- ENTRE BAMBALINES -
Em permetreu que defugi una mica de la temàtica purament teatral d’aquesta secció, però aquest darrer mes i, concretament la passada setmana, hi ha hagut tant de dolor que necessitava escriure’n alguna cosa per intentar entendre tot allò que està passant.
Gisèle Pelicot, Cristina Fallarás, Errejón. Noms, casos concrets, mediatització. A vegades pens que em desconnectaré de les xarxes socials per sempre perquè cada vegada que surt algun cas d’aquests m’afecta fins al punt de no poder seguir amb normalitat el meu dia a dia. I ties, hi ha tants moments com aquest en què necessitam conhort i no el trobam. I el més dur és adonar-te que el que consideraves un espai segur potser ja no ho és tant. Aquests casos fan que hi hagi converses (ja era hora, gràcies) i aquestes converses, moltes vegades, lluny d’aportar-nos aquesta comprensió que cercam esdevenen en autèntiques revelacions dels suposats aliats que tenim devora.
«Hoy me senté frente al espejo y nos vi a todas» vaig llegir a un post d’aquests que l’algoritme d’Instagram et mostra, i vaig pensar que sí, que totes ens hi veim d’una manera o una altra, que totes hem patit agressions, assetjament o violència, que totes hem descobert coses terribles o almanco qüestionables de persones properes, que totes hem sentit que allà on creiem que podíem sentir calidesa sols hem sentit rebuig i confrontació.
«No mesclis emoció amb política» em va dir un amic. Ostres, quina gran revelació! Gràcies! Llàstima que el que és personal sigui polític. Llàstima que no entenguis que l’activisme parteix d’una necessitat personal i moltes vegades emocional d’intentar canviar les coses i lluitar per allò que és just. Llàstima que siguis un home dient a una dona que no sigui emocional. Llàstima que a partir d’ara em plantegi si de veres vull un amic així.
Estam obrint els ulls. I crec que allò que ens està començant a provocar més dolor a l’hora de gestionar aquestes situacions és precisament això que també es comentava aquests dies per xarxes: adonar-se que els masclistes també són dels nostres. Que ja ho sabíem, eh? Que entre nosaltres ens ho explicam tot i tenim tots els noms. Però que comenci a ser cert de cara als mitjans, que comenci a sortir de veritat cap a fora, cap al món que els veu amb bons ulls. I que això, sense voler-ho, també comenci a destapar-ne d’altres.
Homes, per favor, feis autocrítica, nosaltres ja estam cansades de fer-ne, comença a ser el vostre torn també. I assenyalau als vostres col·legues allò que no estan fent bé, donau-los espai de reflexió, i si no funciona, assenyalau-los directament. Estic cansadíssima del discurset dels homes blancs cis-hetero que se senten atacats. Posau-vos en marxa, cony, i canviau allò que no us agrada, acceptau que hi ha d’haver reflexió i disculpes.
I sí, companyes de professió, amigues actrius, a poc a poc comencen a sortir noms «dels nostres» però se’n continuen protegint d’altres que totes coneixem, però no es diuen per què juguen molt bé el rol de «príncep salvador aliat amb ungles pintades» i, tanmateix, han fet la mateixa merda o pitjor, però si són joves i ens resulten atractius és molt més difícil assenyalar-los.
No passa res, temps al temps, tots cauran.
