Margalida Fullana Sagrera (Son Fortesa, Manacor, 1935) és Botilla de malnom. Dia 28 d'aquest mes fa els anys, noranta, i ho vol celebrar així com toca, amb un dinar i una ballada. La madona Margalida va ser l'ànima del grup Així balla Manacor, que va ser clau en la recuperació del ball de pagès a Manacor i a tota la comarca. Quan li demanam quina feina ha feta, ens diu que “gràcies a déu he estada feinera, aturada no hi he estada mai. Pujàvem gra al sostre i a mi em posaven quatre barcelles perquè una quartera no la podia pujar”. Ha collit ametles, i garroves, a tallat romeguers i ha espedregat. De casada va fer feina a Can Gostí: “Fèiem menjar per a 22 cada dia”. A Can Gostí hi dinaven els guàrdies civils. Hi havia una barberia, botia i magatzem, perquè l'amo “feia de xuieta, ho dèiem així perquè els xuietes venien a comprar les figues, els pollastres, els ous, o els pèls de les bísties per fer raspalls”. Ja a la vila, i amb els tres al·lots nascuts, la madona Margalida va brodar i va cosir, i va fer net a les cases. “Vaig començar amb despatxos, a ca don Montserrat, o a cal metge Vert”. “La feina no mata, perquè jo n'he feta molta, i som viva”, diu amb una bona rialla.
Feis una festa aquí baix, a la cotxeria de ca vostra, el lloc on tanta de gent ha vengut a aprendre de ballar.
Sí. Ara que he de fer noranta anys em volien dur a un hotel, però jo els vaig dir que he fet tantes de festes aquí, que ara també ho vull celebrar amb els companys, els amics i la família. Vull que hi venguin també tots els al·lots i al·lotes que vaig ensenyar de ballar de pagès. Ells em solen convidar a les trobadetes que fan. Hi he convidat la família i aquests al·lots. El migdia farem el dinar dins la cotxeria i el capvespre volem ballar. Si ens donen permís ho farem al carrer, i si no, dins la cotxeria.
Durant quants d’anys ensenyàreu de ballar a la cotxeria?
El dissabte de Sant Antoni solíem fer un fogueró. Em recorda que un any cantàvem una cançó que deia “L’any vuitanta, l’any vuitanta / serà s’any de fer es cap viu / guardau-vos bé sa perdiu / que encara no se trasplanta”. Per això me’n record que devia ser per aquell temps. Hi vàrem ser una trentena d’anys.
Us dèieu “Així balla Manacor”.
Sí. Anàrem per tot Mallorca, a balls de festes, a Palma al Parc de la Mar. I em recorda que guanyàrem un festival mundial prop de l’any noranta. Hi participaven 29 grups de tot el món. Hi havia altres grups de Mallorca, també. Era quan ballaven boleros o el parado de Valldemossa, que són més lents. Cada grup només tenia vuit minuts i nosaltres ballàrem nou balls. No hi va haver cap grup que en ballàs tants. Per ventura això ens va ajudar a guanyar, també.
Heu ensenyat molta de gent, vós.
Sí. A Manacor va arribar a venir gairebé tothom. Et diré una cosa, una vegada el dijous llarder vàrem dir de venir tots desfressats… i varem ser vuitanta a dins la cotxeria, i hi ballàrem desfressats. Venia molta de gent de Manacor, dones majors, la del Comercial, la Roja Bonet, na Ponceta, la de Can Garanya, la dona del Mascle Ros… i jovent de pertot Mallorca, que hi venia.
Sempre ho féreu a la cotxeria?
No. Començàrem al celler de Ca Na Ferrera, el primer any, i després passàrem a l’escola de sa Torre, que hi ballàrem tres anys. Ens deixaren la primera planta. Ho fèiem amb en Toni Aleix, que era el principal del grup que hi havia a Manacor. Ell i jo solíem ballar la primera. També anava amb els de S’Estol des Picot al Port de Manacor, vestits de Pagès. Quan començàrem a la cotxeria, a l’Escola de Mallorquí es posaren un poquet gelosos, perquè ells també n’ensenyaven.
Qui éreu, que començàreu?
Érem quatre matrimonis. En Tomeu Ferrino, na Bel Pasqual, Pistola; en Tomàs Bosch i la seva dona, na Maria Font; en Tomeu Nicolau i la seva dona, na Margalida Pipiu; i el meu home i jo. Nosaltres no teníem violí, i quan l’havíem de menester, sempre va venir amb nosaltres en Tomàs Adrover, que sonava amb S’Estol des Picot. D’en Tomeu Nicolau record que es posava un didal per sonar, perquè els ditets li feien sang, però mai ens va fallar.
Record que hi venien també els de Poca Farina.
Sí, sempre els vàrem tenir per balladors, també.
Avui quan veis ballar el jovent, què trobau? Ballen diferent?
Sí, ballen diferent. El jovent sap més que no sabíem nosaltres, però no sap exacte tampoc el que sabíem nosaltres. Nosaltres ballàvem jotes, mateixes, la balanguera i de vegades “Jo i un pastor”. Ara es ballen fandangos, que llavors no en ballàvem, això ha vengut perquè s’han entremesclat grups d’aquí i d’allà. Veig que avui els boleros i el parado ja no han seguit tant. N’hi ha pocs que els toquin. El que es tocava al Llevat eren jotes i mateixes. Ho vèiem a Manacor, i també a Sant Llorenç, a s’Horta, i a Artà, que també s’hi ballava qualque mateixa. A Calonge també hi havia balladors. Però per exemple a Petra o a Sant Joan, ja no n’hi ballaven. Me’n record que una vegada al Port de Manacor vaig veure ballar set o vuit al·lotets que venien d’un poblet d’aquests i ballaven unes mateixes com les nostres. Va resultar que el que els havia ensenyat era de Manacor. “Ah, punyetes, per això ballau tan bé”, els vaig dir.
Trobau que la gent d’avui és atrevida, a l’hora de ballar les mateixes? Tothom les balla bé?
És que la mateixa té dos punts que són malets d’aprendre… No és ver que sigui un ball difícil, però han de tenir atenció de dur els punts així com toca. Si no fas la rossegueta no balles una mateixa. El ball de pagès fa la rossegueta. La fant a la mateixa, al cap, i la fan als copeos, i a la que fa tres, fas l’enrevolt. Una mateixa té dues tornades i l’acabament. Jo vaig llevar una tornada, perquè la trobava molt llarga i jo mateixa no la podia acabar. Que jo sàpiga, els dos copeos i l’acabament només els fan a Sant Llorenç.
Vàreu començar l’any vuitanta. Abans no ballàveu?
Vàrem estar vint anys que no ballàvem de pagès. La revetla va ser el que va retirar el ball de pagès. Dels seixanta al vuitanta no ballàvem. De petita sempre ballat, jo. Partírem a ballar als carrers i llavors també a fer escola de ballar.
Ballàveu amb els vestits de antics?
No, ballàvem amb els vestits antics quan anàvem al Port de Manacor a ballar amb S’Estol des Picot. Em recorda que ballàvem damunt un empedrat que hi feia molt mal ballar. Hi anàvem en Tomeu, na Bel i el meu home i jo. També de Son Macià venia na Joana de Son Llodrà i tres nines del Rafal Nou. També ballàvem vestits als hotels. Però si ballàvem al carrer no cobràvem enlloc. Ens donaven una ensaïmada i fèiem una rifa per treure quatre doblers.
Voleu dir amb això que no era l’Ajuntament, que us contractàs per ballar, sinó que vosaltres us determinàveu a fer la ballada…
L’Ajuntament ens demanava per sonar a les festes. No m’agradava que ens ho diguessin a tots els grups, perquè teníem mitja hora cada un… m’hauria agradat més que ho repartissin en dos o tres dissabtes. Així la gent hauria tengut més temps per sortir a ballar amb el grup que li agradava i els grups també hauríem tengut més temps per cantar.
Manacor ha tengut molt bons balladors.
Sí. Em recorda amb que amb els balladors antics tot el temps havia de ballar jo, perquè jo no els enganava, i els balladors antics no volien que els enganassen. Una vegada feren una reunió a l’Escola de Mallorquí, amb na Joana Domenge i n’Eugeni Canyelles, i anomenaren les balladores, i més o manco les endevinaren… però anomenaren en Biel Parera, que era un d’aquests que només ballava amb gent que sabia ballar, si no en sabien, no el ginyaven a ballar. La més graciosa que vivia a Manacor era na Cortaneta. Era graciosa, però no sabia fer més que dos o tres punts, però feia molts d’enrevolts, i en feia un que no tocava en terra. Ella mateixa dia: “Com que bot, em veuen els calçons i m’aplaudeixen”. Idò en Biel Parera no crec que hi ballàs mai amb na Cortaneta, perquè ell no feia aquesta classe de punts. Jo els vaig dir que hi havia també n’Apol·lònia Blanquera,i n’Antònia Cantona, aquestes dones ballaven molt bé i molt encertades i aquestes, els vaig dir, “no les heu anomenades”.
Vos també sou cantadora. Quan us hi posàreu?
Sí. M’hi vaig posa quan em cansava massa per ballar.
Com ha de ser un cantador, per ser bo? Es pot explicar amb paraules?
Jo t’ho explicaré amb paraules. N’hi ha que comencen a cantar la mateix amb “ai, ai, ai”, i jo no hi he començat mai. “Molt m’agrada una figuera / carregada de figons / perquè els homes petitons / tenen l’amor vertadera” (diu cantant). I després hi ha el copeo: “Aquestes sabatetes / amb retalonet / que lo meu cor me mata / quan sent tec-a-tec”. La meva germana Maria cantava molt bé de pagès. Avui els Revetlers només retreuen na Maria. Els cantadors quan cantam ens passa que quan has d’anar a cantar no et surt la cançóo i has de partir amb la mudança i si no et surt de vegades la repeteixes i tot, i això no agrada.
També sonau el guitarró. Però sabeu música?
No. Hi havia pocs sonadors de pagès que sabessen música. I per això la música del ball de bot no s’ha poguda agafar com al fan els sonadors antics, perquè és de sentit. Els sonadors antics fan una mudança a l’aire, i als qui tenen música això no els surt, igual que no els surt exacte el batut de la guitarra. N’hi ha molts que no ho han après i n’hi ha molts que no ho fan. Si que ho saben fer els que ho han après amb en Toni Mel dels Revetlers, que en va aprendre amb els nostres sonadors.
I molt bon cantador que és, en Toni.
Si. Molt bon cantador. No n’he sentit d’altre en tot Mallorca de tan bo.
Parlem de la vostra vida, perquè ara que feis noranta anys, trob que ho paga. On vàreu néixer?
Vaig néixer a Son Fortesa, però no a Son Fortesa del Castell. La meva padrina jove es va casar amb el fill del senyor de Son Fortesa, que va fer fer aquestes altres cases perquè hi anàs la família de la seva dona. Na Maria, la meva germana, va néixer al castell, perquè encara no s’havia establit. Els altres germans nasquérem en aquesta altra casa.
Idò cresquéreu a Son Fortesa. Quines feines hi féieu?
Les feines de fora vila totes venen per fila. La pastura la sembràvem el setembre. Per l’octubre o novembre sembràvem el gra. Fèiem la cançó del llaurar, perquè cada feina tenia una tonada (i es posa a cantar): “Jo llaurava amb en Vermell / es de sa banya voltada / feia més bona llaurada / que l’amo amb so seu parell”. Tallàvem cards, espedregàvem, arreplegàvem la llenya quan havien esvellat, i ho dúiem al llenyer per tenir llenya tot l’any. Devers l’abril batíem i segàvem les faves, ciurons, xítxeros… tot això ho fèiem a mà. Fèiem la tonada del segar: “Noltros segadors som deu / i tots pujam amb una ona / però tenim na Coloma / que en trobar boldró s’ajeu”. La mateixa cançó la cantava un davant i l’altre darrere.
Teníeu animals?
Sí. Porcs, ovelles, cabres, gallines conills, i ànneres, que era la menja nostra del diumenge, perquè a fora vila no es menjava carn cada dia, en aquell temps. Menjàvem sopes el vespre si hi havia messes. O xulla torrada i formatge, que anava davant de tot, i pa amb oli.
Com aprenguéreu de ballar, vós? Es feien ballades en dies senyalats, com ara unes matances?
Jo vaig aprendre de ballar guardant els porcs. A fora vila hi havia sementers, i amb les dues bessones de Son Fortesa, paràvem el portell. I fèiem un rotlo redó per aprendre la rossegueta, perquè al jovent no el deixaven sortir enmig del ball si no balla ven bé. També dins el menjador de ca nostra, enrevoltant la taula, apreníem de fer la rossegueta.
Aquesta rossegueta us duia de capoll.
Sí, sempre que he ensenyat de ballar, els he dit “heu de fer la rossegueta, perquè les mateixes no són mateixes, si no fan la rossegueta”. N’Antònia Truca i en Pere Teco els ensenyava de ballar na Cortana, i venga enrevolts. I clar, als al·lots els enrenvolts els anaven beníssim. Però no aprenien de fer la rossegueta. Un dia els vaig agafar jo: “Només heu de dir ‘la vull fer i l’he d’aprendre’”. Els vaig dir “pitjau-me darrere i feis tot el que jo faig”, i al punt n’aprengueren. Si no dius “ho vull fer”, no ho faràs mai.
Com eren les condicions de vida a Son Fortesa? Teníeu aigua? I corrent?
D’aigua sempre en vàrem tenir, i això que la cisterna era molt gran. Teníem un aljub. Llavors plovia molt. A l’aljub hi bevien els animals, i a les cases l’aigua era la de la cisterna. No vaig veure que s’acabàs mai. Per fer llum teníem un llum de carburo i unes llumetes amb un ble de mariol·lo que es penjaven. També teníem un fanal per anar a arreglar les bísties els vespres. Els vespres no veies un llum en tota la comarca. Anàvem a caçar tords amb el llum i no sabíem on ens trobàvem. Ens guiàvem amb el llum del far del port. Miràvem el llum del far i quan el teníem situat dèiem: “Allà és ca nostra”. Els llums d’oli n’hi havia que tenien quatre morros i podies posar un ble a cada morro. Jo amb aquesta flamaradeta hi he brodat i hi he fet randa moltes de vegades.
Teníeu aigua, però no era aigua corrent? Com ho fèieu per rentar-vos?
A dins el mateix ribell. Als primers que es rentaven els dèiem: “Ja et rentes? No tiris l’aigua”. Ens eixugàvem amb pedaços fets de saquetes de farina.
Us en deveu fer creus, d’haver viscut d’aquella manera i veure com vivim ara.
És que si ho contes ara, pareixen rondalles. Pareix que ho feim gros, però això és viscut nostre. Quan ens posàvem a rentar-nos els peus venia mon pare i ens deia “per lo senyal, hem de passar el rosari”, i el temps que ens rentàvem passàvem el rosari. No partíem a sopar que mon pare no fos a taula. He sentit contar d’altres cases que posaven la greixonera enmig i tots menjaven d’allà. Jo això no ho vaig veure. Posàvem la greixonera enmig, però teníem un plat cada un, d’aquestes escudelles de fang que tenen una orella a cada costat. Això sí, posàvem un tassó a cada cap de taula, i bevíem tots amb el mateix tassó.
Heu dit que passàveu el rosari quan us fèieu els peus nets. Devíeu anar a missa cada setmana. On anàveu?
Anàvem a missa a s’Hospitalet, hi havia una hora de camí a peu. A aquella capella hi anava el barri de s’Espinagar, Son Fortesa, Son Josep. Tots hi anàvem a missa. Ens la feien devers les nou i mitja, no t’ho sé dir exacte, perquè anàvem el sol no anàvem amb les hores.
No teníeu rellotges?
Teníem rellotges, però et diré que en bona part eren de paret.
Quin capellà us feia la missa?
Don Miquel Picornell.
On anàreu a escola?
Anàvem a escola a s’Espinagar. Teníem una mestra que li dèiem donya Maria, que no volia que xerràssim el mallorquí. Me’n record que va venir un mestre d’aquests que anaven per les cases, que mon pare en glòria sia el va contractar per a les meves dues germanes majors, que no podien anar a escola perquè havien d’anar a fer feina. I aquest mestre ens va dur uns fulls escrits en mallorquí, i aquesta donya Maria ens les va prendre perquè no volia que aprenguéssim el mallorquí.
A quina edat començàreu a fer feina?
Vaig començar a guardar el bestiar a sis o set anys. Quan vaig combregar ja guardava els porcs.
Però encara devíeu anar a escola.
Sí, hi vaig anar fins a nou anys. Vaig aprendre de fer comptes i de llegir i escriure. En castellà, això sí. I em vaig enfadar i vaig donar queixes que aquella mestra no m’hagués deixat tenir les rondalles en mallorquí, perquè si no m’hagués privat ara sabria llegir el mallorquí. En vaig aprendre un poc un any que vaig anar a fer comèdia al teatre. El llegesc per jo. I escriure també per jo, ara he escrit un parell de coses de la vida del meu home, perquè la meva neta vol fer un llibre del que va viure en Jaume, que ho va passar molt malalment.
I com és això?
Ell va néixer a s’Espinagar i quan tenia cinc o sis anys sa mare es va posar malalta dels pulmons. Ja se sap que un al·lot que perd sa mare passa les mil inclemències. Guardava porcs, li va passar una truja, va obrir totes les solls i es mesclaren els porcells, i el seu conco, que era fadrí vell, el va ventar amb un ganxo, i sang pertot. El meu home va trescar tot Mallorca amb son paret. Jeia al sostre, va fer de porqueret, va guardar indiots i cabres… va fer feina a una farinera de s’Arenal. Un dia rodant, cremaven clovelles d’ametla i el fum el va emboirar. Amb el canvi de mà, la pica va rebentar… i l’amo el va tornar a ventar. Va sofrir molt, el meu home, perquè fins que va tenir dotze anys va anar darrere son pare i ell no guanyava res.
Éreu molt petita quan va esclatar la guerra. No us deveu recordar de res…
Sé el que m’han contat. La meva família varen anar a viure devora Son Macià, a Sa Mola. El primer vespre eren a missa a Son Fortesa, que hi havia una capella, i molts d’allà ja partiren. Una dona veïnada nostra va perdre el seu infant de sis mesos… i no el va tornar a trobar fins que varen ser no ser on. Passaren la primera nit dins el torrent del Rafal de Son Macià. A cal meu home sé que anaren a baix d’un penyal de per allà i veien disparar els vaixells… però no els va passar res.
Passàreu fam, acabada la guerra?
Mon pare anava a moldre d’estraperlo, perquè no volien que els molins molguessin. N’hi havia que menjaven pa de blat de les índies, d’altres menjaven pa de farina d’ordi, i dins el pa hi trobaves qualque aresta d’ordi… Però a ca nostra sempre vàrem poder anar a moldre, i teníem blat. Va durar molt de temps que dúiem un pa cada setmana a les monges. Pastàvem cada vuit dies. Em recorda que també venien els ermitans de Sant Salvador a captar, i els donàvem un pa.
És hora d’acabar, perquè hem fet una bona xerrada, no ho trobau?
Sí, això ha estat un repàs de tota la vida.
Quin dia feis aquest dinar?
Dia 9 de novembre, en diumenge.
És el dia que feis els anys?
No. Els faig dia 28 d’octubre, però cau molt damunt Tots Sants i no he volgut fer la festa aquest dia ni he volgut que me la hi fessin.
