Aquesta és una de les novel·les que va acabar d’enlairar Stendhal com un dels escriptors més importants del segle XIX i, per descomptat, de la literatura universal.
Henri Beyle, l’autèntic nom de l’escriptor Stendhal, nasqué a Grenoble l’any 1783 en una família burgesa, quedà orfe de mare a l’edat de set anys i visqué una infància solitària a casa d’una tia seva. A setze anys se n’anà a París i entrà a l’exèrcit. Participa en les batalles del nord d’Itàlia i queda enamorat d’aquest país. Es dedica a viatjar per les diverses ciutats estat del país. La seva vida va ser un continu viatjar: per Itàlia, a Londres i, en general, per Europa. Entra en contacte amb els cercles intel·lectuals italians i comença a escriure amb diversos pseudònims a l’edat de trenta-dos anys. Queda adscrit com a funcionari a l’administració imperial i, com a tal, el trobem a Civitavecchia, on escriu La cartoixa de Parma en cinquanta-dos dies dictant-la al seu secretari a finals de l’any 1838. Es publica l’any següent i aconsegueix un gran èxit de crítica entre els escriptors francesos. Va morir a París l’any 1842 d’una apoplexia. Fou enterrat a Montmartre. A la seva tomba hi figura un epitafi que ell havia escrit prèviament.
Valorat per la seva aguda anàlisi de caràcters i la concisió del seu estil, és considerat un dels literats més importants i més primerencs del realisme. És conegut, sobretot, per les seves novel·les Le Rouge et le Noir (El roig i el negre, 1830) i La Chartreuse de Parme (La cartoixa de Parma, 1839).
Aquesta darrera va ser una novel·la que a alguns membres del club no va agradar gaire: la van trobar un poc llarga i, a vegades, una mica pesada. També té un final molt abrupte: el seu desenllaç és massa ràpid si el comparem amb la resta de la novel·la. De fet, el mateix Stendhal va confirmar que havia donat un final més ràpid del que ell volia per mor de les exigències del seu editor, que ja trobava la novel·la massa llarga.
En síntesi, la novel·la reflecteix tant les tensions polítiques entre l’absolutisme i el liberalisme que es vivien a Europa a principi del segle XIX com els elements més característics d’una societat fortament desigual.
Al començament pareix que el protagonista principal ha de ser Fabrizio, però aviat ens adonàrem que la vertadera protagonista de la novel·la és la duquessa Sanseverina, com ja ens ho fa saber el narrador en el primer capítol. El que passa és que l’autor l’uneix, tant a una com a l’altra, que les aventures i les accions de Fabrizio repercuteixen a la duquessa i fan que aquesta prengui accions i comportaments adients a l’amor que sent pel seu nebot.
La novel·la tracta igualment d’aquest amor impossible entre la duquessa i el seu nebot Fabrizio, al mateix temps que també trobem un amor poc factible entre aquest i Clèlia, que és la filla de l’alcaid de la presó on està tancat Fabrizio i de la qual s’enamora al primer cop d’ull.
El que ens va cridar més l’atenció va ser la manera com Stendhal ens fa conèixer els diferents personatges de la novel·la i com va desenvolupant els seus caràcters.
Fabrizio, el suposat fill del marquès del Dongo, encara que l’autor dona a entendre que en realitat és fill d’un oficial de Napoleó, és un jove egocèntric, amant dels desastres, que participa en la batalla de Waterloo, fet que l’autor relata d’una manera prodigiosa. Només es fica en embolics que el duen a la presó de Parma, d’on la seva tia Gina sempre lluita per alliberar-lo.
Gina, la duquessa Sanseverina, és una dona forta, intel·ligent, valenta, manipuladora, ambiciosa i que es considera poderosa a la cort del príncep de Parma, on ha aportat uns aires nous de renovació a les estretes mires del governant. El seu amant és Mosca, el primer ministre del príncep. Mosca és amable, però al mateix temps és maquiavèl·lic i sobreviu a les tempestes polítiques i socials de la cort. També estima Gina amb bogeria.
I ja tenim un dels temes de la novel·la: l’amor i les lluites que comporta per poder manifestar-se lliurement i els dos triangles amorosos (Fabrizio-Gina-Mosca i Gina-Fabrizio-Clèlia).
La cartoixa de Parma són moltes novel·les en una: és una novel·la de formació (la de Fabrizio); és una novel·la de capa i espasa en l’anècdota de Giletti i les aventures amoroses; és, sobretot, una novel·la d’amor on es relaten els amors de Fabrizio, de Gina, del comte Mosca, de Clèlia i d’altres personatges que hi apareixen, amb els seus encreuaments; és una novel·la històrica si tenim en compte l’extraordinari relat de la batalla de Waterloo o l’ambientació històrica i social de la cort de Parma, amb les seves conspiracions i intrigues, i, finalment, però tal vegada més important, és un estudi psicològic del cor de la duquessa Sanseverina, el personatge més complex i interessant de la novel·la.
