Davant i darrere el tasser
En el segle passat les persones socialitzaven en una sèrie d’espais ben concrets: la parròquia, el camp de futbol (i en el cas de Manacor l’Hipòdrom), les sales de cinema i el cafè (la taverna, el bar, la cafeteria). Perquè el temps lliure, la necessitat de disposar de temps de descans, és una cosa irrenunciable i esdevé una mena de flama i llumeneret que ens il·lumina l’existència, els agombola, ens escalfa i ens pot injectar optimisme davant la feixugor i la rutina.
La vida, em digué fa uns dies un bon amic, que despatxa vins en una coneguda botiga, és un estat d’ànim.
Qui no recorda històries personalíssimes i apassionats en alguns d’aquests espais? Una cita o una trobada amb algú que es va fer en un cafè? Qui no recorda una besada fugissera en un bar? O una discussió? O un partit de futbol o moltes altres coses. Una mirada, una coneixença, el gust intens d’un cafè escumós en la llengua, el soroll del vapor de la cafetera. També l’aroma del licor fermentat i ensucrat com les herbes o el moscatell. Una olor diferent de la dels esperits destil·lats com la ginebra o la cassalla. Tot plegat és l’olor, l’olfacte de l’existència en les quatre parets d’una taverna. Per això la importància d’explicar les històries dels cafès i tavernes de Manacor com una cosa enganxades en la carnadura, el pensament i la memòria. Parlar dels cafès és parlar de nosaltres mateixos. De quan érem capitans i no pas esclaus (malgrat els diners que puguem tenir al compte corrent) dels temps presents.
El rètol posava Cafeteria s’Hort, però en la pràctica era un cafè de tota la vida, un espai de trobada i aplec on a poc a poc és teixir un drap de fraternitats. Com altres dels que hi va haver (i avui en queden ben pocs). Però aquest té una història intensa. De vegades, pens, els cafès unien i agermanen més les persones que no pas una bandera (o un himne) i per aquest motiu potser hauríem de fer un memorial o el museu dels cafès quan no en quedi cap ni un i al seu lloc hi hagi espais amorfs, minimalistes, insubstancials, moderns i trivials on un cafè amb llet no baixarà dels tres euros i els entrepans estaran folrats de llavors i estaran farcits d’alvocat, de crema de nou o passaran a dir-se “bocaditos”, “mordisquitos”, “tartaletas”o “bruschettas” o altres collonades per l’estil.
En aquesta vida nostra totes les coses tenen un començament. Aquest va començar a s’Illot un dia d’agost de 1983.
Bernat Servera, manacorí i estiuejant a s’Illot havia col·laborat en les festes del nucli costaner. Allà cada estiu els veïns organitzaven festes senzilles i populars a mitjan mes d’agost. Un cop acabades es decidiren anar a sopar en un restaurant de Cala Millor propietat d’un s’illoter. Era un establiment especialitzat en carn torrada, sobretot de pollastre. Aleshores a aquests llocs els anomenaven amb el mot castellà “d’asapollos”. Aleshores en Bernat va prendre nota de tot el que va menjar i va veure allà. De la gentada que hi havia, estrangers de pell esblanqueïda i coronats per cabelleres rosses, i serverins que estibaven el local. I sobretot del sabor d’aquella carn rostida i gustosa probablement amanida amb sal i pebre blanc, o perfumar-lo amb un toc de nou moscada i canyella, amb una fulla de llorer i un xic d’orenga o farigola.
Aquell dia sense ser-ne conscient va tenir una idea: i si obria una cafeteria a Manacor amb el complement d’oferir plats de carn torrada com aquella? De fet, a Manacor tan sols hi havia un establiment així, Casa Juan, a dalt de na Camel·la on semblava que els veïns hi anaven assíduament. I si ho provava? I si tenia sort amb aquesta idea?
En cadascuna de les nostres biografies hi trobam fets que tenen una importància cabdal. De fet, quan giram la ullada enrere ens fixam precisament en tota una sèrie d’esdeveniments prou potents que foren decisius per a nosaltres. Aquest fou un d’ells per en Bernat i per a la seva dona, na Coloma Sureda.
En Bernat, des de ben jovenet s’havia fet fuster. Com tants d’altres manacorins entrà de mosset en un taller i a poc a poc aprengué els secrets de l’ofici i els sabers necessaris. Ella, na Coloma era modista. Però canviar, donar un cop de timó a la seva vida, era cosa insegura, cosa incerta. De fet, el 1968 havien comprat un trast amb una portassa amb la intenció d’obrir una fusteria. Estava vora l’avinguda de Portugal, a la illeta dels carrers de l’Historiador Truyols (aleshores carrer Belchite, nom vinculat al franquisme) i el carrer de na Baleària. Allà, decidiren fer una reforma i obrir una cafeteria. El temps diria si allò era un encert o una bogeria de les grosses.
Perquè obrir un cafè en aquell indret era una cosa molt incerta. De fet, era un espai desolat, un indret perifèric, una forana. Antigament, els voltants de Manacor estava envoltat d’horts, una mena de cinturons agraris dividits en closes. Com la closa de na Camel·la o la closa de na Capellera. I aquell indret on en Bernat i na Coloma feien comptes inaugurar el local era a la zona coneguda com s’Hort d’en Caulins, un espai de terra fèrtil amb una síquia que li proporcionava l’aigua necessària procedent d’un pou situat encara més lluny.
Era el 1985 quan s’obrí la cafeteria s’Hort. Era cafeteria, però en realitat era un cafè dels de sempre, però com hem apuntat la intenció era servir carn torrada de pollastre. Era un local gran, d’uns dos-cents metres quadrats, però l’inconvenient era que era una contrada desolada. Els dos primers mesos després d’haver obert la cosa no pintava bé. Poca feina. I això vol dir poc calaix i molta paciència. Tard o d’hora, pensava en Bernat Servera, el cafè arrencaria. Era qüestió d’arrencar perquè la gent fa gent. El caramull fa encara més caramull.
Un dia entrà un home per la porta. Era en Sebastià Amer “Garanya” president del club de pesca els Serrans. Aquell fou un dia important perquè hi havia anat amb la proposta de poder-se instal·lar a la cafeteria, fer-ne l’indret de reunions, de trobada abans de partir cap a la pescada. També el seu cau de sopars i celebracions. Així va ser.
La pesca és una activitat que es fa de ben bon matí i això comportava haver d’obrir ben prest. En Bernat ho tenia tot ben enllestit i la cafetera calenta (una Gaggia de dos braços) i rere el tasser un reguitzell de botelles amb un estol de licors i marques diferents. També pa i companatge. Arribaven els pescadors i començava una estona de tragí curt però intens. Probablement, tothom estava content: era un dissabte al matí i anaven a pescar per gust.
El club de Pesca els Serrans va agafar molta fua als anys 80 i 90 del passat segle. De manera periòdica feien competicions en diferents indrets costaners del Llevant de Mallorca. A s’Hort hi tenien la seu social i en Bernat els disposà un espai perquè hi exhibissin trofeus i fotografia. I com sabem, a Mallorca totes les coses bones solen acabar amb un sopar de germanor. Com el que apunta una notícia del Manacor Comarcal del 1992 en la qual s’informa que hi havia hagut un concurs de pesca en la modalitat de llançat a Cala Millor puntuable per al campionat de les Balears. I uns dies més tard s’informava que “en el local social de Els Serrans, la Cafetería S’Hort, se celebró una cena de compañerismo y la entrega de los trofeos correspondientes a este concurso de «Llançat» Trofeo «Perlas Majórica”.
Coses com aquestes creaven ambient al cafè d’en Bernat. Això volia dir feina i calaix.
La cafeteria s’Hort es convertí encara més en un cau de trobada, un espai barbullós i efervescent de vida quan a la part del darrere hi posà una taula de ping-pong. A poc a poc comparegueren afeccionats a aquest esport. Com en Damià Fons “Claper” i el seu fill Joan amb els que acordaren que cada vegada que anassin a jugar pagarien cent pessetes. En Damià Claper era carnisser i fartaritxol. I sobretot era molt bon esportista. De ben jove s’havia afeccionat a la bicicleta i durant un bon grapat d’anys en feu la seva professió. Va córrer en nombrosos velòdroms de Catalunya i Balears i d’aquella etapa en queden un bon grapat de trofeus i de victòries (part dels diners que guanyà els va invertir en la carnisseria i en una casa que construí a s’Illot). Quan es feu gran es va afeccionar al tenis de taula, un esport inventat a Anglaterra (ho varen idear uns tenistes frustrats de no poder jugar al tenis perquè sovintejaven els dies de pluja). Però eren sobretot els xinesos els que s’havien convertit en els principals especialistes. En aquells anys, també hi havia excel·lents jugadors d’aquest esport a Corea, però a nosaltres tots ens semblaven xinesos perquè dividíem el món en races: els blancs, els negres, els grocs o xinesos i els mesclats o mulats.
I els “Clapers” ho feren saber a altres afeccionats. Aviat varen ser més i més i de tot allò en va sortir el Club de tenis de taula de Manacor. Al final de febrer de 1987 es feu “I Torneo de Ping-pong Cafeteria S’Hort”, concretament en la modalitat de parelles. I el novembre del mateix any es feu un altre torneig en el qual s’apuntaren deu parelles. Això volia dir que hi hauria dinou jornades. Denou dies d’ambient, de trobada i d’embalum. I sabem que la gent fa gent. Es tractava d’una afecció gairebé rabiosa. La premsa ho descrivia com “el veneno del ping pong se impone en Manacor”. Tant fou així que quan els propietaris de la cafeteria aixecaren pisos a sobre, al primer pis hi posaren cinc taules més i l’Ajuntament patrocinà una escola per ensenyar als infants els secrets d’aquest esport. Tot plegat degué ser cosa divertida, perquè els més majors de les aules també s’apuntaren a aquella moda i compareixen a jugar a s’Hort.
En Bernat no deixava de cavil·lar. Seva fou la proposta de fer equips de tres components. Un dels integrants havia de ser federat, un altre no federat i el tercer una persona de l’anomenada tercera edat. Jugar, entrenar i competir. I els espectadors. Uns i altres consumien.
Hi ha una sèrie de fotografies molt interessants del dia de la inauguració de la sala de Ping-pong del primer pis. Havien folrat la paret amb una lona de color verd i don Mateu Galmés, el rector, beneí el local. Perquè aleshores era un costum que un capellà polvoritzàs amb aigua beneïda i una oració els espais en el moment de la seva inauguració. Als vaixells, a l’hora de botar-los a la mar els estavellaven una botella de cava al casc. A Mallorca (i a molts altres indrets dels territoris catòlics), però, el costum era l’aigua beneïda. Un sacerdot invocava la protecció de Déu (sobre algú o alguna cosa) amb paraules o cerimònies rituals.
Aquelles partides i torneigs sempre acabaven amb rondes de cervesa i en un sopar. D’aquells meravellosos anys del tenis de taula, al marge de Damià Fons, s’han de destacar els noms de Francesc “Jape” i Bernat Rosselló.
Eren anys potents en els quals més enllà del futbol i l’hipòdrom hi havia molta vida. A les acaballes del decenni dels vuitanta els dards també es popularitzaren. Sembla que el joc de dards es posà de moda en les zones turístiques a partir dels anys seixanta. Molts bars havien posat dianes en les seves parets perquè els turistes anglesos hi jugassin (el joc fou inventat el 1896 a Lancashire, Anglaterra). A Manacor, la moda, i posterior febre, fou una mica més tard, als anys 80. A finals d’aquella dècada es feren equips de dards a nombrosos cafès manacorins. N’he arribat a comptabilitzar fins a tretze ubicats en bars i cafès manacorins. Eren els dels Bar Vicente, Bar Póker, Bar Roseta, Bodega can Jordi, Bar ses Delícies, Cafetería s’Hort, Bar Garito, Can March, Bar Ronda, Bar Ramonico, Es Cau, Bar can Nofre i Cafetería Es Canyar. Aquests combinats jugaven el torneig de Penyes de Dards. Com veim s’Hort era un d’ells.
Es jugava els divendres a la nit. Ja sabem que probablement els divendres a la nit és el moment de la setmana més optimista, en el qual el cansament no sembla cansament i s’albiren dos dies de descans i felicitat (ja he apuntat abans que la vida és un estat d’ànim). Totes aquestes coses jugaven a favor del joc de dards en un ambient de bar, amb música, companyonia, rialles i cervesa fresca (i qui diu cervesa fresca diu ginets o whisky). Alegria i eufòria.
M’agradaria ser capaç d’encomanar a qui em llegeix l’ambient de la cafeteria que ens ocupa. Fraternitat. Renou dels sopars, de les paletes de fusta que colpejaven amb insistència les bolles de ping-pong, les mamballetes i els crits d’eufòria (perquè ja he dit que guanyar fa riure) en vèncer en un punt important, una partida, un campionat, el “clec” sec del dard quan fitora la diana i l’alcohol gèlid quan embolcallava la llengua, les genives, els queixals i tot seguit, talment l’aigua d’un torrent impetuós, s’abocava per la gola fins a arribar als intestins. I qui diu alcohol diu refrescos de cola (“una Coca-Cola y una sonrisa”, deia l’anunci), llimonades, taronjades (que s’anunciava a la televisió com “Fanta es lo mío”), o aquell beuratge color grana que es feia dir “bitter-sin alcohol” (i que s’anunciava amb l’eslògan de “Bitter Kas. De qué vas!”). I la música de fons, també encomanadissa i tots els pensaments amables dels jugadors, espectadors i els casiners (en Bernat i na Coloma). També Les mamballetes sorolloses quan es lliuraven els trofeus (els mateixos que ara estan escloscats i deslluïts i que arrepleguen pols en les cases dels nostres padrins o que trobam als mercats dels encants barrejats amb altres antigors) i el fum enganxós del tabac ros que s’enlairava entorcillat com si fossin les giragonses d’una falzia.
En aquell país fosforescent que foren els anys vuitanta del segle passat potser érem menys sofisticats, potser el nostre compte bancari tenia menys xifres i tan sols teníem un cotxe esgargamellat i un telèfon fix. Potser érem menys postmoderns i no portàvem tatuatges de colors a la pell, però, probablement érem infinitament més autèntics.
Potser. O potser ara som infinitament millors, perquè som més postmoderns, portem tatuatges de colors, les ungles llargues i folrades d’una mena de porcellana, perquè sabem més informàtica, tenim telèfons mòbils que passen dels cinc-cents euros, miram vídeos de la xarxa social Tiktok, viatjam a l’altre costat del món, deim mots com “outfit”, “baby shower”, “running”, “crossfit”, “blister”, “business”, “celebrity” “influencer” o “black friday” o si no reservam taula amb certa antelació no podrem anar a un restaurant amb una carta sofisticadíssima.
Potser ens hem convertit en taronges sense suc. Potser.
El museu dels cafès
Abans he dit ben seriosament que els cafès haurien de tenir el seu museu perquè no en quedarà cap ni un. Cafès de sempre, vull dur. Sobretot perquè com tantes d’altres coses desapareixeran irremissiblement empesos per aquesta modernor malaltissa que ens despersonalitza com a col·lectivitat.
El museu dels cafès, tavernes, cafeteries, cafeteries, cantines, bars o cerveseries ben bé es podria dir “Ca l’acollença”. O “Ca l’escalfor”. I hauria d’aplegar fotografies, imatges, objectes com tassons serigrafiats, gerres, cafeteres, porrons, copes, botelles, taules, tibulets, cadires, ràdios, gramoles, televisors, tassers, forns, geleres (d’aquelles amb les portes de fusta), capses de cigarretes, de puros, urinaris, tendals, calendaris, cartells de propaganda, pasquins de cinema (es repartien pels cafès). I posats a demanar s’haurien de reproduir la munió de sorolls, d’aromes i de converses dels cafès.
