«Ens mataria si tingués l’oportunitat.» Una càmera enfoca des del cel una plaça d’una ciutat. És plena de gent i a poc a poc, a mesura que la càmera s’acosta a terra, anem sentint cada vegada amb més intensitat la remor de la gent que es passeja i la música d’un grup de música de jazz. Aviat arriba arran de terra i llavors ja distingim les persones i les converses es fan més audibles. Hi ha una parella de joves que xerren animadament i a qui ens adonem que estan seguint amb fotos i micròfons. I un home amb una espècie de gavardina grisa molt fina, el qual pareix que tampoc no els perd de vista.
Així comença la pel·lícula La conversa. El Club de Lectura va triar aquest film com a homenatge al seu protagonista, Gene Hackman, a qui havien trobat mort feia uns mesos a ca seva a Los Angeles. La va rodar Francis Ford Coppola i s’estrenà als EUA a l’abril de l’any 1974, i això va resultar un hàndicap per la pel·lícula, ja que, mentre es feia el muntatge final del film, el director es trobava rodant El Padrí II, que s’estrenà a l’octubre del mateix any. A l’any següent a la carrera dels Oscars totes dues van ser presents, però La conversa no guanyà cap estatueta, perquè se les va endur El Padrí II. Però sí que va rebre nominacions d’altres certàmens i el que és millor: va guanyar la Palma d’Or en el Festival de Canes. Té molt bona consideració entre la crítica, encara que va patir una carrera comercial més aviat feble.
Francis Ford Coppola va néixer a Detroit l’any 1939 en el si d’una família d’origen italià. Ha exercit com a director de cinema, guionista i productor i ha rebut cinc premis Oscars de l’Acadèmia, sis Globus d’Or, dues Palmes d’Or i un premi BAFTA.
La reputació de Coppola com a cineasta es va consolidar amb la realització l’any 1972 del film El Padrí. La pel·lícula va revolucionar el gènere de mafiosos. La segona part, El Padrí II, de l’any 1974, va rebre també el reconeixement de crítica i públic. Altrament, aconseguí un altre èxit amb la pel·lícula Apocalypse now de l’any 1979, que li procurà la segona Palma d’Or del Festival de Canes.
La seva trajectòria ha quedat més diluïda de llavors ençà, ja que per dissort no ha tornat a aconseguir el mateix èxit comercial que amb les seves pel·lícules dels anys setanta.
La conversa era la vuitena pel·lícula que dirigia Coppola, de la qual també va fer el guió. El va començar a escriure l’any 1966, però no va ser fins al gran èxit d’El Padrí que la va poder filmar, i amb un pressupost que no podia passar de tres milions de dòlars s’animà a dirigir la pel·lícula.
Va triar com a actor Gene Hackman, que venia de treballar amb Friedkin i que feia dos anys havia guanyat l’Oscar al millor actor per French Connection. Cal tenir en compte que Hackman era un actor segur, treballador, en qui es podia confiar, encara que no tenia el carisma d’altres actors i que, en realitat, no solia interpretar el paper protagonista en les pel·lícules en les quals intervenia. Però, encara que fos secundari, sempre ressaltava per la seva interpretació.
Així, Gene Hackman fou el protagonista del film: Harry Caul, un especialista en escoltes i gravacions; un especialista a penetrar en la intimitat de les persones per encàrrec d’altri. I aquesta és la presentació de Harry Caul. Ens el trobem fent una feina de seguiment amb fotos i micròfons a una parella en una plaça. A ell no li preocupa el que xerrin; el que vol és que les gravacions surtin bé. El director ens el presenta com un home solitari (viu sol), desconfiat, amb obsessió per la seva intimitat (la porta del seu pis té tres panys!!) i molt reticent al fet que la gent sàpiga qui és i què fa, com ens mostra en l’escena amb la qual pareix que és la seva companya, que el deixa cansada de la seva falta de confiança en ella.
Quan entrega les cintes a la corporació que l’ha contractat, li entren dubtes en entregar-les al secretari del director, que es veuen incrementades per les paraules que aquell li diu. Llavors, es dedica de ple a polir la gravació de les veus de la parella fins que fa un descobriment que el deixa esparverat, que li provoca un terrabastall, i a partir d’aquest moment la seva vida canvia completament. En principi no acabem de copsar el perquè de tanta ansietat, però, a mesura que transcorre la història, ens assabentem que el passat de Harry se li torna a presentar, i és això el que el preocupa i l’atabala.
Es tracta d’un film d’intriga en què el director juga amb l’espectador seguint les investigacions de Harry Caul des d’aquest moment en què es precipiten els fets. Ens adonàrem que res no semblava el que era. Per tant, permeteu que no us contem més aspectes del film per no trencar aquesta intriga tan ben orquestrada per Coppola, i que els espectadors els vagin descobrint per ells mateixos i així gaudir plenament del film.
Encara que la pel·lícula no va entusiasmar a tothom del nostre club, sí que hem de dir que ens va agradar molt la interpretació de Gene Hackman en el paper d’aquest investigador, i trobàrem que el director ens el defineix molt bé per mitjà de les seves expressions, de la manera de xerrar i de moure’s, del pis on viu, de la música que escolta… I aquí hem de dir que també ens va agradar molt la banda sonora creada per David Shire. És una banda sonora de piano tot sol, sincopada amb un ritme repetitiu que descriu Harry i els seus pensaments i les seves emocions. Sobretot, vam destacar dues escenes per mor d’aquesta banda sonora: una en un autobús nocturn i l’altra en un ascensor de la corporació quan es troba amb la jove que ha estat gravant.
En definitiva, trobàrem que és una bona pel·lícula que tingué la mala sort de ser filmada entre les dues parts d’El Padrí, que la van eclipsar. Una bona pel·lícula d’intriga que et manté interessat en tot moment fins a l’inesperat final.
