Itàlia 1935. Una amistat difícil entre dues nines d’entorns ben diferents. Una, a qui tots diuen Malnada, és un infant que sembla que l’encalça la mala fortuna, rebutjada per tothom, s’ha enfrontat a les dificultats pel seu compte i és una criatura lliure i forta. L’altra, una nina de família burgesa, educada per “fer bonda” i complaure, per tenir por del Món i temor de Déu, però que té unes ganes immenses de viure i una gran imaginació, alimentada per les novel·les d’aventures de Salgari. El context, una ciutat petita, Monza, en el moment de major auge del feixisme, amb el culte a Mussolini i l’exaltació patriòtica en el seu millor moment. Itàlia declara la guerra a Abissínia amb la promesa que en un parell de mesos tornaran els soldats com herois en triomf i Itàlia carregada amb les riqueses africanes. Com sol passar, a banda de la dotzena de voluntaris fanàtics o amb ganes d’aventura i poc seny, els que són mobilitzats sense excusa són els joves de les classes populars, mentre que els fills dels caps del partit únic queden més lluny del perill. No cal entretenir-s’hi perquè tots sabem com va acabar tot allò i tampoc no és qüestió de destapar la història que ens conta l’autora. El llibre retrata una societat conservadora amb una educació controlada pel Partit Nacional Feixista i l’Església, celebracions religioses i patriòtiques, amb ofici d’altar fumat i missa de tres i desfilades de nins i nines amb l’uniforme de les organitzacions juvenils del partit. La Monza del 1935 em va recordar la meva infantesa en els anys seixanta, entre retrats de Franco i José Antonio, Montañas Nevadas en entrar a l’escola, visites a la capella de la Puríssima Mes de Maria i els dies de la Primera Comunió a l’Església Gran.
La novel·la és una història d’amistat, de descobriments, de desafiaments, de suport incondicional -amb alguna flaquejada, com és habitual i ben humà-, de valors apresos de persones que sempre fan costat, d’alegries, pèrdues i penes compartides. És una amistat entre nines que es fan adolescents, de sororitat, però construïda de forma més propera a la forma tradicional masculina de socialització que a la femenina. Potser perquè tot, començant pels jocs o una cosa tan nímia en aparença com la forma de seure o de dur els cabells, les perspectives vitals i la llibertat que tenien els nins (i que eren el desig més o menys amagat i l’enveja de moltes nines) és una manera de créixer molt més oberta i despreocupada que la nostra, almanco en aquells anys. De ben petites ens mostraven a ser responsables de tot allò que ens passava. La protagonista s’hi fa, responsable, però també pren la llibertat de triar com i per què.
L’autora, Beatrice Salvioni, que el va publicar el 2023 quan tenia 28 anys, ho explica molt millor que jo en una entrevista a La Stampa: “He volgut descriure una amistat que no fos interrompuda ni compromesa per res ni per ningú. Perquè no suport la narració dominant: en totes les històries d’amistat i de sororitat entre dones, fins i tot en les millors, en un moment donat intervé un agent extern, en la majoria dels casos un home, que ho espenya tot. Durant dècades se’ns ha ensenyat, també a casa, també per les nostres mares, inclosa la meva, que de les noies cal desconfiar perquè són més ambigües que els nois i perquè són envejoses i competitives: fa poc que hem après que això no és cert, que només és un adoctrinament, un constructe cultural. I, de fet, jo veig dones que s’ajuden, que se salven, que no s’abandonen per un home i que no s’envegen: aquesta presa de consciència canviarà moltes coses. Entre la Maddalena i la Francesca, més que una amistat, hi ha un vincle: és amor i és amistat, és una relació que ho conté tot, fins i tot la carnalitat.”
La Malnada és una obra que és una delícia llegir, d’aquelles que no es poden amollar, i que, en haver acabat, penses que l’has de rellegir per copsar més matisos que segurament t’han escapat. La forma que té Salvioni de narrar és àgil, viva, amb imatges potents que et fan veure amb poques paraules tant l’estat emocional d’una dona, la mare de la protagonista, que s’expressa amb el fatalisme de qui ha rebut massa cops i no espera res pus, com l’aparent indiferència del pare de l’amiga, que probablement no és més que desig de seguretat, en tots els sentits, i probablement una mica de covardia. Tots els personatges, per poc que apareguin, resulten individus amb personalitat ben marcada i absolutament reals. Pel que fa al bessó de la novel·la, la relació entre les dues protagonistes, de com es va construint l’amistat, de la manera de ser i de veure les coses de cadascuna, dels canvis de perspectiva per la influència mútua, trobam una narració potent, emotiva sense caure en cap sensibleria i que explica molt bé tots els sentiments i les contradiccions que experimenten una -la narradora-, en primera persona, i altra a través de la mirada de l’amiga.
Edicions del Periscopi va publicar La Malnada el 2023 traduïda al català per Pau Vidal. El 2024 l’autora va publicar la seva segona novel·la, La Malacarne, que és continuació de la història de la primera. Que jo sàpiga encara no està publicada en català, però sí en castellà (Lumen, 2025).
