Un any després del darrer, un altre. Miquel Serra és prolífic i ja té a punt les Consolacions, el seu nou disc, que ve acompanyat aquesta vegada d’altres novetats creatives i personals de l’artista manacorí.
Per què Consolacions?
Perquè les cançons i tot el que feim quan cream no deixen de ser petites consolacions que publicam per tenir la vida més bona de dur. El retorn del públic i els senyals d’afecte que generen també són petites consolacions de l’esperit. Ho vaig agafar d’un llibre francès del segle XVI o XVII, que tenia aquest mateix títol i amb aquesta mateixa idea.
Amb això vol dir que veus el fet creatiu com un acte catàrtic, d’expiació de dimonis, de vehiculació d’emocions.
Té unes quantes lectures. Fer cançons és una cosa que em fa molt de bé per a la meva salut mental i emocional, aquest fet de tenir obra que a mi em continuï interessant… i alhora fer la suposició que a la gent també li agradarà. Això m’omple molt, perquè aquest retorn que esperes tenir sempre és molt agraït.
El presentaràs a la Fornal, però ja sense banda, perquè també s’ha anunciat un concert a Can Lliro que serà el darrer amb banda. No és així?
Sí… és que hi ha més coses. Resulta que no sols surt un disc, sinó que també sortirà un llibre, que també es titula Consolacions, tot això si es coordinen bé en les dates Foëhn i Editorial Moll. El disc l’he enregistrat jo tot sol amb Jorra Santiago amb un quatre pistes. Això vol dir que ho hem fet en analògic, en cinta i sense pantalla, com es feia als anys setanta. Les cançons permetien aquest estil d’enregistrament. Passat dia 28 de febrer amb el concert de Can Lliro ja no hi ha més concerts de banda.
El disc ja està preparat idò per tocar sense banda. A nivell temàtic hi ha més implicació personal en les cançons que penses per cantar tu tot sol?
És una cosa que va junta. Quan veig que el format de la cançó serà aquell, llavors ja em decant cap a les lletres més personals, perquè veig que la cançó m’ho demana, perquè és més personal, més propera, més episòdica. Quan he fet cançons per a banda, mai m’he sentit còmode fent una cosa tan despullada.
Parlem del llibre. D’on surt aquesta sorpresa?
És un relat, un únic relat, que tampoc no sé si és un relat. És com una espècie de dietari concentradíssim, com una abocada de reflexions, de pensaments i de vivències, molt condensat. És una cosa rara. Jo ja ho tenia començat del temps de l’anterior llibre que va publicar Empúries. Els va agradar molt, aquest relat, però només n’hi volien un de llarg. I jo vaig triar que hi sortís el dels formatges… pensant que els publicarien tots dos, però es mantengueren ferms i no el publicaren. Com que va quedar a l’aire, amb els anys l’he anat ampliant fins que va agafar el triple de dimensió del que hi havia inicialment.
Llibres, poemes, cançons, música… a l’instant esdevindràs un Leonardo manacorí com Tomeu Matamalas…
No tant. Només amplii la música amb un poc de narrativa, no et pensis. Podria fer fotografia o escultura, i per res del món vaig per aquí. Jo ho veig més com una espècie d’extensió del fet d’escriure les lletres, i de llegir molt també per poder veure com ho fan els altres.
Per què s’acaba la banda de Miquel Serra?
Perquè la banda té un recorregut que ja és molt llarg i els integrants originals o de pes de cada vegada senten que això és una etapa que ja es pot tancar. Michael Mesquida, és dedica més a la producció de concerts, Miquel Perelló viu al Principat, Jorra Santiago té mil trulls armats… era mal de fer sostenir un nivell d’ànims o il·lusió amb la banda i era millor tancar abans que hi hagués qualque denou. De fet, aquest darrer concert va ser realment el que férem al Gremi quan férem de teloners de Joan Miquel Oliver, però pensàrem que ens agradaria que Miquel Perelló també hi pogués ser, per això feim el concert a Can Lliro.
Però tu continues.
Sí, sí. Jo com a músic pel meu compte continuu, que és una cosa que ja feia des de feia bastants d’anys.
S’acaba la banda… comença la llibreria. Està relacionada, una cosa amb l’altra?
No té res a veure, però aquestes coses de vegades van juntes. Per tant, sí, i no. És com una etapa nova en bastants d’aspectes.
Ho explicarem perquè els lectors ho sàpiguen. Miquel Serra es fa llibreter perquè agafa la llibreria Espirafocs d’Inca.
Sí, és una cosa absolutament nova… no sé gaire bé on m’he ficat. He agafat la llibreria al vol, perquè vaig saber que tancava i que era probable que no l’agafàs ningú. En parlàrem amb tres amics amb qui tenim un club de lectura, els ho vaig comentar i entre tots quatre hem creat una cooperativa. Ara posam el fons bibliogràfic i la vestim i la dinamitzam de nou. Jo som, de tots quatre, qui fa el canvi gros, perquè canvii e professió.
És una llibreria de llarga trajectòria i que s’ha sustentat bé. Optareu per la via continuista? O proposareu noves fórmules?
Per una banda, seguiríem la via continuista en el sentit que allà hi havia una selecció que estava molt ben feta. Aquella llibreria era la vida de Paula Valriu, sempre amb llibres molt interessants i amb un fons que anava ampliant. Això i la secció infantil li varen donar molta anomenada a tot el Raiguer. Nosaltres mantendrem la secció infantil, però no segurament amb el mateix pes que hi tenia, perquè a mi em fa més ganes tirar cap a una literatura de qualitat, encara que som conscients que també haurem de dur bestsellers o llibres de cuina. La idea és anar cap a una llibreria de molt bona qualitat literària, tant en català com en castellà.
Hi haurà espai per a llibres que estiguin fora de l’òrbita de grans editorials i distribuïdores?
Sí. Fa un mes que introduïm els llibres que volem tenir de fons i que seran inamovibles durant molt de temps, sempre seran a les prestatgeries. Les novetats seran el que hi haurà damunt els taulells, i que són les que fan que la gent s’aturi a mirar si hi ha cosa nova. El mercat de les novetats és enorme, surten 25 llibres cada setmana. Els mateixos distribuïdors diuen que no hi ha capacitat lectora que pugui aguantar això. Per aquest motiu és important com a llibreria tenir un fons sòlid, solvent, quant a qualitat narrativa. Hem demanat a gent que llegeix que ens passi una llista dels seus preferits i també ho hem fet amb escriptors, que ens han donat permís per poder publicar aquestes llistes. Enrique Vila-Matas, Llucia Ramis, Nadal Suau.
Passes de l’agricultura a una llibreria. Quina metàfora hi ha, aquí?
Abans em dedicava als arbres i al fruit. Ara em dedicaré als arbres, però en forma de paper. No deixen de ser sectors que jo consider importants de cara a la salut social de l’entorn. Jo em dedicava molt a la sobirania alimentària de l’ila. I ara em dedicaré a la sobirania cultural. No em pos a vendre sabates perquè no m’interessa. Vendré llibres i fomentarem la cultura, i més a Inca, que n’està bastant necessitat, perquè no és com Manacor.
Sents que vas a contracorrent, amb la reivinicació d’aquestes dues sobiranies?
Em sent que són àrees que necessiten una reivindicació constant i una empenta, perquè estan malmeses pels efectes del mercat comú o de la globalització. Anar a cercar un llibre a una llibreria és fer activisme, perquè Amazon te’l pot entregar en un dia o dos. Però Amazon no t’aconsell, no et dirigeix, no et crea cap vincle i no et genera res més.
Al contrari, sí que dirigeix, i molt. Avui estam determinats pels nostres algorismes, que creen ells presumptament a partir d’uns interessos nostres.
Exacte. És una manera d’aconsellera orientada a obtenirel màxim de benefici, no a fomentar la recerca o la curiositat d’un lector. I això és el que ha de fer un llibreter.
Són d’Inca els altres socis de la cooperativa? Tu no ho ets… però hi visqueres.
Ells no ho són, però jo hi vaig viure fins als tretze anys i els primers llibres els vaig comprar a l’Espirafocs, i de fet Paula Valriu es recorda de tota la família que hi anàvem a comprar.
Avui les llibreries no són només un lloc d’exposició i venda de llibres.
No. La idea és poder-hi fer presentacions, conferències, clubs de lectura i tota casta d’actes d’aquest tipus. Veurem la capacitat que tendrem per dinamitzar des de l’inici.
Com serà la teva vida de llibreter? Podràs aprofitar les estones mortes per compondre cançons? Com ho feies fins ara? El teu cap hi pensa tot el dia?
No. Jo per fer cançons necessit disciplina i temps. I laidea és que hi hagi una segona persona fent una sèrie d’hores comercials perquè jo pugui disposar de temps per no haver d’amollar tot el que feia fins ara. Agafar una llibreria té un element creatiu bastant gros… i ara no tenc gaire necessitat de treure cançons. De fet, quan em pos a fer cançons és en etapes més planes.
