“Va haver de fer la carrera tot sol, sense cap congregació darrere”
“En Jaume ha estat una persona molt especial. No n’hi haurà d’altre pus mai en la vida. No em faig a la idea que no hi sigui. Jo crec que hi ha un més enllà, i que allà on serà, continuarà sent en Jaume Santandreu, i mourà una altra curolla tot d’una. És una persona irrepetible”. Margalida Cortès ha estat de sempre una de les col·laboradores visibles a Manacor de Jaume Santandreu i Can Gazà. “Si feia res dolent li podies perdonnar, perquè totes les coses bones que tenia pesaven molt més”, diu Cortès, que recorda que “és ver que tothom l’ha ajudat, però també perquè ell sempre hi era. Si una persona no estava bé, ell dormia amb ella. I qui ho ha necessitat sempre ha cabut a Can Gazà. Qualcú a qui ja no volien enlloc a Can Gazà hi cabia”. L’exregidora a l’Ajuntament de Manaccor explica també que “per molt de reconeixement que li facin, no n’hi haurà mai a bastament, perquè “ “ha fet més coses que el que la gent sap. Allà hi pujava una barbaritat de gent a menjar, i llavors ell els donava doblers per davallar amb el bus. Tot d’una que tenia un dobler el donava, i després tenia faltes a altres bandes, perquè ho donava tot. El que va fer la gent per ell és molt menys de tot el que ha fet ell per la gent”.
En referència als residents de Can Gazà, Margalida Cortès explica que “els estimava més i tot que a la seva família, que a més també hi estava tota involucrada. Per a tota aquesta gent, allò és ca seva, cadascú té una habitació per a ell, llevat d’en Jaume, que era tan senzill que no ha tengut ni tan sols mai una habitació per a ell mateix”. A més, diu, “en Jaume ha tengut una parella que l’ha adorat i que ha fet una feinada i pens que ho hauran arreglat perque Can Gazà pugui tenir una continuïtat després d’en Jaume”.
Margalida Cortès recorda també el tarannà i el caràcter del capellà Collet: “Conviure amb tanta de gent és molt dur, i més amb persones com les de Can Gazà, que ell estimava amb bogeria, i ell tenia un caràcter per cada un”. És ver, diu, “que tenia la llengua llarga, que era egòlatra i que li agradava figurar, però tot això és una puça damunt un moix, perquè el que ell ha fet per la gent no ho farà mai ningú”. Cortès fins i tot fa una comparança: “Si compares en Jaume amb la mare Teresa de Calcuta, ella va tenir molt de costat, i Jaume Santandreu va fer la seva carrera tot sol. No tenia cap congregació darrere, al contrari, encara li posaven traves. En Jaume era com un ciclista o com un tennista, que han d’anar tots sols”.
“No puc dir més que coses bones. Si m’hi havia de barallar m’hi barallava, però tanmateix era bo. Dins el món no hi haurà un altre Jaume. No s’havia d’haver mort, hauria d’haver aguantat sense morir-se”, acaba dient Margalida Cortès.
“Sempre em demanava coses fluixes, com freixura o fetge de bou, perquè els residents de Can Gazà tenien el barram malament”
“Jaume Santadreu sempre deia que mon pare va ser un segon pare per a ell”. Joan Sunyer parla així del capellà Collet i de la relació que va mantenir amb son pare, l’històric militant comunista Miquel Sunyer. Des de Càrniques Sunyer, sempre han col·laborat amb Can Gazà: “En Jaume sempre em deia que li dugués coses fluixes, freixura, o fetge de bou… perquè els residents de Can Gazà tenien el barram malament, tots. I quan li faltava lleixiu o paper de vàter, o el que fos, també m’ho deia i n’hi dúiem”.
Per a Joan Sunyer, “per allà on passava, en Jaume donava una tranquil·litat enorme. Parlar amb ell et deixava relaxat en tot i per tot”.
També recorda, el copropietari de Càrniques Sunyer, que Jaume Santandreu, juntament amb son pare, Miquel Sunyer, i amb Joan Rosselló i Andreu Pasqual fundaren el Comitè de Son Coletes. “Després jo també m’hi vaig ficar, i fins avui”.
Jaume Santandreu va reivindicar sempre, que més que memòria havíem de fer justícia històrica.
“No cabia dins les estructures institucionals”
“El vaig conèixer abans de començar al seminari. El meu rector va ser un col·laborador seu durant aquells anys. Per a mi, tant el temps del seminari, com després, sempre va ser un ídol. Estava dins el col·lectiu de La Sapiència, i quan va créixer i es va haver d’institucionalitzar ell en va sortir, perquè no cap dins les estructures institucionals”, diu Antoni Amorós, rector de Manacor. “Sempre l’he tengut per una persona que ho ha donat tot pels pobres. És ver que també ens ha causat algun problema, com quan feia els sagraments de forma irregular…”, recorda el rector que afirma que d’ell “em quedaria amb els darrers temps, quan va presentar el seu darrer llibre i hi vaig tenir una petita intervenció. Ell va demanar perdó a l’església, que el va acollir amb els braços oberts”.
Antoni Amorós ens confirma que “el funeral l’oficiarà el bisbe. Hem fet exactament el mateix que a la mort de tots els capellans, sense tenir en compte que ll va dir que no volia ser capellà”. El funeral, no obstant això, serà un funeral a l’ús, “per desig exprés del senyor bisbe. Tot i així, per descomptat, estarà obert a tota casta d’homenatges com ara la participació del cor d’amics del seminari, que compartirà el cant amb el cor de Crist Rei”.
