Júlia Febrer Bausà (Sant Joan, 1998) va cursar Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona tècniques escultòriques a l'Escola Massana, també a la capital del país. Actualment és professora de llengua catalana per a persones adultes i ha començat la beca de Mallorca Literària per a l'arxiu fotogràfic de Damià Huguet. El mes de maig passat va resultar guanyadora del Premi Ciutat de Manacor Miquel Àngel Riera de Poesia per Arrel inoïda, el seu primer poemari, l'edició del qual va ser presentada divendres passat.
“Arrel inoïda” és un poemari de 24 composicions breus. Hi sura una idea de contenció? O més aviat de condensació de les paraules mirant de sucar-ne totes quantes significances puguin donar?
Són poemes breus, per a mi és molt necessari deixar aire, espai, silenci això val per a versos i paraules. En aquest sentit recordava els famosos haikús, que hi ha altres maneres de fer. De vegades pot tenir més efecte una paraula punyent, sigui tota sola o repetida, que tot un llibre. Basta deixar ressonar aquesta paraula o aquesta idea.
I si has de triar, què tries: contenció o condensació?
Contenció, no. Condensació, amb la finalitat d’arribar a una imatge o una idea sense necessitat de posar-hi palla o allargar-ho.
Quina importància té la forma en la teva poesia? Optes pel vers lliure? Si és així, tanmateix, cerques una sonoritat…
Sí, vaig vers lliure, però sí que és ver que m’agrada molt el joc amb les paraules i amb l’element gràfic que és el poema mateix. Per això m’interessa molt l’espai que hi ha entre les paraules, la seva sonoritat. Els poemes són més densos. M’agrada molt, quan els escric, dir-los en veu alta. Malgrat sigui vers lliure és molt important la sonoritat.
Aquest gust per la disposició gràfica de les paraules em remet als cal·ligrames i a les avantguardes…
No hi ha cal·ligrames, perquè aquesta disposició gràfica és molt simple. Però he begut moltíssim de les avantguardes i d’aquests autors que han treballat amb això. No ho podem oblidar, perquè de vegades les paraules desapareixen darrere el significat… no deixen de ser tinta, i per això és important que la poesia vagi més enllà.
T’interessen molt aquests espais en blanc, aquest aire. Has estudiat tècniques escultòriques i em fas pensar en Chillida, que tanta d’importància donava en les seves escultures a l’aire, més que no als volums que bastia.
Es molt important l’espai en blanc. Et deixa respirar, és molt important llegir una estona i una altra no tot seguit. Per a mi també ha estat un repte, perquè estic acostumada a treballar ficant imatges, dins una instal·lació artística on hi ha poesia… però ara només amb el suport del llibre, només amb la tipografia… ha estat un repte. De vegades em venen ganes de cosir o de ficar-hi imatges.
Abans has parlat de la necessitat de crear imatges. Quina importància té per a tu?
Potser cada persona escriu d’una manera diferent. Antònia Vicens diu que escriu a partir de les coses que se li aferren als ulls. No vull que les paraules siguin una traducció d’allò que he viscut.
També hi ha qui diu que on tremola la literatura amb majúscules és en el conflicte.
Sí, això em recorda una filòsofa que m’agrada molt, que deia el mateix. Amb les imatges no sabem el que veim, perquè les imatges no mostren el conflicte que ens travessa com a persones en el dia a dia. I aquesta és la poesia que intent fer, la que està travessada pel conflicte. El conflicte, els grisos que per a mi són els conflictes, són les imatges i els poemes que a mi m’interessen.
El títol del llibre ens remet a les arrels, que són dins la terra, i metafòricament, als ancestres, a la llecor d’on hem begut per ser el que som. Sé que estudiares l’escriptura del teu padrí quan ja tenia Alzheimer. Hi surt això?
No vaig pensar en el meu padrí, però en el principi del llibre hi surt, l’escriptura del meu padrí desdibuixada per l’Alzheimer. És com una marca d’intencions, perquè em fascina la relació que tenim amb el llenguatge des de ben petits fins que el cos diu basta. Que no desapareguin les lletres darrere el significat. M’interessa moltíssim com ens relacionam amb el passat. Concep els poemes des del present perquè volen ser una escolta, però és molt important d’allà on venim i tot el que hem viscut. No només la terra on tenim els peus, sinó tot el que veim, el paisatge, les altres persones.
Que aquestes arrels siguin inoïdes vol dir que sovint no som conscients de què és el que ens ha configurat com som? Que no sabem on és el fil que uneix present i passat?
Mirant un poc la meva generació, vivim un presentisme molt fort, sense memòria, amb una relació molt forta amb les imatges. Sent que som víctimes d’aquesta linealitat, quan realment estam travessats de moltíssimes temporalitats. I sense aquest diàleg amb el passat, no és possible el canvi ni imaginar-lo. Per escoltar, per saber on anam, hem d’aturar. Ens passen moltes de coses tant a dedins com a defora, les arrels i la figura de l’arbre em serveixen per materialitzar aquesta escolta. Un dia un amic em va mostrar que tots els arbres giren cap al mateix costat, perquè són sensibles al moviment de rotació de la terra, i això queda escrit a la seva escorça, si ho escoltàssim…
Hi ha nostàlgia a Arrel inoïda?
Malgrat no voler-ho tot el que faig està tocat per la nostàlgia, perquè pareix que hem de viure sense temps de pair. I la nostalgia està lligada amb això.
Aquesta linealitat, aquest presentisme, aquest viure sense temps de pair, el vincules a l’eclosió desfermada del capitalisme de les darreres dècades?
Totalment. Hartmut Rosa quan ho planteja ja ho fa des d’aquí.
Descriuries aquest llibre com a unitari? Hi ha un fil conductor entre les diferents composicions? Quin és? Hi ha un tema central? Una motivació vital o biogràfica que expliqui la gènesi del llibre?
Cada poema és una petita unitat, però entre tots ells sí que hi ha un fil, que són les meves obsessions que es repeteixen, hi ha un paral·lelisme entre la pell i el paper, una relació entre l’escriputa i el cos, de l’arbre amb el silenci i la mirada… No hi ha un fet concret que generi el llibre, però sí aquesta necessitat de passar les coses que se m’han enganxat als ulls a paraules, els poemes estan fets d’aquesta matèria, del que sent o he pogut viure.
Arrel inoïda és un llibre eminentment líric? El jo poètic no podria ser com és si darrere no hi hagués Júlia Febrer?
El llibre parteix d’aquesta manera de sentir i d’escoltar meves. He anat molt alerta que quedàs una cosa explícita o evident que es pogués lligar a qualque cosa de la meva vida, hi ha espai perquè cada lector ho complementi amb les seves ressonàncies, vida i vivències.
Fins a quin punt hi influeix, a banda del teu sentir, el món exterior, en els teus versos? Creus que parlar del món i del que hi passa lleva lirisme a la poesia?
Per a mi la separació entre món interior i món exterior de cada vegada està més desdibuixada, estam fets de les persones que ens envolten, del paisatge on hem crescut o feim vida, dels conflictes i tensions del paisatge que habitam. Hi ha detalls que passam per alt però és en les relacions de les persones i el medi on hi ha la vida i on es pot cultivar la creativitat. La poesia pura lliure de tot això em sembla com a elitista. No entenc la poesia com una pell lliure d’imperfeccions, sense porus, sense crostes, sense cicatrius que tanmateix duim a damunt. Hi ha moltes coses de la vida que no entenem. La poesia pot servir per sostenir i trobar altres significats. L’experiència poètica no existeix allà on hi ha certesa.
Fa mesos que vares guanyar el Ciutat de Manacor. I ara vendran setmanes de presentacions d’aquesta primera edició d’Arrel inoïda. Però tens qualque altra cosa en marxa, ja?
Ja he començat un altre poemari. Han passat quatre mesos del premi i ja he pensat que hi hauria coses que m’hauria agradat fer o dir d’una altra manera. I és així que ja faig feina en aquest nou poemari, i també en un foto-llibre, perquè necessit imatge.
