En el context de la gestió cultural, els estudis de públic són claus, ja que es configuren com una eina estratègica per connectar amb el territori i per establir una via de comunicació sistemàtica entre la institució, els seus públics actuals, els seus públics potencials i aquells que encara no s’hi han apropat. És un element imprescindible dels projectes, pel fet que sense públic les manifestacions culturals estan mancades de sentit.
No obstant la seva importància, la realitat és que són els grans oblidats dins la gestió cultural.
En primer lloc, perquè la gran majoria d’estudis de públic que s’han duit a terme han caigut en una rutina burocràtica. Un exemple clar?, els tradicionals formularis sense un propòsit real de comprensió que només serveixen per complir amb determinats requisits administratius com la justificació de subvencions o memòries. Normalment, solen ser formularis previsibles, on es contemplen ítems com l’edat, la residència, el nivell educatiu, el grau de satisfacció, etc. Compten amb una metodologia rutinària, sense profunditat ni anàlisi real i ofereixen una aparença de resultats, amb xifres normalment amables però amb poc coneixement real. En definitiva, els manca la intenció analítica i l’escolta veritable del públic.
En segon lloc, perquè és molt freqüent que tant les àrees de Cultura dels Ajuntaments com les persones professionals del sector de la gestió cultural que conformen els grups de treball, solen ser molt reduïts. Inclús en molts de casos es troben formats per una única persona (com és el meu cas, per exemple), fet que comporta que el volum de feina diari dificulti l’execució d’un estudi de públic, ja que per tal que sigui efectiu i tengui un sentit real, ha de comptar amb diverses fases que, si bé és cert que poden tenir èxit sense ser excessivament complexes o costoses econòmicament (pel fet que permeten adaptar-se a qualsevol grau d’anàlisi), sí que comporten una dedicació important de temps durant tot el projecte.
Per tant, el que cal tenir clar és que un estudi de públic no és una acció puntual ni un tràmit administratiu. És un procés continu que acompanya el cicle d’un projecte cultural i permet escoltar, aprendre i transformar per orientar les pràctiques cap a la seva utilitat social. Cada fase respon a una necessitat concreta i ajuda a construir institucions més obertes, reflexives i compromeses amb la comunitat.
De forma molt resumida, podríem dividir el procés en les següents fases:
Fase de diagnosi institucional, la qual es realitza abans de prendre cap mena de decisió, prèvia als estudis de públic, ja que fonamenta els projectes amb dades i escoltes reals i es vincula directament amb la planificació estratègica de qualsevol institució cultural. Pot ser de dos tipus: estudi general de públics o estudi específic per a un projecte concret. El seu objectiu és entendre les relacions amb l’entorn, les dinàmiques internes que configuren la realitat actual de l’organització i el posicionament institucional.
Fase d’avaluació prèvia, que és la que s’implementa durant el disseny o desenvolupament del projecte, amb l’objectiu de detectar i corregir a temps mitjançant textos, prototips, recursos visuals o mediacions. Implica el treball amb petits grups representatius de participants.
Fase d’avaluació formativa, que es correspon amb la que s’executa durant el disseny o desenvolupament del projecte i que té per objectiu detectar i corregir a temps aquells elements que no acabin de funcionar. Es posen a prova textos, prototips, recursos visuals o mediacions i s’hi impliquen petits grups representatius de participants.
Fase d’avaluació correctiva la qual es du a terme durant la posada en marxa del projecte i té per objectiu ajustar-se al màxim mentre és viu. Ajuda a detectar confusions, punts febles o mancances, per la qual cosa permet modificar recorreguts, textos o comunicacions. Requereix l’observació constant i una actitud oberta. A més, és clau per a fer de les institucions organismes flexibles i aprenents.
Fase d’avaluació sumativa, que és la que s’executa al final del projecte i té per objectius valorar i revisar els resultats obtinguts, els objectius assolits, aprendre per al futur millorant els aspectes que calguin i alimentar futures planificacions. Combina dades quantitatives i qualitatives, ja que no només compta visitants, sinó que analitza l’impacte real del projecte. És recomanable contactar de nou amb persones participants en fases anteriors per observar si s’han produït canvis.
Pel que fa als mètodes i tècniques per estudiar el públic, és necessari combinar mirades qualitatives i quantitatives. No es tracta de fer servir moltes tècniques, sinó de triar les que millor s’adaptin a cada context, objectiu i recurs disponible. El més important és que l’elecció metodològica garanteixi que les dades obtingudes siguin significatives, útils i interpretables. Així doncs, algunes de les tècniques són les entrevistes individuals o grupals, els grups de discussió, els qüestionaris presencials o en línia, les enquestes autoadministrades digitals o físiques, l’observació directa, els sondejos a peu de carrer, els sondejos telefònics, els tallers participatius, els mapes emocionals o simbòlics o els diaris dels visitants, entre d’altres.
És important tenir en compte que cap tècnica és suficient per si sola, ja que la força d’un bon estudi de públic es troba en la combinació intel·ligent de mètodes i en la seva coherència amb els objectius plantejats. A més, aquests mètodes són molt més que una recollida de dades, car suposen una forma d’escolta estructurada, contínua i significativa que travessa totes les fases del treball cultural.
Conèixer al públic (tant el que assisteix com el que no) és la base de qualsevol institució o projecte cultural amb vocació de servei públic, especialment perquè és una estratègia de justícia cultural. No tan sols transforma les institucions per tal de passar del relat autoreferencial a una construcció compartida que crea significat i valor de forma col·lectiva, sinó que també garanteix l’accés i la participació equitativa, reflecteixen la pluralitat de veus i experiències i es consoliden com a organitzacions amb importància real per a la societat.
Així doncs, podem concloure que els estudis de públic no són simples tràmits, són una eina indispensable per a la transformació d’una gestió cultural eficient. Per això, les persones que ens dedicam en aquest sector, hauríem de donar-los l’atenció adequada i incloure’ls com una eina indispensable clau dins la nostra tasca diària.
