Bartomeu Fornés i Bordoy fou assassinat pels feixistes dia 27 d’agost de 1936. Uns dies abans, el 19 d’agost, mataren al seu pare i a ell el varen ferir. Després d’uns dies a l’hospital, l’afusellaren. Les seves restes varen ser identificades tot just fa un mes, 89 anys després de la seva mort, a Son Coletes. Parlam amb la seva família de la troballa.
“He tengut moltes alegries al llarg de la vida, però aquesta és la més grossa que he tengut mai”. Són les paraules de Guillem Fornés Oliver, fill de Bartomeu Fornés Bordoy ‘Puig’. Els feixistes varen matar el seu pare el 27 d’agost de 1936. Dies abans, mataren també al seu padrí, l’amo en Guillem ‘Puig’. A son pare, només el feriren. Llavors el varen dur a l’hospital. En sortir de la convalescència, el mataren. En Guillem llavors tenia 5 mesos.
Fa unes setmanes la Conselleria de Presidència i Administracions Públiques informava de la identificació de sis noves víctimes, entre les quals Gabriel Picornell, Serafí Vives Servera i el seu pare, Bartomeu Fornés Bordoy.
En Guillem s’ha passat la vida demanant-se si el trobarien. Ho ha fet “tantes i tantes vegades” que ha perdut el compte. El que sí que recorda són els pics que li han recriminat, durant la seva infantesa, el fet de ser un nin sense pare. “Vaig anar a escola a cals frares i llavors sempre em deien que jo no tenia mon pare. Això pesa, pesa molt”.
El fill d’en Guillem, en Martí, conta que la història mai la tendran del tot clara, però darrerament n’han aclarit algunes parts. “El que tenim entès és que varen anar el seu pare, la seva mare, el padrí, la padrina, la tia Antònia i la seva mare a fora vila. Els falangistes es veien en aquells dies i deien que anaven a caçar conills. Així, anaven de caseta en caseta, matant tots els homes que trobaven. Dia 19 d’agost, arribaren a Son Mas i varen disparar al padrí, un home de 80 anys. El mataren. Després dispararen al seu fill, i el varen deixar ferit. Les dones que hi havia es varen posar una mica per davant. Sabem que duien escopetes de cartutxos perquè a la seva tia li quedaren un parell de perdigons dins la panxa. Llavors ella estava embarassada de na Joana. I també hi havia n’ Antònia, que tenia nou anys. Les seves filles ens han contat que ella sempre recordava que li varen foradar el vestit amb els perdigons. Justament ha mort fa unes setmanes i no ha estat a temps de saber de la troballa”.
No saben com, els falangistes no s’endugueren el cos del padrí d’en Guillem. En certa manera, dugué sort perquè habitualment, després de fer la batuda tornaven a cercar tothom, recollien els cossos, els acaramullaven i els cremaven. La família Fornés conta que uns cosins el varen agafar, cavaren una fossa, i l’enterraren davall un arbre molt gros. Varen posar una sèrie de pedres per poder-lo identificar i la seva dona l’anava a visitar. Tot això, ho han sabut fa poc.
“Mon pare venia cada 15 dies a festejar amb bicicleta des de Manacor”
En Guillem Fornés, tot i venir de Manacor és conegut a Pollença per ser de la tenda Ca na Felanitxera. El seu padrí era ferrer, els fills eren de Can ferrer i les filles es deien “felanitxeres”.
Al seu pare, Bartomeu Fornés li deien Puig de malnom i tenia quaranta anys. Era mestre picapedrer i mai va tenir més de 10 homes a càrrec. A Manacor no hi havia gens de feina en aquell moment i es va assabentar que a Pollença s’estava posant en marxa la construcció de l’Hotel Formentor. “Va venir a demanar feina i n’hi varen donar. Quan es va acabar aquest projecte va fer tres cases al moll de Pollença, una de les quals va ser per un germà de la que anys després seria la seva dona. Aquí va ser quan es varen conèixer. Em varen contar que mon pare venia cada 15 dies a festejar amb bicicleta des de Manacor”. Varen decidir casar-se aviat i un temps després varen tenir en Guillem, que va néixer en una casa del carrer de la Verònica a Manacor i va ser fill únic.
A la seva mare li deien Aina Oliver i abans d’anar a viure cap a Manacor va fer feina per la família Salas, que tenien negocis de tèxtil i també de cinemes. Amb ells hi feia un poc de tot. Primer de criada, conta en Guillem, però un temps després varen veure, però que era bona fent de dependenta i li varen oferir d’estar de cara al públic. Després, però, un cop casada, va anar a viure a Manacor i ella hi va deixar de fer feina. Va resultar, però, que el cap d’aquesta família, “que era un falangista gros” a Manacor també hi tenia negocis i el seu pare, en Puig, l’ajudava a gestionar una sala de teatre al poble. “Aquest home hauria pogut salvar a mon pare. La meva mare hi va xerrar, quan mon pare va estar ingressat a l’hospital. Li va dir que miraria si podia fer qualque cosa. Però no va voler ajudar”. En Guillem recorda que anys després, va topar Rafel Salas en un esdeveniment a l’Hotel Formentor. Ell hi va fer feina de cambrer durant 26 temporades. “El vaig veure que seia i vaig anar a xerrar amb ell. Quan li vaig dir de qui era fill, es va empegueir i no vàrem xerrar pus”.
En Guillem també conta que “quan mon pare va morir, hi havia 5 o 6 persones que devien doblers a la família. Com que mon pare era mort, mai li varen tornar”. La seva mare llavors va tornar de Manacor cap a Pollença perquè hi tenia una germana fadrina, que era cosidora. Tots visqueren a ca la padrina. Després de fer feina a la fàbrica de tapissos de Can Moretó, quan va poder reunir els doblers necessaris, la seva mare va posar aquesta tenda de roba a Pollença. Això era l’any 1954. Havien passat 18 anys de l’assassinat del seu home. Ca na Felanitxera és ara un comerç emblemàtic que encara dura.
De petit, recorda venir a Manacor a veure la padrina. “La meva mare volia que la padrina de Manacor, n’Antònia Bordoy, em tengués un poquet d’afecte, que em conegués. Jo tenia 8 o 9 anys o manco. Record anar a un cafè i que el padrino em digués: “Veus aquell home allà? Ves a saludar-lo”. I jo li deia, “què vols que li digui?” i em deia “ves a saludar-lo i digues-li a veure si et coneix. Digues-li que ets fill d’en Tomeu Puig. No el coneixeu a mon pare? Veuràs que es posarà vermell”. Això ho vaig fer un parell de vegades, amb un parell d’homes. Cert, cert, però, no ho sabem qui va ser que el va matar”.
Saben cert que la família no tenia cap mena de vinculació política amb cap partit. En aquest sentit, just saben que el germà del seu pare, que també era pagès, va estar tancat a Can Mir, però no saben per què. Tenen la sospita que, per ventura, algú els va acusar, però tampoc ho saben cert: “El meu pare feia feines a aquesta sala de cinema i anteriorment hi havia fet feina una altra persona. Aquesta persona comprava rajoles a un comerç i mon pare les va començar a comprar a un venedor diferent”.
“Quan anava allà, el meu cor s’obria”
En Guillem ha construït la seva vida a Pollença. Es va casar amb Joana el 7 de gener del 1961 i ha tengut 4 fills. Ara també tenen un grapat de nets. La història pesa i marca, però per sort, han pogut fer vida tranquil·la. Ara que sap on és el seu pare, encara més. Així i tot, diu que “de política, mai n’he volgut xerrar ni m’ha interessat: no en vull saber res de res”.
“Nosaltres hem anat sempre a Son Coletes a l’abril, a la trobada anual. Primer hi vaig anar jo amb un amic i després també va venir el meu fill, en Martí i fins i tot la meva neta, na Joana. Quan anava allà, el meu cor s’obria només de pensar que hi havia les restes de mon pare: no sabia on, no sabia el què, però era allà”. Se sorprèn, però, que quan han anat als actes republicans, que hi hagués poca gent: “Encara tenen por” diu en Guillem. Reforça aquesta postura, la seva dona Joana, que diu que “les guerres fan por. Per tot on hi ha guerra maten gent innocent, encara ara, infants… Persones que no han fet res més que fer feina. No hi haurien de ser mai, les guerres”.
“Dia 27? Mira que bé!”
La història és capritxosa i plena de casualitats i dins de la desgràcia que els feixistes afusellin un familiar teu i que no l’hagis pogut identificar i localitzar gairebé 90 anys després, el fet que fos dia 27 d’agost que el matassin i no dia 26, ha estat un dels factors que ha permès trobar les restes de Bartomeu Fornés. “Quan vàrem anar a donar les mostres d’ADN a la Torre dels Enagistes, ens varen demanar informació sobre la persona que cercàvem. Allà, el tècnic que ens va atendre va dir-nos “Dia 27? Mira que bé!”. Ens vàrem quedar sorpresos, no enteníem quina era l’alegria. Idò resulta que dos dies abans, dia 25 d’agost havia sortit un ban que prohibia cremar els assassinats al Parc Municipal. L’olor arribava al poble i molestava. Va ser a partir de llavors que els començaren a afusellar i enterrar a Son Coletes” explica el net del represaliat, Martí Fornés.
Aquests dies, conta Martí Fornés, han topat molta gent pel carrer que els han donat l’enhorabona per la troballa. “És com quan tens un infant”. Ara esperen l’entrega de l’urna amb les restes del seu familiar, però ja els han avisat que el procés va per llarg. “A més, així com han modificat la llei, fa por que no s’acabi el procés i que tot s’aturi. A Manacor la fossa ja està tota oberta, però queden molts de pobles. És una llàstima i fa ràbia: ens diuen que només són ossos. És clar, només són ossos. Però no són els seus” afirma en Martí.
