Les migracions, els èxodes o desplaçament de població ja apareixen a l’Antic Testament i de llavors ençà durant tota la humanitat en diferents períodes històrics trobam col·lectius de població que cerquen viure en unes millors condicions o, simplement, s’aventuren a l’esdevenir de la vida.
A Mallorca a la primera meitat del segle XX moltes de persones cercaren una millor qualitat de vida a Europa o a Amèrica, però a partir de la segona meitat trobam l’arribada de molta de gent que ve de fora, la qual intenta fugir de la misèria, per treballar al món turístic.
A partir de la segona meitat del segle XX dins la mateixa illa, es produïren alguns canvis demogràfics, ocasionats per l’abandonament del sector primari, la pagesia, i en conseqüència l’arribada de la població a les fàbriques de calçat d’Inca o en un mercat industrial més diversificat de Palma.
El que no podem oblidar és que la incipient arribada del turisme va provocar que moltes de persones deixassin el seu lloc d’origen per anar a treballar de ple dins aquest món encisador de la gallina dels ous d’or, que s’entreveia a prop de la mar.
A partir d’aquí hem conversat amb na Margalida Homar Galmés, Manacor, 1967, per conèixer la història de la seva família manacorina, que va arribar a Can Picafort atreta pel turisme.
“Mon pare, en Miquel Homar Mesquida, va néixer a Manacor l’any 1933, era de ca s’Olier, va morir el mes d’abril de l’any 2024. Ell va aprendre l’ofici de fuster, com a bon manacorí, i també es dedicava a la música, durant els anys seixanta anava a actuar per als turistes, als hotels i a les sales de festa de la banda de Portocristo, Cala Millor… Tocava el clarinet, el saxo i el contrabaix. A més de passar gust, cobrava, gràcies a la música.
Ma mare, na Petra Galmés Sureda, va néixer a manacor l’any 1942. Va aprendre l’ofici de modista a ca na Catalina Bassa. Es va encarregar d’un taller de confecció amb na Maria de cas Cus.
Mon pare l’any 1971 va muntar una botiga a Can Picafort i en conseqüència va deixar les actuacions als hotels i la feina d’ebenista. Era mestre escultor de mobles, però va baratar aquest ofici quan la maquinària i la industrialització varen prendre més volada dins les fusteries. Va arraconar la feina artesana d’ebenista, i va començar un món nou quan va comprar la botiga, que la va batejar amb el nom de Portocristo.
Tot va començar, curiosament un dia, que amb la família venguérem a passejar per Can Picafort. Els meus pares varen veure un trast i decidiren comprar-lo entre quatre, per construir un local comercial. Més endavant la botiga va ser només de dos socis. Finalment, mon pare va comprar un trast a Cala Millor i va baratar-lo, per la part restant de la botiga, que no era seva. D’aquesta manera, la botiga va esdevenir només per a mon pare, tot sol.
En un principi el nou comerç es deia: Bordados Portocristo i en aquest local es podien comprar brodats, pepes de gitanes, perles, objectes de ceràmica i altres productes elaborats a Mallorca. Era un típic souvenir, en el qual s’hi despatxaven objectes de record.
Quan el meu germà i jo ens vàrem fer grans, començàrem a treballar a la botiga. Va ser en aquest mateix període de temps que retiràrem de la venda els brodats i altres productes mallorquins, per culpa de la forta competitivitat dels productes que provenien de la Xina, i en conseqüència el local es va denominar: Portocristo Moda Esport.
Més endavant, no sé per quin motiu, els meus pares varen decidir baratar el nom de la botiga pel d’Atlet, que és el nom actual.
Quan els meus pares es mudaren a Can Picafort arran de la seva nova feina, jo tenia quatre anys, però jo només venia, a Can Picafort, els estius, perquè fins que havia de començar vuitè d’EGB, estava a Manacor amb la padrina. Anava a escola a Manacor i llavors el curs de vuitè d’EGB el vaig cursar a l’escola de Santa Margalida. A Manacor la meva padrina em va ensenyar a fer ganxet, i encara en faig per relaxar-me. Totes les meves bosses i banyadors els faig, jo mateixa, de ganxet.
Can Picafort cau molt esquerra mà a Manacor. En tots aquests anys me n’he topat ben pocs, de manacorins per aquí. Quan vaig arribar aquí quequejava molt com a bona manacorina, ara de cada vegada ho faig manco, perquè d’una manera inconscient m’ha fuita una mica la manera de parlar de Manacor, però quan som amb la família o manacorins, tot revé i el manacorí retorna. A Can Picafort la gent se’n reia de mi per quequejar tant. Quan era petita, a Can Picafort, ma mare em va enviar un dia a la botiga a comprar xítxeros, en arribar a la botiga no m’entengueren. No sabia com n’havia de sortir d’aquell embolic, no sabia que en aquesta nova contrada eren pitxos, com ho diuen a Santa Margalida, o pèsols.
He de dir que com a manacorina, una vegada arribada a Can Picafort, deia més refranys i dites populars, que els joves de la meva edat que vaig conèixer a Can Picafort o en aquesta nova contrada.
A ca nostra empotàvem tomàtigues; assolellàvem tomàtigues, per menjar-les seques; elaboràvem confitures i altres conserves, mentre que aquest costum no era tan habitual entre la gent jove que m’envoltava, quan vaig arribar. Per ventura, perquè, arran de mar, la gent no tenia terres per conrear tomàtigues o pebres, o simplement perquè havien perdut, les seves famílies, aquests costums, que nosaltres manteníem.
Ara quan em demanen d’on som, no sé si he de dir manacorina o canpicafortera… Estim Manacor i Can Picafort”.
