ENTRE BAMBALINES - Marina Nicolau - Actriu que es presenta a càstings "oberts"
TV3 ha anunciat amb bombo i plateret el càsting de la seva nova sitcom, La casa nostra, una proposta que, en paraules dels seus creadors, vol aportar aire fresc a la comèdia catalana. Però només necessitam fer una ullada al repartiment per veure que l’aire no és gaire fresc, sinó més aviat reciclat. De nou, ens trobam amb les mateixes cares de sempre. Grans professionals, sí. Talent indiscutible, també. Però, on és la renovació real? On queda el famós càsting obert que es va anunciar fa mesos amb tanta expectativa?
Aquest projecte havia estat presentat com una oportunitat per a noves cares, una manera de donar visibilitat a actors i actrius emergents del nostre territori, molts d’ells formats, amb trajectòria i amb una il·lusió que es manté viva malgrat els entrebancs constants. Però el resultat final ens torna a col·locar davant d’un mur que ja coneixem massa bé: la il·lusió del càsting obert com a aparador, com a tràmit, com a justificació institucional. El missatge implícit és clar: vos podeu presentar, però les places estan adjudicades. A les Illes Balears, les dinàmiques són sorprenentment (o no) similars. IB3 juga al mateix joc: fer veure que es busquen nous perfils quan, en realitat, tot ja està decidit d’entrada.
És esgotador, i no només per la repetició dels noms, sinó per la manca d’oportunitats reals. Quan els projectes es promocionen amb el discurs de l’equitat, la diversitat i la renovació, però després repeteixen exactament les mateixes dinàmiques de sempre, no només es perpetua una estructura tancada, sinó que es falseja l’esperança de tot un col·lectiu. Una ficció que ens vol representar com a societat hauria de començar per representar la seva pròpia comunitat professional de manera més plural.
I com podreu intuir, el problema no és únicament d’aquesta sèrie, sinó estructural. Tant a Catalunya com a les Balears, hi ha un grup reduït d’actors i actrius “de confiança” que es reparteixen el gruix de papers a sèries, pel·lícules i obres teatrals de gran difusió. Això genera una mena de cercle tancat, on només hi entren els qui ja hi són. I qui hi entra, no en surt. Mentrestant, desenes, centenars de professionals formats, amb talent i capacitat, es troben atrapats en una roda de càstings on la decisió ja està presa. Aquest fenomen no només desmotiva, sinó que expulsa. Expulsa talent format a casa, a centres de formació nacionals i internacionals, gent que ha tornat a les Illes amb ganes de fer carrera aquí i que, en veure el panorama, es veu abocada a l’autoexplotació, a anar-se’n o a deixar la professió. Perquè no hi ha lloc, i no perquè no hi hagi espai real, sinó perquè no es vol obrir.
I, evidentment, el problema va més enllà del repartiment; també és qüestió de representació social i territorial. On són els accents diversos? On són els perfils fora de l’estereotip central barceloní en el cas de TV3? Per què na Llum Barrera ha de parlar amb l’accent central? On és el compromís amb la realitat plural d’un país que es diu “de tots”, però que a la pantalla sembla només d’uns quants? I aquí, més del mateix: el centralisme mallorquí dins l’audiovisual. Si a Catalunya el focus recau sobre Barcelona, aquí sovint Menorca, Eivissa i Formentera queden completament al marge. On són les mirades perifèriques, les històries que no passen a Palma? El territori, tant a TV3 com a IB3, sovint només apareix com a decorat, no com a protagonista.
Tot això genera una paradoxa dolorosa: tenim una generació d’intèrprets, directors i guionistes amb una qualitat creativa inqüestionable, però que no troben el seu espai dins les estructures públiques que, en teoria, haurien de servir-los. Els canals públics haurien de ser una plataforma per donar veu a tothom, no un aparador per als de sempre. I la frustració és compartida a banda i banda de la mar.
És urgent que les productores, els directors de càsting i els responsables de la televisió pública reflexionin seriosament sobre la seva responsabilitat. No n’hi ha prou amb proclamar la voluntat de canvi; cal acció concreta i real. Cal transparència en els processos de selecció, acompanyament als talents emergents i, sobretot, una autocrítica honesta sobre com s’han estat fent les coses. Perquè si no, La casa nostra acabarà sent, un cop més, casa només per a uns quants.
