“Hem d’assumir en quin moment estam. Fent un símil futbolístic, podem dir que els darrers deu anys teníem el control de la pilota, i eren els altres els qui havien de córrer darrere nosaltres. Ara, en canvi, són ells qui tenen el control i som nosaltres les qui correm i ens cansem”. Patri Vallejo, coautora del quadern Feminisme en disputa, que es presentava dissabte dematí al flamant Espai Goya, explicava quins són els nous reptes que viu el moviment feminista a l’actualitat. El quadern forma part de la col·lecció editorial Quaderns de Tanyada.
Per a Vallejo, hi ha tres conflictes que posen en qüestió i en controvèrsia el feminisme avui: “El primer és la reacció antifeminista que ha aparegut contra l’onada feminista dels darrers deu anys. El segon, contra els qui s’intenten apropiar, en el que coneixem com a feminisme de mercat, el feminisme liberal o l’institucional. I el tercer contra nosaltres mateixes, amb els límits que ens hem posat entre nosaltres com a moviment”.
A la taula rodona, organitzada per Endavant i el col·lectiu Tanyada, i moderada per Bel Duran, hi participava també Xisca Mas, que apuntava que “el capitalisme neoliberal ha tengut conseqüències catastròfiques per als moviments d’emancipació”, en referència a l’auge de “l’extrema dreta, l’individualisme i el benefici econòmic” com a mostra de la cultura del capitalisme, “que ara mateix ens guanya la partida a nivell de les idees”. Mas insistí que “les lluites internes també ens han debilitat”.
Per a Catalina Serra, “aquest llibre és un instrument perquè ens ajuda a tenir un ordre mental per generar un marc global que és complex, i alhora clar. Les opressions hi són, emmarcades en el món laboral”. Serra apuntà “la voluntat de jerarquització social per part del sistema per poder permetre una opressió laboral”. La militant manacorina alertà que “no tots els espais de debat són útils. Necessitam espais sans, segurs, tolerants, sabent que tampoc no podem tenir postures rígides, sinó consensuades”.
Per part seva, Patri Vallejo convidà a valorar, “com ens afecta la ideologia del neoliberalisme. Com a mostra, veiem que estan augmentant els matrimonis, i això et mostra una tendència social”. I afegí en referència a la pujada de l’individualisme avui que “hem de comprendre que una sola no se salva mai, o ens salvem a totes o no se salvarà ningú. No estem al marge de les idees reaccionàries i liberals del món en què vivim”.
Catalina Serra puntualitzà que “és important que el feminisme activitat sigui autogestionat i apartat de la institucionalització i que sigui capaç, així, d’arribar a debats propis i sense ingerències d’elements externs. Hem de ser capaços nosaltres mateixes de ser referents”. Serra apel·là a la unitat del moviment feminista “amb l’anticolonialisme, el discurs ambiental, l’ecofeminisme, la interdependència entre les persones i la natura, i les comunitats oprimides pel capital en general”.
Xisca Mas apel·lava a la solidaritat i la consciència amb les dones empobrides del món, a llocs de guerra i a llocs postcolonitzats. Ho hem de conèixer, però també hem de conèixer les dones que estan devora nosaltres, a partir de la vida quotidiana. Sense perdre mai de vista que estam en contra del patriarcat, del capitalisme i del racisme. Hem de tornar a situar el feminisme dins l’esquerra, perquè abans per ventura aquest enfocament no era tan necessari com ara”.
Mas també lamentà que “hem oblidat la sororitat perquè hem hagut d’entrar dins un debat que ens ha imposat la nova llei espanyola i que ens ha dividit com a moviment, cosa que em preocupa i no m’agrada. Però vull reivindicar l’esperança com una disciplina, com una obligació: tenim l’obligació de tenir esperança”.
Segurament per això Catalina Serra afegia que “necessitam que el jovent estigui polititzat. Ens falta politització. Hi ha molta de gent que es caga en tot però que alhora diu que no l’interessa la política. Un ateneu, un espai de joves, un esplai, ajudaria a crear una efervescència política que necessitam . Els instituts formen part de la institucionalització”.
Patri Vallejo concloïa que “no podem tenir uns debats propis si no ens organitzem i afrontem el debat i les disputes entre nosaltres mateixes. Hi ha hagut dues vies, negar el debat en nom de la unitat, o viure el debat com alguna cosa personal i més identitària”. “Allò personal és polític però hem d’entendre que el conflicte és polític, no personal”, acabava dient.
