Tot es va esdevenir com ja passa els darrers anys. Tot i les restriccions d’accés a la plaça de la Concòrdia decretades per l’Ajuntament, l’emblemàtica plaça santantoniera es presentava una vegada més estibada de joves i de gent de tota edat disposada a cantar a cor què vols els goigs del sant que, a la fi, ha aconseguit que la gent de Manacor se sentís orgullosa de la seva festa.
Després de la torrada, amb les graelles estibades de porquim i amb gent que havia de fer coa per poder posar damunt el foc el seu menjar, les emocions començaven a estar a flor de pell. Els joves s’arremolinaven al voltant de l’immens fogueró central plantat com sempre davant el molí d’en Cotà, el més imponent de la plaça.
Els cossos s’estrenyen i les distàncies entre els cossos es redueixen fins a fer el contacte corporal inevitable. Enmig del tumult, radiants d’alegria, la plana major d’autoritats de Palma es preparen per cantar. Maria Antònia Sansó i Magdalena Garcia fan d’amfitriones al president del Consell de Mallorca, Llorenç Galmés, i del portaveu parlamentari popular, Sebastià Sagreras. També l’exconsellera Núria Riera, amb una cama manacorina, és amb ells. L’equip de govern manacorí havia torrat a una cotxeria just abans de l’entrada a la plaça. Es degueren saludar, tots plegats, en qualque moment?
Però no ens desviem. Surt la banda de la cotxeria de ca na Catalina de les Fusteres. Els crits de joia se succeeixen. Sona el bombo, sonen passos-dobles i xarangues. La-la-la, la-la-la! Entre el foc, la gent i les cançons, tot ha pres una temperatura ideal perquè l’escalfor santantoniera rebenti en espires de joia i emoció.
Bombo! I primer cant de la cançó inicial. Tothom ja va a to. Els papers amb les lletres dels goigs estan preparats per engrosar-se sistèmicament com una ona de devoció al voltant del foc.
Comencen els Goigs. No hi ha dubtes ni vacil·lacions. És possible que bona part de la lletra no sigui compresa per molts dels joves que la canten. Però és igual, perquè la cosa ja fa el fet! L’execució és impecable. Arriben els contraris de Llucifer i tota la plaça, de forma indiscutible, de forma errònia i de forma coral canta que el dimoni, un any més, no és superbo, sinó superbò. És, potser, la gran metàfora de com ha evolucionat la festa i del protagonisme que hi han pres els dimonis i el jovent.
Vídeo: el “superbò” dimoni?
Avança el cant, i avança la joia. Canten alguns pagesos, hi deu haver qualque conrador a la plaça? És igual, també, perquè en arribar al “vilans de Manacor” la pell de gallina recorre tots els cossos complets dins una calidesa infernal. S’adrecen les espinades, els somriures són més lluents que mai. El poble reverdeix. I Manacor està orgullós de ser Manacor.
Després, quedarà la nit. I cadascú podrà fer el seu relat personal, a l’espera de tantes altres nits que encara estan per arribar i que vendran marcades pel ritme de la festa.
