“Gabriel Alomar és l’ideòleg del sobiranisme a Mallorca”

L’Editorial Moll va iniciar la publicació de les obres completes de Gabriel Alomar l’any 2000. El 2018, sota el paraigua de la Institució Francesc de Borja Moll, en sortí el cinquè volum, i ara, ja com a Nova Editorial Moll, n’apareix el sisè, amb articles recopilats d’El poble català i de La Veu de Catalunya. El manacorí Sebastià Sansó s’ha encarregat d’arreplegar i transcriure els articles de La Veu de Catalunya, i a més, ha estat l’encarregat de fer-ne el pròleg. L’edició de les obres completes d’Alomar és coordinada des dels seus inicis per Pere Rosselló Bover.

Amb quines dificultats t’has trobat a l’hora de dur a terme la recerca?
Fa setze anys que hi faig feina. Cal tenir en compte que La Veu de Catalunya tenia dues edicions, una de matí i una de vespre. A més, quan vaig iniciar la recerca les col·leccions encara no estaven digitalitzades com ara. També cal tenir present que Alomar hi publicava amb una freqüència no establerta, i sovint espaiada en el temps.

Has conservat els texts en el seu format original?
No. Una part de la meva feina era precisament la de transcriure els texts i adaptar-los a la normativa actual, atès que encara estaven escrits en la gramàtica prefabriana. Em vaig basar en la guia de transcripció que des del primer volum va fixar Joan Melià. A més, s’ha de tenir en compte que Alomar va ser un autor molt prolífic i molt sovint reaprofitava articles o idees d’altres publicacions. Així també havia de descartar aquells articles que ja s’haguessin publicat en el volum de les obres completes d’El futurisme, i els que ja s’haguessin tret en altres publicacions.

Escriu en mitjans continentals, però ho fa des d’allà o des de Mallorca.
No, no, ell escriu des de Mallorca. De fet, en els seus articles de La Veu de Catalunya encara es veu més clar, perquè els dona títols de secció com ara “L’opinió a Mallorca”, “Des de Mallorca” o “Cròniques mallorquines”. Ara bé, ell té un coneixement molt actualitzat del que passa a l’Estat i té una gran capacitat d’entremesclar temàtiques i realitat. Per això de vegades és difícil fer una classificació dels seus articles de premsa.

És un precedent diàfan del pancatalanisme…
I tant. Una de les seves obsessions era reforçar el lligam amb llengua comuna i cultura comuna. Volia uns jocs florals de tota la nació, per exemple, i políticament parlant també. Però reconeix que Catalunya va molt més avançada nacionalment, i que Mallorca s’hi ha d’emmirallar. És l’ideòleg del sobiranisme a Mallorca.

Era un republicà, sobiranista…
Sí, reivindicava tots aquests valors. Era un polític molt teòric, reflexionava sobre les bases ideològiques. Va estar a diferents partits, perquè era molt baralladís… Per exemple, La Veu de Catalunya, als seus inicis, volia ser com un gran portal del catalanisme, però després es va anar decantant cap a la dreta i cap als postulats de la Lliga Regionalista, això l’en va fer distanciar.

Com plantejava els vincles polítics de la nació catalana?
Ell parlava d’autonomisme, de descentralització. Però defensa la llengua, defensa que l’Estat espanyol és una nació de nacions… De fet, si canvies la paraula autonomisme per independentisme, els seus escrits són de rabiosa actualitat.

Com s’explica que tengués tant de ressò amb un discurs amb tan poc suport…
El paper de l’intel·lctual del seu moment tenia un valor que ara potser no té. Ell tenia una xarxa d’amistats important. Va ser professor de Rosselló-Pòrcel, coneixia Unamuno… I era una persona amb una gran capacitat de reflexió, sobre història, llengua, política…