és la cinquena generació. La repadrina de Biel Carrió va ser qui va comprar dues de les tres parts d’aquesta casa, que havia estat la residència del marquès de Cotoner. Es tracta, sens dubte, d’una de les cases més antigues de Manacor. De fet, a banda del celler que hi ha a la part de davant de la casa, el subsòl de Ca Ses Cusses està foradat de pertot, amb dues sitges imponents, una de les quals havia estat emprada per la família de Carrió com a cisterna. També a la part de davant de la cotxeria, davall, hi ha un aljub.
Inicialment, diu Carrió, “hi devien vendre verdures. La meva padrina va ser una dona de les que avui deim emprenedores, i el meu padrí va ser un menet de cordeta. Figura’t que els anys quaranta i cinquanta, la meva padrina feia finques. Tots els plànols que hem vist sempre, estaven a nom seu”.
Va ser després d’aquell inici verduler, que arribaren les espècies. “Ca Ses Cusses es va convertir en un distribuïdor per a les botigues que hi havia a Manacor i també per foravila”, diu Carrió, que recorda perfectament els anys setanta i vuitanta veure la plaça estibada de gent. Quan li demanam si intueix o s’imagina una solució que posi remei a la decadència de la Plaça, ens diu que “no sé si el problema és la plaça o la mateixa societat, perquè hi ha altres places al món que funcionen. Es tractaria de saber-la incentivar o de dur-hi qualque cosa que la pugui fer atractiva”, alhora que reconeix que “Manacor no té un volum de gent suficient per mantenir una botiga especialitzada, i tampoc no és prou gran perquè hi hagi una activitat suficient a un lloc com la Plaça de les Verdures”.
“Torràvem el cafè de nit, perquè no se sentís tant l’olor”
A Ca Ses Cusses torraven el cafè, que el temps de la postguerra duien d’estraperlo. Era per això que “el torràvem en la nit, perquè la gent no sentís l’olor de cafè”. A Ca Ses Cusses, a la cotxeria, hi tenien un molí: “Molíem el pebre, i s’havien de tapar amb un mocador banyat perquè no els entràs dins el nas”. El transport, recorda Biel Carrió, “no era com ara. Quan mon pare comprava formatge en comprava cinquanta peces que li durassin per tota la temporada, i cada setmana l’havien de girar i untar. No és com ara, que si has de menester dues peces te les duen l’endemà. Un temps aprofitaves molt més els viatges”.
A Ca Ses Cusses també duien bacallà. “El teníem dins dos caixons de fusta tot l’hivern. Si ara Sanitat veiés això ens tancaria a tots”, comenta amb nostàlgia.
Per a Biel Carrió, aquest negoci familiar té una càrrega sentimental important. Va ser per això que amb l’arribada de la seva filla Àngela al negoci decidiren ampliar-lo a la banda del pati i la cotxeria amb una part de cafeteria on es poden fer cafès, infusions i panets per berenar. “Obrírem això per necessitat”, diu Biel Carrió. “perquè una botigueta com havia estat un temps no tenia sentit”. L’obertura dels hípers va significar un cop molt important per a Ca Ses Cusses i per a tots els comerços de proximitat, i també de la plaça de les Verdures, de la qual aquest negoci d’espècies, cafè i arengades ha estat sempre una part indissociable.
Ara, amb la retirada de Biel Carrió, Ca Ses Cusses mantendrà la seva estructura actual, però la família en regentarà només la part de botiga. En canvi, l’espai de la cafeteria serà gestionat per la gent del restaurant carrioner Es Torrent. “Vengueren un dia a berenar i ens digueren que cercaven un espai per poder vendre els seus productes i va ser aquí on vàrem veure aquesta possible sortida. En parlàrem… ens entenguérem i així ho farem”. “Tallar tot aiòx en sec em feia por”, diu Biel Carrió, que ara ja jubilat, podrà continuar participant a la seva manera en el centenari negoci de Ca Ses Cusses, un espai entranyable i modern alhora. Molt manacorí, i obert al món.
