Moltes ciutats són escenaris i referents en les obres de ficció d’escriptors. Aquest és el cas d’Eduardo Mendoza, per a qui la ciutat per excel·lència és Barcelona, la qual apareix en quasi totes les novel·les de l’escriptor i sobretot es fa evident en la novel·la que volem comentar: La ciutat dels prodigis.
Talment com explica l’autor en el pròleg de la primera edició, va començar a escriure la novel·la just després d’haver acabat d’escriure La verdad sobre el caso Savolta l’any 1975, però per raons d’altra índole la va anar postergant i, mentrestant, escrigué altres novel·les. Finalment, s’hi dedicà i es publicà l’any 1986. L’any 1987 guanyà el Premi Ciutat de Barcelona i l’any 1988 conquerí el premi de la revista francesa Lire per ser la millor novel·la estrangera publicada en aquell país.
Ens trobem dins una faula contada per un dels millors narradors que escriu avui en dia a l’Estat espanyol. Per mitjà del seu protagonista, Onofre Bouvila, l’autor ens retrata la ciutat de Barcelona d’una manera diferent. No pels seus edificis i carrers, sinó per l’ambient, per la gent que hi viu i transita, pels personatges de qui ens explica la seva vida.
Onofre Bouvila, juntament amb Barcelona, és l’eix principal de la novel·la. Onofre arriba a la ciutat amb ganes de menjar-se el món provinent d’una perduda vall pirinenca on no té cap futur. La ciutat està de panxa enlaire gràcies a les obres dels pavellons per la gran Exposició Universal que s’està preparant. És el lloc i l’ambient ideal per a un jove viu i intel·ligent, manipulador i sense gaires escrúpols com és el nostre protagonista.
Aviat entra en contacte amb persones que, sense proposar-s’ho, el van encimbellant gràcies a la seva intel·ligència per una banda i a la seva amoralitat per l’altra. I arriba a ser el més poderós de Catalunya i de l’Estat espanyol, però no és acceptat per la burgesia catalana ni per les bones famílies catalanes, encara que el necessiten pels seus doblers i pel seu poder. Coneixem, així, la pujada i la caiguda d’un home que del no-res arriba al més alt, però que també sap caure amb elegància i desaparèixer de la societat en una acció digna de Jules Verne.
La ciutat dels prodigis és una novel·la entrecolcada d’història i de ficció. És història perquè els fets de ficció que narra transcorren entre dues dates importants a la ciutat de Barcelona: l’Exposició Universal de l’any 1888 i la de l’any 1929. A més, hi apareixen personatges reals d’aquella època, com són Gaudí, Rius i Taulet, el rei Alfons XIII, el dictador Primo de Rivera, etc. Al mateix temps, també sap incloure petits comentaris de la història de Barcelona.
La gràcia de la novel·la la trobem en la manera com Eduardo Mendoza ens la conta. Mescla ficció i fets reals de tal manera que, de vegades, no saps si estàs llegint una cosa o l’altra. De fet, les històries reals les tracta i ens les conta amb un to humorístic, satíric. Amb ironia i amb mordacitat. Basta veure les escenes en què els àngels i les patrones de la ciutat s’apareixen als batles de Barcelona. O quan parla dels funcionaris catalans que són a Madrid per demanar subvencions al ministre per a la bona consecució de l’exposició. També ens va agradar la història que ens conta dels projectes de l’Eixample de Barcelona, amb les bregues entre el batle de la ciutat i els capitostos del Govern central a Madrid.
Mentre que la història de ficció és realista, bruta, desvergonyida i amoral, perquè els protagonistes són d’aquest tarannà, la ficció s’acosta més al que és real que no pas la mateixa realitat dels fets històrics.
Aquest aspecte realista és el que va fer que a alguns membres del nostre club els costés llegir la novel·la: es fa difícil identificar-te o sentir empatia amb cap dels personatges principals del llibre. Ja hem parlat abans del nostre protagonista, però els altres personatges no es queden enrere. Efren Castells, el seu primer company de correries i gràcies al qual també s’enriqueix; el senyor Braulio, patètic en el seu comportament i que, manipulat per Onofre, es converteix en el seu titella; la seva filla Delfina, a qui Onofre també perverteix; Odon Mostaza, pinxo cercabregues que acaba malament; Don Humbert Figa i Morera, advocat dels baixos fons que acaba essent un gàngster de Barcelona, i així altres personatges dels molts que apareixen en la novel·la.
No obstant aquest petit aspecte de la història, el llibre es fa llegir molt bé gràcies a la mestria de l’autor, que va encadenant les diferents anècdotes amb el seu fi humor i amb una ironia i un sarcasme que fan alleugerir la duresa de la narració. Basta veure de quina manera Mendoza ens narra un dels fets històrics que succeí a Barcelona en aquella època: la Setmana Tràgica. No l’amaga, però la conta d’una altra manera: des del punt de vista d’Onofre i el seu amic, el marquès d’Ut, tancats a la casa del primer.
Per acabar, només podem dir que, gràcies a aquesta manera de narrar d’Eduardo Mendoza de mesclar petits apunts històrics de la ciutat de Barcelona, amb històries mig inventades i mig reals dels personatges verídics i la narració de la vida d’Onofre Bouvila, gairebé tots hem gaudit de la lectura d’un llibre molt ben escrit, amb un llenguatge planer, gens enrevessat i a vegades col·loquial, amb tocs d’humor, d’ironia, de sàtira, però també amb mostres de crueltat, maldat, egoisme i ambició per part d’algun dels seus personatges.
