Entre Bambalines - Marina Nicolau - Actriu intentant viure a Mallorca
Començam el juny. Ah, Mallorca. Illa de somnis, d’aigües turquesa, de sobirania immobiliària i de metàfores de sèrie d’HBO. Aquesta setmana, hem rebut una nova perla publicitària: una agència immobiliària ha decidit empaperar una falca amb el lema “Game of Homes”. No sabem si pretenien fer-nos riure, plorar o simplement fer-nos les maletes. Però si volien resumir la situació actual de l’habitatge a l’illa, ho han clavat: efectivament, és un joc. Brutal, desigual i amb poquíssims guanyadors locals.
La campanya no és només de mal gust; és un monument involuntari a la desconnexió absoluta entre els que venen habitatges com si fossin cromos de luxe i els que intentam, amb cada vegada menys esperança, quedar a viure aquí. Perquè mentre uns fan gràcia amb trons i jocs, d’altres ens barallam literalment per un pis de 40 metres quadrats a 1.200 euros al mes. El missatge és clar: aquí venim a consumir, a viure temporalment, a invertir. I si ets d’aquí i no pots pagar un lloguer, bé, és que no saps jugar prou bé.
Això ja no és una crisi, és un exili a càmera lenta. Amb cada casa venuda a preu d’or i cada pis reconvertit en allotjament turístic, els residents ens convertim en figurants d’un espectacle que no hem triat. La Mallorca real queda arraconada, expulsada cap a la perifèria (o cap a la península, directament).
Però no ens desviem. Que no es digui que els mallorquins no sabem riure. El que passa és que potser no ens fa tanta gràcia veure com la nostra illa s’ha convertit en un parc temàtic immobiliari amb escenografia cultural de temporada. Perquè, en paral·lel a aquesta crisi d’habitatge —que sembla un problema menor per a alguns—, es desplega el ja habitual decorat d’estiu: cultura per a turistes, folklore per fer bonic, i una mica de xeremia per ambientar la foto.
I així és com l’aposta cultural es redueix a esdeveniments “amb encant local”, que passen per davant de càmeres i influenciadors, però no deixen rastre estructural. És el mateix patró: es mostra, es ven, es desfà. La cultura com a producte de temporada, com si fossin ametlles garapinyades. Mentrestant, qui fa cultura durant la resta de l’any viu de subvencions esquifides, sales que cauen a trossos o l’etern “ja vos avisarem” (i a vegades ni això). I quan arriba l’estiu, arriba també el gran desert: creadors rebutjats perquè “no encaixen al perfil turístic”, i projectes que podrien dir alguna cosa important que es queden al calaix perquè no són “amables”.
I davant això, la resposta institucional sol ser una barreja de resignació i eslògans buits. Accions puntuals, gestos simbòlics, i molta campanya d’imatge. Però mesures estructurals, poques. El problema és que els decorats culturals no frenen l’especulació. Ni la ruta literària més bonica del món et garanteix un contracte de lloguer estable.
“Game of Homes” és, doncs, més que una falca. És un mirall incòmode. Ens diu, sense voler, que aquí es juga a vendre el territori mentre es fa veure que tot va bé. Que la idea que el turisme també consumirà cultura serveix per endolcir el relat, però no és real ni serveix per construir una alternativa. Que cada vegada que aplaudim educadament un espectacle insubstancial sota la calor, es fa veure que tot va bé. Però no va bé. No va bé quan una falca com “Game of Homes” s’atreveix a fer broma del desarrelament. No va bé quan es confon cultura amb entreteniment simpàtic. I que la ironia, quan ve dels que tenen el poder econòmic, no fa riure: ofèn.
Ha arribat el moment de sortir al carrer a exigir que l’habitatge deixi de ser una mercaderia i torni a ser un dret. Que la cultura sigui més que una postal d’estiu. I que, si hi ha d’haver jocs, que siguin col·lectius, justos i amb final feliç per als qui realment viuen aquí. Necessitam més habitatges que es puguin habitar i més cultura que no es pugui embolicar amb cel·lofana.
Ens veim dia 15 de juny?
