Tomeu Fullana (Manacor, 1992) és metge oncòleg especialitzat en càncer de mama a l’Institut Català d'Oncologia de l'Hospitalet. És a més màster en oncologia mèdica i oncologia molecular i actualment cursa el seu doctorat a la Universitat de Girona. Com a investigador ha publicat nombrosos articles I comunicacions I a participat en més de 50 assaigs clínics i projectes de recerca en càncer de mama. Dissabte dia 25 d’octubre a les 20 h a S’Agrícola inaugurarà el cicle "Joves manacorins al món", amb la conferència “De la quimioteràpia a la medicina personalitzada: el canvi en el càncer de mama”.
La medicina personalitzada en l’oncologia serà el fil conductor de la teva conferència de dissabte. Què ens pots avançar?
Vull fer un petit recorregut històric sobre el món de l’oncologia perquè hi ha molts tabús, desconeixement i fins i tot notícies falses. M’agradaria aportar una part científica i repassar d’on venim i cap on anam. Abans tractàvem tots els tumors com si fossin el mateix i en realitat cada persona i cada tumor és una malaltia diferent. El més important, primer de tot, és fer un bon diagnòstic, fer un estudi molecular i veure si hi ha alteracions diana per tractar amb un fàrmac concret… Molts d’aquests fàrmacs estan en desenvolupament i la manera d’oferir-los són els assajos clínics i afinar la quantitat de medicament i dosi adequada. Per personalitzar els tractaments també crec que és important tenir bon contacte i relació entre investigadors, per poder derivar pacients cap a una persona o l’altra per tenir el millor per aquella persona en aquell moment en concret. Teràpia personalitzada inclou moltíssimes coses des de la immunoteràpia als tractaments orals. Ara vendran tota una onada de tractaments immunològics que el que fan és entrenar les pròpies cèl·lules per defensar el cos i atacar el tumor i tenen unes taxes d’èxit altíssimes. El que volem és atacar tots els punts dèbils del tumor.
Cada tumor és diferent. A més d’això, quins factors teniu en compte a l’hora d’afinar el tractament?
Mires el tumor, però evidentment, cada pacient és un món. Tens en compte l’edat, malalties prèvies, entorn social, factors culturals, nivell socioeconòmic i vulnerabilitat… També feim alguns estudis on hi ha una part farmacogenòmica, això vol dir analitzar com el teu cos metabolitza un medicament en concret, però la gran majoria de casos encara ens hem de guiar per la massa corporal. Com a bons científics tenim encara més preguntes que respostes.
Com s’organitza l’Institut Català d’Oncologia?
És un hospital dedicat exclusivament al càncer, però tots feim de tot. Dins de la investigació diferenciam la investigació clínica i una altra de translacional, que seria més de Laboratori. Jo em dedic una mica més a la primera i començam també a fer una mica la segona. De fet, he demanat una beca per poder alliberar algun dia de consulta i poder dedicar més hores al laboratori.
És clar, qualsevol projecte necessita finançament. Com s’equilibra aquesta col·laboració publicoprivada?
Hi ha de tot, però molts dels projectes que feim a l’Institut els desenvolupam gràcies a beques competitives de finançament públic. N’hi ha d’altres que són de caràcter privat i també existeixen col·laboracions amb indústria farmacèutica. Nosaltres intentam prioritzar el finançament públic, però és el més complicat d’aconseguir.
En aquesta part d’investigació clínica, has participat a més de 50 assajos clínics. Què en destaques d’aquesta part?
Poder oferir a un pacient participar en un assaig clínic suposa que li podrem oferir un fàrmac que es demostra que és millor abans de tenir l’aprovació finançada i això és molt agraït. Per posar un exemple, en un càncer de mama metastàtic de mal pronòstic, poder oferir major benefici en supervivència és molt agraït. Tenim també alguns estudis per saber l’ADN tumoral en sang i així saber si hi ha més o manco risc de tornar a tenir una recaiguda o metàstasi i és destacable també un estudi del CENIO, el Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques, amb el qual s’ha fet un seguiment dels pacients a través d’una espècie de rellotge intel·ligent i poder mirar els factors que millorin la supervivència: exercici físic, són, alimentació… I tot això es fa amb intel·ligència artificial.
Què creus que és clau en els pròxims anys per poder avançar en la investigació?
Primer de tot crec que necessitam dimensionar els recursos en proporció al que tenim i al que vendrà. Veiem com anualment hi ha un increment del 5% dels diagnòstics de càncer en general i això significa un tsunami per als serveis. Això passa a escala mundial i per sort tenim millors tractaments però també més llargs i amb efectes secundaris més coneguts i més manejables. S’allarga l’esperança de vida, però hem de tenir en compte que aquests pacients tenen molts recursos sanitaris i els hem de veure cada dues o tres setmanes en molts casos. Cal també intentar, abans de tenir un diagnòstic, donar mesures per fer prevenció: promocionar els hàbits saludables i fer cribratges i conscienciació sobre la malaltia. Com a tercer punt, com a repte, és mantenir i millorar la col·laboració i la Cooperació entre els diferents centres. Això s’està fent a l’estat i a sobretot a Catalunya a través de grups d’investigació independents de la indústria farmacèutica. En realitat, el que vol la indústria farmacèutica és trobar un fàrmac que vagi bé a molta de gent I nosaltres el que cercam és trobar un biomarcador que ens doni l’indici de què a aquell pacient en concret aquest tractament li anirà bé. Necessitam poder ajustar quan intensificam i quan desescalam els tractaments adequant-nos a la necessitat del pacient. No hi haurà un fàrmac salvador sinó un fàrmac per a cada malaltia.
Creus que d’aquí a uns anys podrem parlar d’una malaltia curable? Que no faci tanta por, la paraula càncer?
Sí. En estadis no metastàtics la taxa de curació depèn molt de cada tumor. En càncer de mama el pronòstic actualment sol ser bo, la taxa de supervivència a 5 – 10 anys és d’un 85%. Per altra banda, en estadi metastàtic començam a tenir pacients que duen molts d’anys en aquest estat. Continuen en tractament perquè no sabem, realment, si el podríem retirar però fan vida normal. Això és un repte que tenim damunt la taula: poder dir del cert que aquella pacient està curada. Fins fa poc càncer metastàtic era sinònim de mort però això està canviant.
Parlàvem de la detecció precoç. Com us millora a vosaltres l’abordatge de la malaltia?
Els pacients necessiten unes cirurgies i uns tractaments molt manco agressius en aquests casos comparat amb els que hem d’abordar a partir de símptomes. Són importants els cribratges, però també és important que la població sigui conscient dels símptomes d’alarma com puguin ser els nòduls, canvis a la pell, al mugró, secrecions anòmales, infeccions o símptomes més generals com cansament o pèrdua de pes, diarrees o restrenyiments. La naturalesa d’un tumor és el creixement ràpid per definició i sovint entre mamografies poden manifestar-se aquests símptomes per això cal estar alerta però també minimitzar els factors de risc.
