Allibera espai d’emmagatzematge. Aquest és el missatge que m’acompanya a finals de 2024. El meu telèfon és ple. L’ordinador també. Un dels consells del sistema operatiu és eliminar contingut de l’aplicació WhatsApp. Escric al cercador que pasa si elimino mi copia de whatsapp? se me borran las conversaciones si elimino mi copia de whatsapp? Necessit saber si podré conservar les converses com si es tractés de l’única evidència del meu pas per la terra. Al final clic Eliminar. Entr a l’aplicació i veig que hi ha tot el material intacte. Faig un alè. Un parell d’hores més tard pas les fotos a un disc dur. Sent la satisfacció que dona saber que el teu contingut multimèdia no desapareixerà per sempre. Vaig fent carpetes etiquetades per anys quan una idea ho destorba tot: quan miraré tot això?
Abans de l’Internet que coneixem avui dia, quan encara hi havia mòdems, Messenger i pen-drives, record el mantra mensual de ma mare: hem de fer còpies de les fotos, que si no ho perdrem tot. Ara a casa tenim tot de CDs i USBs plens de carpetes tipus Aniversari Pere 2006. Sé que els tenim, però fa anys que no consult el seu contingut. Tots aquests dispositius s’han convertit en un mausoleu d’aquells primers anys de càmeres digitals. El resultat és que jo encara tinc àlbums físics de la meva infància i el meu germà és tot dins discs de memòria. Són un recordatori que ens confirma la feina feta. Vam ser allà, aquells moments van existir. Tanmateix, ara que han passat vint anys ningú es dedica a revisar el contingut dels USB que ma mare va configurar amb cura. Quan parlem d’alguna de les comunions o viatges d’aquells dies algú diu sí, les fotos són dins el pen. Sabem que hi ha la possibilitat de veure-les, però el seu record és suficient per evocar tota una època.
Les converses de whatsapp són els nostres dispositius de memòria actuals. Si elimín la conversa amb algú només pot voler dir dues coses: o fa temps que no xerram i m’és igual, o necessit esborrar tot rastre de la teva existència. A vegades em trob a mi mateixa cercant paraules clau al cercador: t’estim, vull, gràcies. Comprovar que algun dia, en algun moment, aquelles vides van existir em tranquil·litza. Fa que el pas frenètic del temps actual tengui sentit.
Un altre aparador que on m’agrada passar estona és Instagram. La meva predicció pel 2025 és que deixarem d’utilitzar tant aquesta aplicació. Igualment, les galeries que hem confeccionat durant més de deu anys continuaran allà com estàtues romanes quietes, precioses. Qui érem el 2012? Instagram ho sap. Què ens preocupava abans de la pandèmia? Instagram ho sap. Algú podria pensar que és trist necessitar consultar Internet per analitzar-nos al llarg dels anys. Tot i això, no té cap altra funció que no tenguessin els àlbums de fotos o els vídeos de bodes: voler-nos documentar.
S’acaba l’any i he alliberat 874,86 MB d’emmagatzematge al mòbil. Puc sentir la lleugeresa. Ara camin sabent que puc tornar a omplir de fotos, converses i vídeos tot aquest espai buit. Demà, quan vagi a ca ma mare, li demanaré que em doni tots els USB i els passaré a l’ordinador. Quan dugui quatre carpetes em cansaré, ho deixaré i començaré a fer una altra cosa. Però quins records, aquells anys, quins records tan ben guardats.
