Xisco Vaquer (Son Macià, 1942) és arrel, soca i rama de l'arbre macianer. Hi ha estat sempre, perquè hi va néixer i no se n'ha anat mai. Avui vespre farà una ruta pel poble de la seva vida perquè els joves d'avui sàpiguen d'on ve la baldor d'avui i com era Son Macià fa tres quarts de segle. A les vuit, a la plaça començaran. L'activitat és oberta a tothom qui hi vulgui acudir i
Avui feis una ruta per Son Macià. Què voleu mostrar?
Vull mostrar com era el poble l’any 1950.
Hi ha d’haver moltes trenques ferm d’ara en aquell temps…
Sí, les diferències són molt grosses, gairebé increïbles. També el temps ha vengut per ser així i vull demostrar com actuava Son Macià en aquell temps i com ha canviat tot.
Els ritmes de vida devien ser totalment diferents.
Sí. Ho explic a les meves memòries, que sortiran el mes d’octubre. Fa 75 el poble només vivia de la pagesia. A final de la dècada dels cinquanta, 1957, 1958… s’estableixen els terrenys de Cala Murada i de Cales de Mallorca, i els pagesos veuen que guanyen més en una setmana a vorera de mar que en un any cuidant la terra.
No hi devia haver ni electricitat ni aigua corrent.
La meva família és quasi la fundadora del poble. Teníem el bar de Can Pelut, i la botiga. El meu padrí jove tenia poca salut i es va quedar amb el bar i la botiga, però era molt comerciant, com la padrina, i es va fer el rei del poble. Vull explicar en aquesta caminada que durarà una horeta, perquè sàpiguen que en aquells moments dins el poble hi vivien 35 o 40 persones, no hi havia les cases que hi ha avui. Aquí on ara hi ha cases s’hi feia un bon blat. Aquí on estam ara a ca nostra, la terra era més prima i hi feien xítxeros. Ho vull explicar perquè la gent sàpiga que el que tenim ara i que avui puguem estar així ha vengut de qualque cosa. També explic per què no s’ha tengut en compte la part de la dona. La dona pagesa ha estat una esclava, tothom se n’ha oblidat. Era la joia més important que hi havia dins el poble. Es cuidava de ca seva, es cuidava dels al·lots, i quan acaba les feines de ca seva, a donar una mà en tot quant fes falta a fora vila. Vull que la gent sàpiga tot això. A mi ja me queda poc. El padrí va ajudar una persona que duia un molí portàtil, que anava per les cases de fora vila, anava canviant de casa perquè la guàrdia civil el cercava. Quan molien blat, el padrí treia una canya amb un pedaç blanc. El padrí tenia bo amb la guàrdia civil i va muntar un molí que es diu la Central. Molia blat, ordi per als porcs, i va muntar una alternadora, i donava llum els dies feiners quan es ponia el sol fins a les deu, i els dissabtes i diumenges fins a les dotze.
Com serà aquesta ruta?
Durarà una horeta i començarem a les vuit del vespre. La començam sortint de la plaça, anam pel carrer de l’Alegria, Llorenç Moliner, el Fangar, Mestre Miquel Bordoy, i carrer de Sant Martí. Feim mig poble vell. I la setmana que ve en farem la segona part, anant cap a l’Escola, pel camí dels Sestadors, cap a les Cases Velles, pel carrer del Sol i acabant a la plaça. Als cantons m’aturaré i explicaré com estava cada lloc als anys cinquanta. On hi havia un corral de figueres de moro, o una soll de porcs, i dues o tres illetes que jo he vist amb un bon blat…
Fareu res especial en acabar?
Posarem un vídeo a plaça del dia que es va fer l’homenatge a les monges de la Caritat. És una pel·lícula de tres hores, però només en mostrarem quaranta minuts. El vàrem fer ara fa trenta-quatre anys. Hi surten les monges, i don Llorenç Bonnín, que diu unes paraules, i tots els escolans que passaven per allà avui tenen al·lots que són més grans que ells llavors. S’hi veu l’altar ple de capellans… i avui no en tenim cap. Tenc més de 1.600 hores d’enregistraments d’imatges.
Tot això us deu haver servit molt per confegir aquestes memòries que deis que ara acabau d’enllestir…
Bé… jo vaig ser el nin del poble. Era dins el bar sempre, i era el nebot de tothom, tothom era el meu conco. Em donaven caramels i llepolies… Vaig partir així i per això m’ha agradat tota la vida estar amb els nins i amb els vells. Amb els nins per aquella innocència que et parla sense causa, i amb els vells per la història. La padrina em contava que el temps del moviment tenia relació amb gent que afusellaren… La germana de ma mare, que la cuidàrem a ca nostra també em contava històries, i un germà de mon pare, que es va morir als norant-quatre. Ma mare, que es va morir als 107, gairebé fins al darrer moment m’ha pogut explicar moltes coses. I molta gent que mai del món m’hauria cregut que tenguessin aquesta voluntat de dir-me aquelles coses. “No ho publiquis mentre sigui viu”, em deien coses que no havien contat ni als seus fills ni a la seva dona.
