Des dels primers temps, la platja del port ha estat testimoni de multitud de desembarcaments: fenicis, romans, barbarescs, Borbons, tropes republicanes, pescadors d’altres indrets… Gairebé tots els pobles de la Mediterrània, en algun moment, han desembarcat a la nostra platja. Com a testimonis d’aquests visitants podem anomenar el port romà del fons del Cap del Toll, el derelicte de les llumetes, el Sant Cristo de Manacor, que en realitat hauria de ser de Portocristo, però això és una altra història.
La platja és l’indret que més caracteritza el poble i un dels llocs més fotografiats de la seva història. Durant el segle XIX i principis del XX, la platja s’ha emprat com a lloc de treball dels pescadors per avarar les barques o assecar les xarxes. Eren espais on la població, normalment, no s’hi acostava. Però a finals del segle XIX, les teories higienistes europees, que arribaren també a Mallorca, van començar a recomanar els banys de mar pels seus efectes beneficiosos per a la salut. Els metges recomanaven prendre banys d’aigua de mar i de sol per millorar la salut.
Les casetes de bany són una de les imatges més encantadores que hem heretat dels primers visitants. La platja dels homes, la més gran, i la de les dones, la més arrecerada, estaven separades per evitar mirades i, fins i tot, actes impúdics. Els vestits de bany els cobrien tot el cos, no deixaven ni una retxillera per a la imaginació. Els banyistes venien dels pobles veïnats, especialment de Manacor. Passaven el dia a la platja i, com que el poble encara era incipient, empraven les casetes per guardar els seients, la roba, el menjar que havien dut i per canviar-se després del bany.
A poc a poc, el poble anà creixent. S’edificaren més cases. Els banyistes es convertiren en estiuejants que omplien la platja des del juny al setembre. Arribaren més vilatans –o colons–, especialment més pescadors. Els primers de Portocristo, entre ells mon pare, encara recordaven que, a la platja, hi prenien el sol una o dues parelles de vells marins, que, en sortir les barques a pescar, els anaven darrere amb l’esperança de poder-los robar un parell de peixos fent algun forat a les xarxes.
Uns dels records més enyorats de finals del segle XX són les hores i hores de joc que ens regalava la platja als nins i nines del poble. Començàvem d’anar a jugar a la platja per Pasqua, quan el dia ja era llarg i el sol començava a encalentir una mica. No ens banyàvem, només jugàvem a l’arena.
D’abril a juny, tan sols érem els infants de Portocristo. Dia primer de juliol, arribaven tots els manacorins. S’havia acabat la pau! Com que la temperatura ja ens permetia banyar-nos, des de primera hora del matí, tots els carrers s’omplien de nins i nines que es dirigien cap a la platja, amb banyador i una tovallola damunt les espatlles. Deixàvem la tovallola i les xancles a l’arena i, ben aviat, a dins l’aigua s’ha dit. Capficons des del Mollet, nedades cap al martell i, els més agosarats, nadàvem fins a la Cova des Correu per poder-nos tirar de dalt de tot.
Els mallorquins no estàvem tots sols a la nostra platja. Tots els estius s’omplia d’anglesos, de francesos, d’alemanys i d’estiuejants d’altres nacionalitats que venien fidelment, any rere any. Eren els que llogaven les hamaques que hi havia esteses per l’arena o els patins de pedals que esperaven vorera de mar. Nosaltres no fèiem embalum a l’arena, ells sí. S’hi estaven hores i hores prenent el sol, ben untats de bronzejador, fins que el seu color blanquinós esdevenia o ben marró o ben vermell.
L’horabaixa, quan a la platja ja no hi pegava el sol, i els estrangers ja eren a l’hotel, es tornava a omplir d’infants lleugerament mudats. A l’estiu, gairebé no es veia l’arena de gent que hi havia. N’hi havia de totes les edats, els més petits, acompanyats pels adults. Als homes i a les dones d’edat també els agradava anar a prendre la fresca a la platja, però qui millor ens ho passàvem érem els infants i els adolescents.
Fèiem rotllanes, els més petits ens distribuíem per edats, una agrupació natural i innata dels éssers humans. Les rotllanes més joves eren o bé tots nins o bé totes nines. Uns jugàvem a canta, canta aquesta penyora. Mentre un dels integrants es posava amb la cara per avall recolzada a les cames d’un altre, aquest altre, amb un dit, apuntava a un tercer i tots plegats anàvem cantant:
“Canta, canta aquesta penyora,
tant si és homo com si és dona,
què ha d’anar a fer?”
I la persona assenyalada havia de fer la bajanada més grossa que se li ocorria a la persona que estava cap per avall, anomenada penyora. Anar a fer una besada al o a la nina que li agradava; si encara feia fred, ficar-se dins l’aigua; demanar doblers a algun desconegut que passava, o algun altre disbarat que només tenia com a límit la imaginació de la penyora. Algunes d’aquestes fites eren inabordables i els infants més tímids no les volien escometre. Amb cara d’enfadats, cridaven: ara no vull jugar més!
Altres grups jugàvem al ganivetet. El joc consistia a clavar un ganivet o una pua de donarda a l’arena. Per clavar-lo es feia girar primer des de cada un dels dits, després des del colze, des de l’espatlla, des del cap i tornar a baixar, per l’altra banda del cos, fins que arribava una altra vegada als dits. Quan fallaves, perdies el torn i tocava al següent infant de la dreta.
La tendència dels rotllos a ajuntar-nos amb persones del mateix gènere canviava amb l’edat. Els adolescents, de quinze anys per amunt, ja començàvem a tenir en compte l’altre sexe, i els grups havíem d’inventar-nos jocs o activitats que ens agradassin a tots, si més no a la majoria. Els jocs, o millor dit, les ocupacions eren unes altres; alguns fumàvem, altres parlàvem de coses “molt importants”, i uns quants, pocs, encara jugàvem al ganivetet, a piola, a ceba, a palometa i altres entreteniments que ens permetien una mica de contacte físic sense compromís.
Per la Mare de Déu d’Agost, la quantitat de parroquians minvava, però dia primer de setembre ja començava la glòria! Els manacorins havien partit! I els infants del Port tornàvem a gaudir de la tranquil·litat de la nostra platja. No és que no ens ho passàssim bé a l’estiu. En realitat tots érem coneguts, bé de l’institut, bé de veure’ns per allà, i l’activitat de l’estiu era molt engrescadora. Podíem anar de rotllo en rotllo i triar a què jugar. Però era com recuperar ca nostra després d’haver tingut la casa plena de convidats. Així ens sentíem els nins i les nines del Port.
