El passat dia 15 de març es commemorava el Dia Mundial de la Covid Persistent, una data que coincideix amb el cinquè aniversari de l’inici del confinament a l’estat espanyol. La Covid persistent és una afectació que es dona en algunes persones que han patit la infecció pel virus SARS-CoV-2 i que segons l’Organització Mundial de la Salut, afecta el 10% de les persones que han passat la infecció. La simptomatologia de la COVID persistent és molt variada. El més freqüent és la fatiga crònica, però també es pot patir dificultat per dormir, tos persistent, dificultat per respirar, mal de cap o dolors musculars i articulars, entre molts altres símptomes.
Xisca Adrover (Artà, 1976) és membre de COPAIBA, Associació de Persones Afectades per la Covid Persistent de les Illes Balears. Tot i que no ha estat diagnosticada oficialment, tot apunta que la pateix. En el seu cas, tot va començar amb mal de cap, una simptomatologia que sempre havia estat el seu punt dèbil: “Jo ja feia un tractament des de feia anys, però en aquell moment no hi havia manera que m’espassàs tot i el medicament que prenia. Vaig decidir anar a urgències un parell de vegades, vaig decidir telefonar al meu neuròleg i em va dir que m’haurien d’ingressar tres dies i provar altres tractaments. Em trobava molt malament i no podia més, ja tot m’era igual. Aquí em varen fer un test de Covid, perquè també tenia febrícula i jo mai en tenc. Ja me n’havien fet d’altres i sempre sortia negatiu i va ser en aquest moment que va donar positiu per primera vegada”.
Aquest va ser un dels primers casos, abans del confinament, el mes de novembre de 2020 i llavors li varen deixar triar si volia quedar ingressada o si volia partir a casa, estant aïllada a una habitació. “D’aquells dies gairebé no tenc ni consciència, em trobava molt malament, tenia desorientació i crec que mai tornaré a ser la mateixa”.
Des de llavors, el mal de cap, conta Adrover, és la simptomatologia que més li ha millorat perquè ha canviat el tractament i l’alimentació i tot i que està més bé que fa uns anys, perquè s’ha pogut permetre visitar altres metges per via privada, presenta des d’aquell moment, altres símptomes: “M’han diagnosticat fatiga crònica i síndrome de dolor crònic. Vaig tenint alts i baixos, però em va bé forçar-me a fer una mica d’activitat, tot i que molts dies costa arribar el vespre: acab les piles i és molt mal d’aguantar” diu l’artanenca. Així mateix, també té molt de dolor muscular i mal d’ossos, “com si fos una fibromiàlgia”, amb mal de cames i braços que segons relata, no era aguantador. Tot i aquesta simptomatologia, de moment, mai l’han diagnosticada com a pacient de COVID persistent: “No tenc cap dubte de què és així, però mai he anat a cercar el diagnòstic com a tal: el que sempre he volgut ha estat poder anar a un metge o un altre, perquè m’ajudassin a alleujar les afeccions que tenc i tenir una millor qualitat de vida”.
“Jo era una persona molt activa i fa dos anys que no faig feina. Vaig estar molts mesos de baixa, perquè feia feina de cara al públic i hi havia dies que no tenia forces ni per xerrar. En el dia a dia has de fer un esforç gran: jo tenc dues nines i don gràcies perquè el fet de tenir-les m’ha donat forces per aixecar-me del llit, acompanyar-les a l’escola i treure les forces”.
L’aventura dels pacients amb COVID persistent és que, com que no existeix encara una unitat específica per a tractar els pacients amb aquesta malaltia, han d’anar visitant un especialista i un altre, sense gaire coordinació. “Et fan fer proves per no res, perquè no dones positiu en res, però aprens a viure amb això: no te’n queda d’altra i hi ha coses pitjors, supòs” afirma Adrover.
De fet, aquesta unitat és una de les peticions que han fet des de COPAIBA, així com la “d’evitar la mort social dels pacients, ja que molts es troben incapacitats per a treballar, però no reben suport adequat”. Recentment, l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va donar suport a aquest col·lectiu adoptant un enfocament basat en els drets humans i es varen proposar mesures com ara assegurar finançament per a la investigació, establir centres especialitzats multidisciplinaris i millorar la formació mèdica. A l’estat espanyol, l’atenció varia segons la comunitat autònoma i això crea desigualtats en l’accés a tractaments i recursos. Des de COPAIBA reclamen una aplicació efectiva de les resolucions europees.
