Fins a la dècada dels vuitanta era habitual que les dones i homes mallorquins aportessin al matrimoni un conjunt de roba per a la casa, que s’havia començat a elaborar des de la seva infantesa per les padrines, ties i mares. Aquest estudi presentat per Bàrbara Duran a les XIII Jornades d’Estudis Locals parteix d’una enquesta realitzada a 54 dones, entrevistes i recollida de dades etnogràfiques.
Aquest conjunt de roba és anomenat, a Manacor, caixada; una paraula d’ús generalitzat també a Mallorca. Damià Duran documenta calaixada a Porreres; en altres indrets és conegut també com a aixovar, com es pot trobar recollit al Diccionari Català-Valencià-Balear:
1. CAIXADA f.
|| 1. Conjunt de roba o altres coses que cap dins una caixa. Especialment: a) El conjunt de roba que la nuvia aporta al matrimoni (Mall., Men.). «Es dia que em vaig casar | vaig dir a mon pare i mu mare: | ja no m’haureu de comprar | més roba per sa caixada» (cançó pop. Ariany
2.AIXOVAR (antigament escrit sovint exovar). m.
1. ant. Quantitat en diners o en robes i altres béns, que la dona aporta al matrimoni; cast. dote.
2. El conjunt de roba d’ús personal i d’ús comú de la casa, que la dona aporta al matrimoni (Regne de Val.); cast. ajuar.
La caixada consisteix en un conjunt de llençols de matrimoni i de llit individual, que poden ser de factura senzilla (amb les inicials de la propietària o propietari) o bé treballats amb brodats finíssims i de gran bellesa. Cal distingir també entre els llençols de tela de cotó o els de fil. Algunes famílies conservaven bocins de tela molt antics, que a vegades eren usats per teixir vànoves.
Després s’hi poden trobar les estovalles, que poden ser també molt senzilles o bé molt elaborades, treballades amb punts diferents: de creu, de nus, combinant ganxet amb teles… també les tovalloles i tovallons de cuina poden anar amb puntes de randa afegides o les inicials brodades, així com cortines. Era costum també, fins fa uns trenta-quaranta anys, mostrar el nou habitatge i la caixada a la família i els amics. Els resultats de l’enquesta és resumit breument a continuació:
- El 67,9% es va endur roba de casa, un 16,9% compraren robes que combinaren amb algunes propietat de la família.
- De les que es portaren roba, un 78,8% explica que era roba feta amb elements brodats o personalitzats almanco en una bona part. Un 21,2% explica que era roba molt senzilla, comprada a tenda i sense elements personalitzats.
- El 89,2% de les enquestades que es van endur caixada de casa afirma que es va encarregar la mare de fer-la, des de joves. Un 8,1% la padrina, i un 2,7% altres membres de la família, com les ties.
- El 86,8% va endur-se llençols de matrimoni, un 52,8% llençols de llit petit; un 81,1% estovalles o mantells de taula; un 50,9% pedaços de cuina; un 75,5% tovalloles; un 77,4% cobertors o vànoves de llit.
- El 76,9% afirma que la seva parella també va dur roba a la nova casa, mentre que un 23,1% no.
- Un 79,2% ha heretat roba de la mare, padrines o algun familiar, mentre que un 20,8% no.
Un aspecte que havia estat poc documentat però present en la societat mallorquina, va emergir durant aquest treball. I és el fet que els homes havien d’aportar al matrimoni l’adreç de llençols més fi; a més de tot un conjunt de peces que també les dones de la família encarregaven per a ells. És a dir, les caixades es feien tant pel nuvi com per la núvia, sempre a càrrec de les dones de la família.
Cal esmentar camins inesperats en la recuperació del patrimoni tèxtil. Indubtablement, la societat contemporània valora aquestes mostres d’una herència etnològica que parla per si mateixa de la qualitat de generacions d’artesans. Tonina Matas és una altra de les dissenyadores artesanes que participa d’aquest retrobament amb els antics aixovars. Des del compte d’Instagram, BOLIC fet a casa (https://www.instagram.com/bolic_fet.a.casa/) difon les seves creacions sobre peces antigues, que recupera i recicla de manera conscient i cuidada. Connectar amb les generacions actuals és l’assignatura pendent i és el que ha aconseguit la jove dissenyadora Sofia Binimelis. Ella va guanyar el premi Futur Adlib Noves Promeses 2023 amb una proposta que partia de peces de l’aixovar familiar de la seva padrina. Sofia Binimelis les va adaptar i va recontextualitzar: ella mateixa se sorprèn de l’èxit de la seva col·lecció, però passat un cert temps és conscient dels elements que conformen una crida a un passat històric molt estimat i que desprèn una essència única. La cantant Mar Grimalt va fer servir un model seu, amb un top de ceràmica, i aquest concert públic es va despertar l’interès per la seva obra. La també cantant Clara Fiol va vestir el top amb inicials brodades. Aquestes recontextualitzacions, a més del reciclatge i adaptació de les peces antigues (cosint dos llençols per fer una funda de nòrdic, per exemple) pot ser essencial per mantenir aquest patrimoni tèxtil.
Aquesta comunicació s’apropa a un món que gairebé ha desaparegut amb l’expansió del boom turístic. A Manacor, moltes perleres pogueren fer bones caixades a les filles i les netes gràcies als materials que proveïa l’Economat de la fàbrica, un factor a tenir en compte en la societat local. Magatzems com el d’IKEA; inaugurat a Palma cap al 1991, donen una estocada final a aquesta mostra d’artesania popular que forma part de la història de les dones.
