Com és possible que un os de dinosaure i dos animals, un lleopard a qui anomenen Baby i un ca petaner, petit, de color blanc i que respon al nom de George, siguin els protagonistes d’una pel·lícula? (Bé, en realitat, els protagonistes no humans…) Idò perquè ens trobem dins d’una deliciosa i esbojarrada comèdia que l’any 1938 va dirigir Howard Hawks i que a Espanya va dur el títol de La fiera de mi niña.
Howard Hawks va néixer a Indiana l’any 1896 i és un dels pocs directors clàssics netament nord-americà. Va estudiar enginyeria, car li agradava tot el que fa referència als avions i als cotxes. Aviat començà a treballar com a pilot de curses abans d’entrar a l’aviació militar durant la Primera Guerra Mundial. Després de diversos treballs, el 1924 s’instal·la a Hollywood, on comença a escriure guions, per passar més tard a dirigir i a produir films. Després de vuit pel·lícules mudes, passa fàcilment a les sonores amb un èxit relatiu en aquells moments. El seu reconeixement no arribaria fins als anys seixanta gràcies a una sèrie d’estudis realitzats a la revista Cahiers du Cinéma per crítics francesos.
Howard Hawks va dirigir pel·lícules des de l’any 1926 (The Road to Glory) fins a l’any 1970 (Río Lobo), però no guanyà cap Oscar llevat de l’honorífic que se li atorgà l’any 1975.
Fou un director que encara que tocà diversos temes en les pel·lícules que va dirigir (negre, aventures, drama, romàntic, westerns…), va destacar per damunt de tot per les seves comèdies. Inclús en les seves pel·lícules de gènere negre, d’aventures o de western sabia incloure escenes de comèdia que feien baixar la tensió en moments crucials, sense que l’equilibri narratiu del film se’n ressentís.
I què podem dir de La fiera de mi niña? És una pel·lícula de l’any 1938 amb dos actors que en aquells moments encara no havien arribat a ser unes estrelles, però que a les ordres de Hawks varen desplegar una química entre ells que fa que el film vagi sobre rodes durant tota la seva projecció.
La història en si mateixa, com passa en moltes comèdies, no té gaire rerefons, però això no és obstacle perquè es gaudeixi en tot moment del seu ritme accelerat i sense fissures. En David, el paleontòleg interpretat per Cary Grant, està intentant acabar l’esquelet de dinosaure, al qual només falta un os, al mateix temps que cerca finançament per al seu museu. El director ens el presenta com una persona seriosa, responsable, tradicional i una mica apocada que, juntament amb la seva promesa, només pensa en la feina. I malgrat els seus avorrits interessos científics, resulta prou atractiu de cara a na Susan perquè sigui versemblant la seva febril i incansable persecució.
Perquè té la mala sort d’ensopegar amb na Susan, interpretada per Katherine Hepburn, de caràcter fort, resolutiva i independent que sap com manipular-lo i arriba a dur-lo pel carrer de l’amargura. Na Susan s’enamora d’ell, i el que comença és una cacera sense misericòrdia per atrapar-lo. Així, la pel·lícula es converteix en una tortuosa història d’amor amb uns papers que s’inverteixen: és el personatge femení qui encalça l’home, mentre que aquest es mostra indiferent als seus encants i a les seves insinuacions sexuals cada cop més descarades.
I aquest element, per atípic que resultava en aquella època, proporciona un grau de comicitat a la història, incrementat també pel fet que en David es troba sovint humiliat per les situacions en les quals na Susan s’entesta a implicar-lo.
Constatàrem que els diàlegs són la clau. Sempre vertiginosos i sovint difícilment intel·ligibles per la simultaneïtat de participació de diversos actors xerrant al mateix temps. I pel fet que els parlants sovint es trepitgen els finals de les frases. Però és que no et fa falta entendre’ls! Només amb la seva manera de relacionar-se dins el film ja ho entens tot.
El director va fer que aquests diàlegs fossin rèpliques creïbles i adequades a les situacions i que realment allò que els fes còmics fos el contrast dels diàlegs amb les actituds dels personatges que desenvolupaven l’acció. Al mateix temps, no volia que els actors actuessin de manera graciosa, sinó que seguissin la lògica de l’escena i deixessin que el públic rigués en advertir l’absurditat de la situació. Això es veu clarament, per exemple, en l’escena en què en David entra a comprar carn per al lleopard. Ell parla molt seriosament malgrat l’absurd de la comanda, mentre que el carnisser que el despatxa no se’n sap avenir, del que escolta.
Les seqüències se succeeixen d’una manera ràpida i quasi sense deixar-te descansar. El seu ritme és frenètic. Quan comencen, no saps com acabaran. El que ens va quedar clar a tothom era que cada cop na Susan anava embolicant més la troca sense que en David se n’adonés i aquest va caient cada vegada més en l’embolic que na Susan va teixint al seu voltant.
Després de l’escena del golf, enganxa amb la de l’aparcament, i immediatament després amb la del restaurant. Que, per cert, totes tres acaben de la mateixa manera: en David desapareix cridant «Torn de seguida, Sr. Peabody». Evidentment, no el torna a veure! I la seqüència de la recerca del ca i del lleopard durant el vespre, ensopegant, caient al rierol i quedant tots remullats, és delirant, divertida, absurda per les situacions, però al mateix temps commovedora per part de na Susan.
A part dels dos protagonistes, en David i na Susan (i el ca i el lleopard), Howard Hawks ens presenta tota una sèrie de personatges que realment són magnífics per continuar la bogeria de la història. El primer de tots en comparèixer és el psiquiatre. Més endavant, a la casa de la tia de na Susan, on han anat a parar ella i en David, es presenten el caçador amic de la tia que sap imitar els rugits dels animals salvatges, el criat embriac, el cap de policia… Tots ells representen una fauna humana molt delirant i poc «normal». I no parlem de l’escena a la presó, on tots aquests elements s’arriben a encabir com si es tractés de la cabina de vaixell dels Germans Marx.
I quan acabem de veure la pel·lícula, ens demanem: què hem vist? Idò una de les comèdies més divertides de la història del cinema que ens ha fet riure de valent mentre la visionàvem. Amb una inversió de rols que dona una gràcia i un divertiment afegits a la demencial història que ens conta.
Howard Hawks ens deixà a Palm Springs, Califòrnia, l’any 1977 després d’haver filmat uns setanta films i d’haver-nos delectat amb un grapat de molt bones pel·lícules que ja són clàssiques. Entre elles La fiera de mi niña, que, convertida en clàssic, després de quasi noranta anys, es manté tan encantadora i esbojarrada com el primer dia.
